Simplement fer l'amor

Un petó i tanco els ulls. Sento el seu cos damunt del meu. L'escalfor de la seva ànima, del seu esperit em toca, primer, la mà. En aquest món de somni, format per un camí lluminós entre aquestes blanques i immaculades parets, avancem donats de la mà. Com el pare que ensenya i estima el seu fill anem avançant per una catifa blanca fulgurant. Unes cortines de color groc llimona, pàl·lides, tapen a trossos les finestres, però la llum exterior estripa les cortines per escodrinyar-se entre aquestes escletxes que obre per intentar passar. I ho fan... Entren raigs guiats i amb una forma uniforme, emmotllats per les cortines. Sembla com si un escultor hagués agafat el sol i l'hagués modelat al seu gust i desig. Sento com les nostres ànimes, just en aquest moment, es fonen en el mateix moment en un sol ésser. Jo sóc ell i ell és jo. Les plomes de fènix que em cobreixen l'esperit formant la carcassa cauen, es desplomen a terra. Cauen les plomes del fènix. Avancem dintre d'un sol cos per la catifa, per un calidoscopi de colors. Arribem a un passadís i creuem una nova cortina. Fa calor, em sento com a l'estiu, però sense patir.
Ara puc entreveure, entre la gran llum que em dificulta la vista, els encants de la vida quotidiana: una filera d'aixetes que poc a poc degoten seguint el compàs d'un bals romàntic. Música, només música sense veu. Em toco l'esperit transparent, estem units. Junts. Mentre el desig de volar i amb una gran explosió de silenci em sorgeixen unes ales a l'esquena. Més que sorgir em brollen. Unes ales grans i dotades d'un gran, abundant i espès plomatge que no recorda les plomes del fènix que he deixat endarrera, sinó que recorden les plomes d'un colom blanc. Tanco els ull de l'esperit i en aquesta mateixa fusió que som enlairem el vol, creuem el sostre de la sala, escapen d'una gàbia que tot i ser una presó és afable i agradable. Em confonen diferents matisos de pau i tranquil·litat. Em sento en un nirvana que no he assolit mai. Pau, pau, pau... Blanc sobre blanc. Cos dintre cos. Ànima, una sola ànima. Brisa que refresca el nostre ésser, aquí invulnerable. Un cel blau clar ens acull i els núvols suaus i blancs ens abracen i ens embolcallen. No cal respirar, l'aire fa la seva funció tot sol, com si tingues vida pròpia i em dona comprensió. Comprensió que fins ara no he buscat ni he incitat, apareix per convèncer el meu ésser que la meva consciència i visió del món agafa forma i es diferència de la que fins ara em posseïa. Aturats en aquest núvol creuem noves cortines que alliberen encara més les impureses negres que té el nostre cos. Les "preocupacions" només es una paraula vàcua de sentit. Només son lletres que formen una melodia com qualsevol altra paraula. No cal cap idioma aquí per comunicar-nos. Una sola mirada, un sol somriure, una sola carícia que va del meu ésser al (altre cop) meu ésser és suficient per dir el que cap idioma o llenguatge pot explicar. Les lleis de la física, com el nostre físic s'han perdut. Aquestes cortines que ara anem obrint i apartant, exciten la nostra ment que ara està apagada. Però malgrat la paradoxa i l'excitació sento pau i tranquil·litat. No tenim presa i hem perdut la consciència dels moviments, ja que, el que ara queda és la perfecció, queda l'anima pura. L'essència, el Noümen, l'únic. Res més. Les cortines ja no hi són. Ara som purs. No hi ha rés. Una gran sala blanca sense parets ni fronteres. La llibertat absoluta que sense res al voltant, tanta opció ofereix. El món afable ens acull. La màgia ens ha capturat. Som fluid i hem perdut les ales, el líquid en que ens hem transformat té la textura de l'aigua i rellueix, resplendeix de gran llum i força. Ens embranquem com si d'un riu es tractés, per una cavitat que al nostre desig creem i avancem fluint, sense perdre un rumb no fixat. Perdem la consciència, perdem la vida, perdem el món. Fins hi tot ara perdem l'esperit. No som res. I que és el res? El tot. Ho som tot i no som res. No estem enlloc, no hi ha cap color, i no és que l'ambient, per dir-ho d'alguna manera, és transparent. El silenci és absolut. Però és més que silenci. És tant enorme que no podem ni, tant sols sentir ni el pas elèctric de dentrita a dentrita, ja que, com he dit, hem perdut el cos la ment i l'esperit. Tampoc sentim olor, ni gust ni tacte. I no puc dir que la nostra vista està ennuvolada sense que em deixi veure, sinó que el món del voltant com he dit no existeix. No puc descriure el lloc o n estic si és que estic algun lloc. No estic mort però tampoc em sento viu. Però tot i tenir els sentits buits, sento. No sé què sento. És impossible de descriure. Quan m'estic començant a creure que no es pot descriure en absolut, esclata tot el món de forma que es recomposta tot fugaçment. To és el contrari a una explosió com la que forma una de les obres d'art del ésser que em dona plaer. Apareixen parets, miralls, tauletes de nit i llençols que ens embolcallen el cos, respiració ràpida però tranquil·la, plaer i la descripció del que fina ara era impossible de descriure:
-Què sento?
-Amor. -respòn entre sospirs que m'acaricien la pell del coll.
-Què és l'amor?
-El que acabes de sentir. Hem fet l'amor.