si jo fos la sireneta de Copenhague...

No entenc gaire de poesia però aquesta m’ha provocat no sé ben bé què, que m’ha dut a deixar-te un comentari. Suposo que ha estat perquè comparteixo el propòsit de la sireneta:
” feta estàtua sotjaria un mar convuls
de fantasia i seria tossudament feliç”.

Ens seguim llegint,

Núria

desprèn aquell aire melangiós de temps perdut, d'espai erroni, ella no voldria ser de pedra, però el destí és així.
Una nova rebequeria, però aquesta més injusta, ja que ha de viure mirant aquell asfalt que rebutja, i per més inri, suportant bretolades de persones gens cíviques que no saben contenir-se, l'embruten, la trenquen, la maltracten... si llegiren el teu poema, deixarien que marxes mar enllà.

Felicitats!

Ferran

Iaia eixelebrada " ninc" a veure`t i saludar-te, bruixa embruixada, a pentinar-te els cabells d'algues , la sirena a desaparegut , submergida a en el oceà mentre plou i fa sol .
( volia incrustar una foto però no ha sortit)
Avant

Si que m'agrada !
Avant

original de fer poesia, viu, amb molt de ritme i fresc. només que et puc felicitar
fins aviat, una abraçada des de camins de sorra
joan

... certament, seguir els bategants mots d'aquesta aspirant a sirena que ens endinsa amb un cop de bellíssima cua i explosions d'escates refulgents en un mar de somnis i fantasies vagament infantils: al territori de tot allò que potser ja no és moda, que potser l'ha desacreditat la cada cop més gris i asfaltada vida de la Humanitat terrestre.
Descareditat, com els miracles antics... I què?
La poesia sempre alena en tot allò que el temps vol fer-nos creure superat.
Una abraçada,
franz