Sóc part de tot i de res

M'he mudat, ara ja formo part del bullici d'una gran ciutat. Lloc on hi ha edificis immensament alts, d'on en surten homes amb trajo que mai tenen temps de res. Aquests, van tot el dia cafè en mà i maletí a l'altre, parlant pel mòbil sobre accions i coses de negocis que semblen extremadement importants. Treballen hores i hores amb l'afany de tirar endevant la seva companyia, altres d'acontentar el seu cap o simplement diuen que treballen a les seves dones per desprès poder fugar-se amb les seves amants.
I jo? que sóc jo? Doncs bé, jo tot ho observo com una espectadora. Camino pel metro i se'm enganxa el seu estrès i la seva pressa i em trobo mig corrent seguint el seu ritme, quan en realitat no tinc cap mena de compromís.
Això em fa pensar. Em fa veure que no sóc res, sóc una petitesa dins una immensitat de trànsit de persones que tenen un objectiu fixe al que atendre's. Intento imaginar-me jo sent una d'aquestes persones, i sincerement, entre tu i jo, no voldria estar en el seu lloc per res del món.
No vull ser una persona que estigui tot el dia fent de persona gran, treballant per poder portar alguna cosa de menjar als meus fills i intentant complaure a tothom per desprès arribar a casa a altes hores de la nit i no tenir temps de res, nomès de descansar per poder rendir el dia següent.
Tracta'm d'egoista per pensar això, o fins i tot d'ignorant. Però que vols que et digui? Sóc adolescent la meva única preocupació és viure. Aquesta societat embojida no em representa. Jo per ells nomès sóc un número: el document d'identat, de la seguretat social, de l'universitat, de mòbil...