Sóc l'Arnau i us volia explicar com vaig ser arrabassat per una força sobrehumana i vaig anar a parar amb el matxigrando (I)

Va succeir aquella albada que vaig anar a buscar bolets pel concurs de Berga de l'endemà. El primer que vaig notar és que em marxava la boina volant, se m'aixecaven els cabells del cap i després ho feien els cordons de les espardenyes com si fossin cobres encantades. Una força creixent em xuclava cap a dalt, com si m'haguessin posat una potent aspiradora a sobre. Vaig mirar amunt però no hi havia res, només els núvols. La jaqueta va donar la volta com quan gires un calamar i els pantalons se'm van arremangar sols com per art d'encantament. Els peus van levitar del terra, primer suaument i a continuació em vaig anar aixecant cada cop més de pressa. Fins que pujava com un coet cap als núvols empès per aquella força desconeguda que em succionava, les mans amunt agafades al cistell. Com un Superman rural, igualet. Vaig passar els núvols, vaig entrar a una espècie de tub metàl·lic i al cap de cinc segons ja estava en un habitacle encoixinat on hi havien tres persones més. Un negre, una xinesa i un esquimal. Els tres amb els mateixos símptomes d'haver estat absorbits: la roba desendreçada, despentinats i els ulls fora d'òrbita. Sóc l'Arnau, els hi vaig dir... però em van mirar amb cara de no entendre res...

D'imprevist es va obrir el sostre i una garra enorme i peluda em va agafar amb la delicadesa que va poder. Poc a poc aquell matxigrando que devia fer 15 metres d'alçada em va anar estripant la roba com si pelés una mandarina i em deixà en pilotes. Bé, no del tot, les sabates i els mitjons no me'ls va treure,... quina consideració, el molt cabró. Però fins i tot em va prendre el cistell que no havia amollat en tota l'aventura. Jo no podia fer-hi res, a les garres d'aquell afaram era com un conill indefens... Menys mal que la roba era vella i que jo quan vaig a buscar bolets vaig més escurat que el plat d'un gos. Així que de duro no me'n va treure cap... que es foti, vaig pensar.

Influït pels prejudicis i per les pel·lícules de cine vaig deduir que aquells alienígenes potser es volien comunicar amb nosaltres, els humans. O pitjor, potser ens volien estudiar, analitzar, esquarterar... què seria de mi? Però no, gràcies a Déu res d'això va succeir, les seves intencions anaven per altres indrets...

Va resultar que l'individu en qüestió es tirava unes flatulències impressionants pel darrera i es feia uns eructes poderosos pel davant sense cap contemplació i amb una freqüència demencial. Era així tal com ho dic; no hi ha cap manera més d'explicar-ho. Quina mena d'alienígenes m'havia segrestat? De quina espècie era aquell matxigrando? Aviat vaig comprovar que aquelles expressions que nosaltres considerem barroeres i maleducades per ells era el seu idioma. Allò era el seu sistema de comunicació! Jo ho tenia complicat, el meu pare si que es tirava els eructes que volia i quan volia. Però jo no. Després vaig observar que les flatulències d'aquests galifardeus tenien diverses entonacions segons el sentit que volien donar a la frase. Ho sé perquè quasi sempre anava al darrera d'ells.