Si veiés...

Si veiés... tot i d'un cop el que es pot viure,
i veiés, com i on, potser hi ha un cel.
Si veiés el fals o el ver escrit als llibres,
I en ells veiés, si hi són, tots els enganys.
Si veiés un Déu que em cal i em manca.
Si veiés... no sé si dir els paranys,
de qui, amb Ell, la gent encanta.
Si veiés, ben bé no ho sé, però que em falta,
tot saber, que allà no hi veuré res.

Si veiés només... la vida tal com és,
i veiés que dóna prou, bé i plaurem més.
Si veiés allò que fou mil anys enrere,
i veiés el que serà mil anys després.
Si veiés... fins el Déu que hi serà o hi era.
Si veiés la gran incògnita del món
I veiés clar qui l'ha fet, i per què hi som.

Si veiés d'allunyada gent els pensaments,
i fins veiés d'un Gran Lama sa creença,
tant... com si ambdós fóssim ensems,
i veiés tot allò que s'esbrina amb avinença
quan raons són raonades diferents.
Si veiés, doncs, el que sap, el que dubta i el que sent.

Si veiés com fer valer els meus drets,
a qui amb fraus, història i llengua han pres.
Si veiés, com i bé, llur català escoltar,
a l'ignorant, al missaires o al burgès.
Si veiés com... a qui no em vol plantar-li cara,
refusant llurs fums o falsa gara-gara,
amb falsies d'abans o els mèdia d'ara.

Si veiés, com fer entendre als ignorants
que història i llengua són natural pàtria,
i que arreu, la pàtria fa els germans.
Qui múrriament (la) occeix, occeix llur mare.
El llautó se'ls veu i de sirena el cant,
a qui diuen que ho fan per Déu i tots els sants.

Si veiés, ja pidolant, fins i tot tant,
que la vida l'encetés i em fóra un altra,
bo i saber que no em cal ni m'ha de caldre;
a més, que hom mai no sap si fos per bé o per mal.
I essent ja malgrat, els meus tants anys,
potser guaitant-hi poc, rai... que així ja em val,
i em serà, llavors, més lleu... quan ja cruixit, deixi la vall.

Si veiés demà, ma pols endur-se'n l'aire,
pels camins del meu Montseny... de suredes o d'acàcies,
o finir doncs; i per que no?, essent fang d'un terrissaire.
Si pogués llavors dir, si més no, gràcies,
quan de fet, ja no hi veuré ni gens ni gaire,
a qui mai no les hi he dat... ni ara sé dar-les.
_________________

A rauxes els anys em passen,
d'un anar sense tornada,
i com Clementina creu
en el millor d'un vers seu:

< encara amb tes veles altes>>.

Jo també ho dic, fent-me'l meu.


(*) estrofa d'un vers de Clementina Arderiu