És el resultat

I és ara quan m'adono que gairebé sé el que és. En el punt en que els meus pensaments es poden definir com a realitat o ficció. En el punt en què aquests dos conceptes, ja definits, es freguen i xerriquen és quan m'adono que ja tinc el producte. En aquest punt el trobo, però encara és uniforme, més aviat manca de forma. Com un diamant en brut el qual necessita temps per polir-se. I com més es freguin els dos conceptes anteriors i aparentment contradictoris, més pols surt, més brutícia, més resultat, més claredat, més llum per saber què és. No el puc definir de cap manera, encara, perquè és un fet transcendental que necessita el potencial correcte per acabar esdevenint un pensament clar, correcte i definit. Per elaborar una resposta que conduirà aquest fet transcendental a una metamorfosi que la transformarà en un fet, en un pensament en una teoria, en el resultat. I és el temps, una cosa impura i tant artificial però a l'hora tant precisa i exacte, que podrà fer que aquest fet qualli i construeixi un mur. Un mur de certesa i correcció que tindrà una relació que en principi conduirà a un lloc fosc dintre el punt més remot del meu esperit. Un mur llis on es pot escriure aquella història sense por que se't trenqui la punta del llapis, i continuar escrivint la història de la vida que una vegada més haurà de seguir el seu curs, acompanyat o sol, però haurà de seguir. Així, sens més, sabré quina raó em condueix a ser així i a saber qui sóc. Sé que no respondre les tres preguntes mundialment conegudes i detestablement tòpiques de "Qui som?", "D'on venim?", "On anem", però podré aixecar un imperi propi que utilitzarà aquestes tres estúpides preguntes com a punt de gravetat. Així d'aquesta manera voldrà dir que estaré per sobre de la humanitat i seré una evolució de l'homo sapiens sapiens, que utilitzarà les tres preguntes que serveixen als humans per fer-se sentir una mica intel·ligents en el fet de ser capaços de pronunciar-les. Però quantes persones realment, després de pronunciar-les son capaces de pensar en la pregunta durant més de dues hores i adonar-se de la magnitud que acapara aquesta qüestió? Molt poques. Així descric el que és una teoria. I en concret la meva teoria. El meu tractat sobre la meva forma de vida. Quan em vaig adonar del poder que tinc, i en teoria tenim tots, a partir de l'ús de raó, en aquest moment vaig treure unes idees que a partir del pas del temps, com ja he dit, han evolucionat desembocant en un mar clar que resulta ser la perfecció. La meva forma de vida no necessita més paraules que "perfecte", per definir-la. Com a ésser evolucionat i capaç d'utilitzar la raó humana en un altre estrat evolutiu i superior a la resta m'adono que pocs som els que podem gaudir d'adonar-nos del sentit estricte de la nostra existència. Tot i que aquest sentit l'hem conduït nosaltres, a partir de la societat, i l'estem portat a la incomunicació física total, no ens adonem que és allò més perjudicial que podem fer. Estem en un estat de la societat en què la condició de raonament humana es basa en l'auge de la comunicació de tal forma que només veig ramats de bestiar que van a endrapar com a golafres allò que fins la revolució industrial s'havia considerat cultura, i que ara jo considero simplement pinso. És a dir que aquí tenim la contradicció més complexa que veig: Com més informació tenim gràcies els medis de comunicació més inutilitat cerebral ens assetja. Com pot ser? Ja ho he explicat entre línies.
I canviant, aparentment, radicalment de tema i a la vegada tornant al tema principal penso: Però, fins quan de temps? Quan tornaré a caure emocionalment? És a dir; quan tornaré a canviar d'opinió si es que ho faig? I és que la vida és una puja i baixa, és una muntanya russa la qual no vigila amb la gravetat de la baixada ni amb la intensitat de la pujada. Una baixada que et pot remoure l'estómac i tot seguit la pujada que et pot remoure encara més, produint un mareig. Aquí en el punt on necessito vomitar d'una manera clara el meu esperit sobre un full de paper. És un impermeable al revés, un lloc on es reflexa el meu esperit el meu jo interior tret a l'exterior amb el resultat. I aquest moment és quan em pregunto perquè aquesta morbosa idea m'agrada i qualla ignorant tota coneixença d'altres punts de vista, quan això va en contra dels meus principis? Tot plegat deus ser resultat de la falta d'hores de son i dels cigars de les dues de la nit.