On la llum és diferent

Un relat de: ATZAVARA

El sol es ponia darrera les teulades amuntonades d'aquella gran ciutat.
El gris d'aquells edificis antics i fets malbé prenia un color vermellenc.
Ja no semblava aquella ciutat plena de humitat, sorollosa i calorosa que era durant el dia. Ara era com estar en un lloc nou. Un lloc d'aquells de conte. On pot aparèixer algun esser màgic amagat en algun d'aquells carrerons estrets i enrevessats. Perquè aquesta ciutat és així, plena de carrerons petits i estrets, plens de gent. On sembla que vulguin amagar-se. Qui sap si de la resta del mon.
Em vaig quedar encantada observant com el sol es ponia, tenia un color diferent. Es veia gran i semblava que no volia marxar.
Mirant aquella imatge, jo tampoc volia marxar. S'hi estava bé sota aquella llum tan diferent a la de la meva ciutat. Em va agradar asseure'm al costat d'aquella gent, barrejar-m'hi, escoltar-los, intentar parlar-hi.
Davant tenia el mar. Un bocí de mar, només per a ells. Un mar que separa la gran ciutat en trossos. Un mar mogut pels vaixells que hi transiten a tot hora.
La llum anava caient, i sota aquella humitat, observava la gent que passava. La gent d'allà i la gent que només hi estava de passada, aturant-se i observant tot, capturant aquell moment, com jo estava fent, apurant els últims instants i sensacions d'aquell indret.
A poc a poc el sol s'amagà, i les llums il·luminaren aquells edificis que mai havia vist i tant m'havien impressionat. Eren diferents a tot el que havia vist fins ara. Al entrar-hi vaig sentir tranquil·litat i repòs. Semblaven allà posats per entrar-hi i desaparèixer durant un instant del mon.
La brisa feia moure els meus cabells. Com si volguessin marxar ràpid i formar part d'allà.
Volia mirar-ho tot. Era l'última nit que estaria en aquella ciutat i volia aprofitar cada minut, i no perdre'm res.
Durant una estona varem asseure'ns davant el mar. Em vaig sentir formar part de tot allò. Pensava que mai ho sentiria. Hi estava còmode asseguda entre la gent. No volia marxar. Però el dia acabava i havíem d'acomiadar-nos de tot allò. Seguiríem el nostre destí, mentre aquella ciutat plena de soroll, seguiria amb les vides de la seva gent.
Nosaltres avançaríem, descobrint nous llocs, nova gent, nova llum....


Comentaris

  • Que maco[Ofensiu]
    mimí | 15-02-2010 | Valoració: 9

    És molt poétic i emocionant.

    Segueix escrivint que és l'aventura d'escriure

  • Les ciutats[Ofensiu]
    Melcior | 14-12-2008 | Valoració: 10

    son com les persones , cap és igual , cada una té una llum diferent , un color , una olor i una manera que la defineix i la fa exclusiva , per aixó es fa fascinant descobrir-les , com les persones .
    Endavant !

l´Autor

Foto de perfil de ATZAVARA

ATZAVARA

41 Relats

162 Comentaris

49724 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Per expressar tot allò que sento...escric!!

M'agraden les paraules, perque amb elles puc crear!

Escriure és...el millor per fugir, per inventar, per crear, per somniar, per imaginar, per esbargir...

Potser és l'enyor allò que ens fa sentir, allò que ens fa tirar endavant, per algun dia, tornar-ho a sentir.....


MESTRE D'AMOR

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa't besar -sacrifici fervent-
com més roent, més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Déixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada...

Joan Salvat Papasseit

si voleu compartir paraules: mpassolas@gmail.com