Sempre pot sortir el sol

Un relat de: an_na

Ara, que ets lluny i ja no em lliga res a tu, parlaré. Sí, ho faré, i ho faré sense cap mena de por. Tu a mi ja no me'n fas.
Explicaré tot el què m'has fet durant aquests llargs i terribles anys. Diré a tothom què era viure al teu costat, on ningú podia dir el què pensava i ser ell mateix. On ningú tenia dret a ser persona, on només es vivia per tu.
Explicaré quant de mal m'has fet, quanta ràbia tinc dins meu, quant rancor m'omple i quanta tristesa i vergonya m'has fet sentir.
Al teu costat no era persona, només era un sac d'ossos, el qual era de la teva propietat i sempre estava a la teva disposició perquè el poguessis colpejar sempre que et vingués de gust, sense demanar-li permís a ningú, perquè tu eres l'amo, l'amo del sac i del seu cor.
Mai ningú m'ha fet tant mal com tu. Però tot i així, fins ara no m'he pogut separar de tu, i no perquè no volgués, sinó perquè no podia. Per molts cops i bufetades que em regalessis sempre podia més els teus ulls i somriures amb els que hipnotitzaves a tothom, amb els que aconseguies que es pensessin que erets aquella bellíssima persona que em vas fer creure que erets al principi i que més tard, la bèstia que duia dins se la va cruspir per apoderar-se del seu cos i la seva ànima.
M'havies clavat moltes pallisses, i molt doloroses totes, però més mal em feien les teves paraules de despreci i odi, però tot i així, seguia enamorada. Ja ho diuen, l'amor és cec, però en el meu cas era cec i sord.
Al principi d'estar junts tot era felicitat i amor, però des del moment en que vam anar a viure junts les coses van començar a canviar i mai van tornar a ser les mateixes.
Un dels primers dies que ens vam deixar veure junts al principi de la relació, després de portar tres mesos el nostre amor, o això semblava, en secret, una noia jove va venir al meu costat i em va dir que m'allunyés de tu, perquè mai seria feliç. Jo, boja per tu, la vaig engegar i mai més vaig volgué saber del tema i me'n vaig oblidar. Per mi, estar amb tu significava més que tenir una parella, per mi erets l'altre meitat que em faltava per acabar de ser jo.
Cada dia necessitava més i més estar al teu costat. Quan no hi erets, les hores se'm feien eternes, en canvi, al cap d'uns anys, les hores se'm feien eternes al teu costat. Eternes i insuportables. No podia aguantar el temor que corria dins meu al tenir-te a prop. Sabia que quan tu erets a casa, la tranquil·litat durava poc. Quan no era perquè venies borratxo, era perquè el sopà que havia fet no t'estava bé i quan no, perquè no feien res de bo a la televisió i havies de passar l'estona d'alguna manera divertida. La teva diversió era el meu sofriment tot i que després de clavar-me la pallissa, vinguessis, em demanessis perdó i m'estimessis. En aquells moments els teus petons no els sentia de mel com el principi, sinó com espines que es clavaven cada vegada més dins meu i que semblava que m'haguessin de travessar. Els teus petons eren pitjor que els teus cops, però millors que les teves paraules. Cada vegada que obries la boca per dirigir-te a mi era per dir-me algun insult.
Al principi m'estimaves i em necessitaves com jo a tu, però al cap del temps vas trobar noies més joves i boniques i a mi em vas deixar en segon lloc, o millor dit, em vas posar al lloc de l'assistenta, que mai havíem tingut perquè el sou que portaves a casa no arribava i no em deixaves treballar, i l'objecte amb el que et poguessis desfogar.
Abans d'anar a viure junts jo ocupava un càrrec important en una empresa internacional de productes per a la quitxalla, però després d'estar un any junts em vas anar treien del cap l'idea de treballar i em vas anul·lar com a persona. Em vas obligar a deixar la feina, però no amb una ordre, sinó amb maltractaments que cada dia eren més forts, maltractaments que no eren cops, precisament, sinó paraules que em feien sentir inferior a les pedres. Segons tu, jo no era ningú per ocupar el lloc de treball d'una persona la qual se'l mereixia més que jo, ja que jo només servia per cuinar, fer el llit i la bogada. M'havia passat sis anys de la meva vida estudiant per arribar a ser algú en el món laboral, els quals van ser perduts ja que no vaig arribar mai enlloc perquè no vaig tenir oportunitat, ja que els empresaris no et vénen a casa a buscar, i com que jo gairebé no en podia sortir ja que si arribaves i no hi era quan tornava ja calia que em preparés, no vaig aconseguir mai cap feina.
Però això no va ser el que més em va preocupar i fer mal, sinó que després de dir-me que no volies tenir fills amb mi perquè no sortissin com jo, inútils i sense dret a viure una vida digna, em vas portar el fill d'una altra, el qual sempre vaig estimar amb cos i ànima perquè va ser el meu suport.
Ell ha estat el suport que he tingut i jo he estat el seu. Només ens teníem l'un a l'altre. No sé qui és la seva mare ni què en vas fer amb ella, només ser que per ell, jo sóc la seva mare i jo he estat la que he lluitat i m'he endut les seves pallisses perquè no el matessis a cops de taula.
Només ser que si ara, estic aquí escrivint això, sabent que si algun dia ho trobes tornaràs allà on em trobi per donar-me el que segons tu, em mereixo, és per ell, per donar-li una vida digna i plena d'amor, un amor que mai ha trobat del seu pare però que sempre tindrà de la seva mare, i gràcies a ell, he entès i acceptat que jo he estat una dona maltractada més, i que no he de tenir cap vergonya a denunciar-ho perquè jo no sóc la culpable de les pallisses i insults que m'has clavat, sinó que l'únic culpable ets tu, qui espero, que algun dia rebis el que et mereixes.
Espero de tot cor, que algun dia et trobin i t'imposin la condemna justa. Espero que no desapareguis d'aquest món, sinó que vull que visquis per viure-ho i pateixis tot el que el teu fill i jo hem patit.
Tu ens has destrossat la vida, però gràcies al teu fill, la teva dona, sí, la teva dona, ha sortit endavant, ha acceptat el seu estat, ha alçat el cap i ha sortit al carrer, a denunciar la mala persona que tants anys ha compartit sostre amb ella i a refer la seva vida, una vida que fins ara no l'ha gaudit, però que a partir d'aquest moment no perdrà ni un sol instant de llum per recuperar tots els moments perduts i començar de nou amb la seva família, que per fi, ha pogut tornar al seu costat.
Una dona que mai més plorarà per un home que no se l'ha merescut mai, una dona que per fi serà dona.

Comentaris

  • Realitat social[Ofensiu]
    Unaquimera | 12-02-2010

    Ja que vas ser tan amable de llegir i comentar el primer relat que vaig enviar jo a aquesta pàgina 8 ahir va fer just quatre anys! ), vinc jo ara a fer el mateix amb el primer dels teus.

    Pel que veig, un cop llegit, vas començar amb un text dur, tant pel que fa a la temàtica en general, com a la narració que fa la protagonista principal de la seva vida... del seu calvari, caldria dir, a mans de la seva parella.
    Redimida pel fill, pren una decisió i abandona a qui tant de mal li ha fet durant tant de temps, físicament i moralment, i comença a ser ella mateixa: una dona que pot decidir.

    La llàstima és que el teu relat no pertany a la categoria de ciència ficció, sinó que reflexa una realitat, una lacra social a la que cal posar fi: tu has aportat el teu granet de sorra, ben fet!

    I jo, que també sóc dona, decideixo que continuaré llegint-te un altre dia, però que ara mateix t'envio una abraçada càlida, per combatre el fred, que fa mooolt per aquí,
    Unaquimera

  • Sempre pot sortir el sol[Ofensiu]
    Marta | 09-12-2009

    "Ja ho diuen, l'amor és cec, però en el meu cas era cec i sord.", molt bona la frase!

  • Benvolguda an_na he tingut[Ofensiu]
    Romy Ros | 03-12-2009 | Valoració: 10

    ocasió de llegir el teu relat colpidor i penso que tan de bó les dones maltractades tinguessin el coratge de la teva protagonista. Sovint la merma d'autoestima evita que es denunciin els maltractaments i que la dona pogui tornar a ser persona lliure i amb ganes de tirar endavant. Per forntuna, la teva protagonista creu que hi ha vida més enllà del maltractador i que val la pena afrontar els nous reptes d'una vida lliure de que l'esclavitza. És per aquest missatge tan vital i esperonador que m'ha agradat molt el teu relat. Et seguiré llegint...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: