Sense títol I

I. INQUIETUD



Una imatge de pocs segons, ràpida però molt intensa, en que puc veure-ho tot. Tots els tons apagats pel gris del que pressagia tempesta. Una tranquilitat absoluta, només trencada per un vent fort inexistent.
Les plantes de les dunes, negres i amenaçants, quietes, queden sobreposades a una sorra blanca i llisa, quan la visió vira a l'esquerra.
Just a sota de la visió, que sura en l'aire però roman a prop del terra,que si tingués mans i les allargués, podria tocar-la, una platja llisa, sense petges, amb les úniques senyals del vent, ondejades, convertint la sorra en un segon oceà.
El mar, està exaltat i és de color plom. Però les onades no trenquen, a la sorra. El trencant són un reglell d'onades ordenades, sense escuma, i totalment estàtiques.
El camp de visió, enfoca la platja i un tros de mar, sense horitzó, i el cel de color plom, sembla que estigui a punt de caure al damunt, i s'atura.
Cap soroll.
De sobte, i just abans de despertar, i a una velocitat que ho fa tornar tot borrós, torna a la posició inicial i avança, ràpid, cap al que sembla una massa gris, roques al final d'una platja infinita, un segon d'enfoc, un grabat a la pedra i desperto amarada en suor.


1.

El dia en que es va despertar, amb la certesa de que el seu pare havia marxat, no va plorar. Només va sentir com, una tristor absoluta en forma de buit, s'obria dins seu, un buit que l'acompanyaria durant anys, i aniria creixent i minvant, però sempre fent-se notar.

El seu pare, un home tranquil, li havia fet de pare i de mare durant els primers anys de la seva vida. De professió periodista, s'havia dedicat sempre a treballar des de casa, escrivint articles per a diaris de poca tirada i revistes poc conegudes.
Els primers records que tenia, ornats amb discussions entre ell i la seva mare, eren sempre al seu costat. Passant hores, i hores en aquell despatx ampli i lluminós, amb un escriptori enorme de fusta caoba, ple de llibres i estanteries de fusta fosca, amb un petit balcó on la vista estava tapada per plataners frondosos, en un carrer de l'Eixample Barcelonina; on, dibuixava al damunt d'una catifa suau de llana de color ataronjat, en qualsevol paper que el seu pare li allargava sense ni tan sols mirar-lo, només tenint ulls per a ella i per als seus llibres, mentre ell, incansable, passava hores escrivint en fulls, llençant papers arrugats en moments de crisis, i somrient mentre somiava en la seva illa.
Mai el recordava dormint. Ell la despertava cada dia, amb un petó al front, i la conduïa encara mig adormida, cap a la cuina, on hi havia els plats bruts de l'esmorzar de la seva mare, i la tauleta petita, ja parada, amb el seu esmorzar; i sempre que tenia malsons, ell corria a consolar-la, i ella podia veure, com el llum del seu despatx, romania obert, fos l'hora que fos, i l'acaronava, i li acariciava els cabells, i s'asseia al seu costat, fins que s'adormia, mentre li sussurrava a cau d'orella:
- Tanit, sempre estaré amb tu, sempre estarem junts.
Només sortia de casa per a portar-la a l'escola i anar-la a buscar, perquè, segons deia, els seus pulmons no resistien el fum dels cotxes, i tots els parcs d'aquella ciutat, estaven poblats d'arbres malalts, malalts de fum, malalts de tristor i d'enyorança d'un bosc, un riu, d'un paratge que portaven en la seva sava que no deixava de parlar-los d'ell, i no els deixava viure feliços enlloc més. Arbres com ell. Que havia nascut per a viure al vell mig del mar, i no al bell mig d'una babilònia boja com era aquella ciutat.
I no era que no apreciés la bellesa innata d'aquella ciutat, deia, però sabia que per a ell era només una residència de pas, i no podia assentar-s'hi, no es podia fer seu el lloc on vivia.

I aquella nit, al despertar del que creia que era un malson terrible, havia plorat, havia cridat al seu pare, i no hi havia anat ningú. En obrir la porta, i trobar-se el passadís, llarg i fosc, sense les escletxes de llum que sempre hi havia al voltant de la porta del despatx, quan estava entornada, va comprendre que el malson que havia tingut, era una baralla real, entre el seu pare i la seva mare, i que el seu pare havia marxat per sempre. I es va adormir, pensant en el que sempre li deia quan tenia malsons, i creient-lo, amb totes les seves forces, i sense sentir compassió, sino una extranya excitació i alegria pel seu pare, perquè s'havia alliberat per fi.

La seva mare, que fins aquell moment havia conegut poc, havia passat a ser el seu únic puntal. Era una dona bonica, amb un cos espigat, però espatllada. No recordava el seu somriure. Només somreia en moments puntuals, un sutil moviment dels llavis, res de riures oberts, com els del meu pare, tristos però oberts i sincers. Treballava de professora de filologia, a la universitat del costat de casa, on passava tot el dia: quan la Tanit es despertava, la dona de fer feines del moment (cap acostumava a aguantar les exigències de la mare més de cinc o sis mesos), li servia l'esmorzar i la portava a l'escola, perquè ella ja no hi era i normalment també acostumava a passar la tarda fora de casa. Alguns dies, sopava amb la seva mare, però sempre en resultaven sopars tensos, sense gaires paraules, en que, més aviat del normal, la seva mare li deia a la mainadera que la portes a dormir.
Ella creia sincerament que era la única cosa que l'apassionava en la vida, treballar, i que a ella la veia, o l'intentava veure, com una rèplica defectuosa d'ella. I tenia la sensació de ser la frustració més gran de la seva vida, i pensava que per això no la volia veure.
De més gran, les costums van anar canviant. La mare seguia treballant hora rere hora, però sempre buscava algun moment del dia per a alliçonar a la seva filla, sempre sobre coses materials, com els estudis o les activitats extraescolars, i mai sobre coses de la vida, o sobre la seva família, de qui, les úniques explicacions que en tenia eren les futileses que recordava del seu pare, que s'anaven esborrant i barrejant amb fantasies de criatura a mida que es feia gran.

Així doncs, va créixer pensant que l'objecte de devoció del seu pare, l'illa en la que havia crescut, havia resultat ser l'objecte d'odi i desgràcia de la seva mare, i sense preguntar, havia comprès que hi havia coses que mai es sabrien, que mai podria indagar, i que la seva família, tant materna com paterna, li havia estat vetada i mai en podria saber res.
Amb els anys, al seguir les indicacions de la seva mare fil per randa, va arribar a perdre la passió, la curiositat i l'alegria.
Es va convertir en un ésser trist i amb poques ganes que això canviés, sense forces per intentar millorar la seva vida.
Els únics moments en que semblava sentir que el seu forat es tancava, eren quan aconseguia algun objectiu.
Per exemple, quan havia acabat la carrera. Havia estudiat sense ganes, l'única carrera que li cridava mínimament l'atenció: la mateixa que en el seu dia havia estudiat el seu pare. Durant anys, amb força però sense entusias-me, havia aconseguit triomfar en els estudis. I el dia en que havia acabat, havia cregut sentir-se feliç. Però a l'endemà, el buit s'havia fet més gros. Perquè no sabia què fer. Perquè no li entusiasmava cap nova meta. I perquè, fins que no estès embrancada en un altre "vaixell" de ple, no podria vincular-se en res, perquè res li feia il.lusió.

Va tenir algunes relacions, amb nois de la seva edat, que mai fructificaven a més, per la seva desconfiança i el seu caràcter estrany. En un principi, tots s'enamoraven d'ella bojament, però acabaven per avorrir-los la seva imperterritat, el seu poc entusiasme, i giraven cua, amb el cor trencat, però feliços d'abandonar per fí aquella persona que els incomodava i els feia sentir vulnerables. Ella, es consolava a sí mateixa, pensant que, per lo menys, les seves hormones, funcionaven correctament, a pesar de ser totalment desapassionada des de gairebé el primer moment.

I el no poder compartir amb ningú els seus sentiments, la feia sentir aïllada del món, sentia, que tenia greus problemes per a relacionar-se, però no li importava. Creia que així ningú la podria ferir. Que ella ja estava prou ferida de per sí, com per tenir cap mena de contacte amb agents no controlables, que per ella eren les persones, que eren justament els que podien fer-li mal.

I va seguir durant anys, aquest sistema de vida: controlar tots els agents controlables, i no tenir cap mena de contacte amb els incontrolables. No per això era més feliç, però creia ser menys infeliç.

I llavors, va arribar en Paúl.
I va deixar la seva casa materna. Recordava amb nitidesa, quan li va dir a la seva mare que se n'anava a viure amb un home. Va somriure quan va saber qui era, a pesar de no haver-lo vist més d'un parell de cops per accident quan es despedien a la porteria de casa seva. I no li va dir res. I quan ja tenia totes les coses posades dins les capses, va anar a donar un vol pel pis en el que havia passat l'infantesa, il.luminat per un sol taronja, de tarda. No hi havia ningú, i va fruïr de totes les habitacions. Va començar pel rebedor. Una petita habitació seguida del passadís per les dues bandes, on hi havia un mirall i un bahúl, i una finestra que donava al cel obert, per on sentia com pujava i baixava l'ascensor. Per aquella sala, entrava corrent, llençant la cartera de l'escola, la jaqueta per tot el passadís, mentre anava cap a la cuina on l'esperava el berenar. El seu pare, la seguia, caminant i recollint al seu pas les coses que ella anava deixant per terra.
Després, la cuina. Antiga, sense reformes des que tenia us de raó. Amb la tauleta on esmorzava, dinava i sopava, que el seu pare havia pintat de color blau fosc. La enorme sala d'estar. Que gairebé no havia trepitjat, de petita, perquè no es trenqués res. Amb una taula llarguíssima que no recordava que s'hagués omplert mai. Un sofà triple i dos de dobles blancs, immaculats. Un moble ple de figures de porcellana i enciclopedies. Després, venia el petit bany, on es rentava les mans a
bans dels àpats. I a l'altre banda de pis, les tres habitacions. No va entrar a la de la seva mare. No hi tenia cap record. La seva habitació. No tenia paraules. El despatx. On encara es retallaven les ombres dels llibres que s'havia emportat el seu pare, deixant senyals a la paret. I els quadres. Un esquelet d'habitació, sense vida. Com la seva pròpia habitació, en aquell moment.
I es va adonar, que el que havia estat la seva llar, de menuda, semblava més un museu que qualsevol altra cosa, que no hi havia fotografies, ni dibuixos seus de petita penjats a la nevera. Que el seu pare, s'havia endut tota la seva infantesa amb ell, d'amagat, sense despedir-se. I que ella mai més viuria així. Que aniria omplint el seu pis de records, records d'ella i d'en Paúl, i que intentaria llaurar un futur i un passat. A partir d'aquell moment. Ple de sentiment. I va notar com li mimvava el buit que tenia dins. Va notar que gairebé desapareixia, quan just llavors va sonar el timbre, perquè venien a recollir les seves coses. I perquè dins seu, encara sentia la veu del seu pare com li deia:
- Tanit, sempre estaré amb tu, sempre estarem junts.