Silenci envoltat de soroll

Silenci envoltat de soroll.
De cop alguna mirada fonda, acompanyada d'un somriure tímid. D'aquells que semblen que costin però acaben sent amples com la nit.
Podia sentir la musica, que estava alta. Això feia que no hi pogués haver conversa entre ells dos. Tot i ser alta, era una musica que no molestava.
El cos es movia al ritme d'aquell so.
Desitjava acostar-s'hi, notar el seu ritme. Dansar plegats. Però alhora una força l'empenyia a mantenir-se a distància. Potser allò no podia ser, no havia de passar tot i desitjar-ho amb força.
Els pensaments anaven i venien. D'un lloc a un altre. Veloços. Atrevits.
De cop notà com se li acostava i l'agafava per dirigir-li unes paraules, però al instant, les paraules ja no importaven. Es trobaven ballant junts. Lentament, molt a prop , com si res del voltant existís.
Al notar els seus llavis contra els seus, tot s'esvaí, fins i tot la musica.
Li agradà la seva manera d'abraçar, de besar, de xuclar, de mossegar, de bellugar la seva llengua i endur-se-la cap a dins seu, on volia.
Podia notar les seves dents, el seu cos, el seu desig.
Es van separar i van seguir dansant, però en un instant ja es tornaven a abraçar i petonejar. Ben abraçats. Com si res importés. Una manera d'abraçar i d'acariciar com feia temps que no tenia.
Hagués volgut que aquell instant mai hagués acabat, que hagués sigut etern. I només poder notar el seu abraç, els seus ulls i la força dels seus llavis junt amb els seus.