Societat civil

Sempre m'ha agradat seguir els problemes de l'entorn. El meu carrer i el meu barri m'han donat l'escenari on més i més a gust he treballat.

La política general de tota la Ciutat, tota l'Autonomia o tot l'Estat son figues d'un altre paner i mai m'he sentit amb prou coneixements ni prou altura personal per posar-hi cullerada.

No és que no hi pensi, però, en la política "gran", però ho he fet sempre des la que encara no s'ha articulat mai, que és la Societat Civil, que hauria de vetllar perquè la democràcia arribés a ser quelcom més i millor del que és.

Un control dels polítics des dels diaris, des de les bases de cada partit i des del carrer no interessa gens als que detenten el poder i aquesta vigilància els resultaria molt incòmode. Tal com estan les coses la seva condició humana els porta a satisfer els seus egoismes personals i es va estenent una xarxa de complicitats i d'hipoteques que els impedeix la feina ben feta, perquè qualsevol previsió perjudicaria algú que no pot ser perjudicat. i ho estem pagant els que els hi paguem el sou.

Els Governs funcionen de dalt a baix però necessiten un control permanent en sentit invers, que és la feina que no hem sabut fer. Tots junts demanant una mateixa cosa seriem imbatibles. La imatge de Fuenteovejuna sempre està en els meus pensaments, però és difícil posar-ho en pràctica.

Una vegada jo ho vaig provar, però, i Déu n'hi do de com va anar. Vaig convèncer els meus companys de Barna-Centre de fer un "mailing" a l4.000 entitats no polítiques de tota Catalunya (he dit be, catorze mil cartes) fent-los veure que encara que no teníem activitats semblants, patíem una mateixa manera de ser governats. I que, si estaven d'acord en la carta que nosaltres enviaríem a tots els candidats a les eleccions autonòmiques, ( del l988 , em sembla), que en fessin una d'igual i l'enviéssim tots el mateix dia.

Jo vaig ser testimoni silenciós i divertit del que va passar al meu partit. Es va patir una desorientació. Els polítics es pensen que saben tot el que ha de passar perquè estan a l'origen de cada moviment i una mateixa comunicació que venia de tots els racons de Catalunya els va desconcertar, perquè no en sabien res.

Vam rebre cartes, no massa, encoratjant-nos per continuar aquell camí; però era difícil, s'hauria de muntar alguna Secretaria o Comissió i jo mateix vaig apuntar que en el moment que tinguéssim un cap visible, seriem manipulats o be comprats o be les dues coses a la vegada. No vam continuar.

Abans he parlat de Barna-Centre, que vàrem fundar una colla de botiguers del barri gòtic. Presidia l'Amadeu Bagués (a. c. s.) i teníem en Joan Vinyes, el de la radio, que ens havia fet, diguem-ne, la presentació. (Feia volar coloms com ningú) Recordo que teníem de Tresorer en Joan Gaspart que, com que sabia millor que ningú que no teníem un duro, ens deixava sales dels seus hotels de la Rambla per fer reunions i quan teníem alguna celebració feia servir cava pel seu compte.(Res de la imatge que dona en el seu altre món, que és el futbol).

Aquella època, que era pre-democràtica i de molt moviment, ens va permetre fer molta feina, sobre tot marcant presència, cosa insòlita fins aleshores. Governador Civil, Cap de Policia, Alcalde...(Recordo que en Porcioles, quan parlava, t'anava gotejant la cara de saliva, ( però ara mateix me'n adono que barrejo alcaldes i moments, perquè a en Porcioles l'anàvem a veure abans de morir-se en Franco, amb l'Associació de Comerciants i veïns del Carrer Conde del Asalto).

Va arribar, a la fi, la Democràcia i va ser alcalde (per designació real) en Socias Humbert, que anys després va ser secretari del Consell d'Administració de Procivesa, de la que jo formava part. Eren moments d'inquietud i espera i no vam fer res de massa significatiu, molta feina però poc profit.

Després va arribar en Maragall i vam poder treballar de valent. En Maragall va voler començar el seu mandat vivint dos o tres dies a cada barri, i al Gòtic es va estar tres dies al carrer del Pi, a la casa d'un amic seu d'infància, que era fotògraf, i va prendre cafè dos o tres dies al Bar del Pi, amb els que se'n podrien dir les forces vives.

Ens escoltava i ens donava confiança. Ens va presentar en Joan Clos, amb qui jo personalment vaig col·laborar be i amb bona sintonia. Eren moments de reclamar per tota Ciutat Vella, que aleshores era una vergonya per a tots. S'havien de compensar els anys d'abandó pressupostari i recuperar la dignitat que els ciutadans exigíem per la Barcelona que era el caliu de la nostra Història i que s'havia degradat fins a extrems inadmissibles.

Ell ens demanava informes i això em divertia a mi particularment. En vaig fer de sonats, sobre tot en recordo un que parlava de la prostitució. Explicava com eren les cases de barrets clàssiques, que van ser abolides per decret i com van quedar consentits, en canvi, els "meublés", que eren com la part bàsica de les antigues cases de que us parlava, i que seguien la seva activitat. De saló de contractacions, que en podríem dir, en feien els nostres carrers i els vestíbuls de les nostres botigues. I recordo que acabava el meu argument dient que nosaltres no pagàvem els nostres impostos per ser "mitja casa de putes". (Es van acabar tancant tots, els "meublés" del barri gòtic, amb el corresponent mandat judicial i la meva presència representant la Societat Civil).

Després d'en Bagués va ser President de Barna-Centre el senyor Plà, a qui no vaig arrribar a conèixer, quaibé. i que tenia a la seva Junta el bo bon amic Ermengol Passola i després en Joan Deuloféu, del que podríem dir, com es deia d'en Roca, el polític de Convergència, que era "un fi estilista" Bona persona i molt treballador, encara que teníem opinions polítiques molt diferents, vaig formar amb ell un "tandem" que va funcionar be.

Però ell estava cansat i tenia molta feina particular i ja ens havia dit moltes vegades que volia plegar.

Un dia vam anar a sopar tota la Junta al carrer de la Petxina, on esmorzava cada dia en Joan Deolofeu quan encara tenia botiga a la Rambla i es va tocar el tema del relleu. M'ho van proposar a mi i vaig dir el meu pensament: "Jo puc ser un bon segon, però mai seria un bon primer". I és que jo em conec i se que no tinc carisma ni ganes de tenir-ne ni potser la qualitat necessària, coneguts els antecessors en el càrrec.

Ara ja estic jubilat i tinc els meus entreteniments. De vegades veig per la televisió moltes de les persones que vaig conèixer i me'n alegro per ells, molts son molt importants i penso que això els deu fer feliços.

Jo també ho soc.