Silenci i melangia

L'absència que em temia ja es aquí,
ja no resten les paraules
i les llàgrimes ja no tenen so.
Jo patia quan ell reia en silenci,
ara pateixo per no tenir ni el silenci de les seves rialles.
Era capità pirata d'Espronceda
i els seus versos fugiren amb les mirades.
Era fidel de les notes d'un violí o una trompeta
però les seves passes deixaren de seguir el so de la música.
Era caminant incessable, trepitjant terra ferma, roja
olor de farigola, aigua brollant de roques embravides.
Era una veu afable, fraternal, però s'esvaí en el ressò de les muntanyes.
Era esperit incondicional, transmetia calma, serenor…
Ara queda una butaca buida, uns espais plens d'imatges,
un bagul amb retalls d'història.
L'essència d'aquell barret d'ala ample, abric llarg, caminar esvelt,
aquella gorra de mariner, el viatger incansable.
Una sincera apretada de mans, una mirada transparent
portador de la paraula adequada en cada moment;
el fill model, el germà protector, l'espòs somiat
el pare pacient, l'avi comprensiu, l'amic amb lletra GRAN.
Flueixen els records, es tan fàcil fer memòria
Tot i deixant una gran buidor, trovem una empremta imborrable,
romandrà entre nosaltres, mentre visqui el sentiment.
Grabarem les seves petjades, el seu llegat;
fragments que marcaren el cor, la mateixa vida.
I quan les llàgrimes no rodolin amb tristor
ni es barregin amb la melangia de no trovar-lo,
construirem la il-lusió de vivències compartides
dibuixarem el perfil serè de la seva persona,
acceptarem el silenci, recordarem el seu somriure,
continuarem fent camí…