Sempre al cor, el millor secret.

Un relat de: Jofre

.
A tu que viatges i atresores paisatges.
A tu que travesses territoris.
A tu que aculls tresors i batecs.
A tu que tornes, amb el secret al cor
i sempre, la veritat als ulls.



**

EL VIATGE.
CARRETERA SECUNDÀRIA.
DESTINACIÓ: EL FUTUR.

KM ZERO: LES LLEIS DELS TERRITORIS FUTURS.

A ple estiu, les grans persianes de la terrassa es convertien en portalades, en la via d'entrada i sortida més habitual, com si només féssim vida de cara al mar. De fet, el veïnat sencer es comportava de manera similar i per tant era senzill passar d'una terrassa a l'altra i estar a l'aguait dels moviments a cadascuna de les cases. He de dir que hi havia confiança, complicitat i respecte; i també un protocol. Així, per exemple, si ens volien comunicar de manera formal una notícia sabies que sentiries un so profund del ferro forjat sobre el pit de la porta. Talment un senyal per somoure el cor i fer-lo bategar amb joia i goig inequívoc. Una alegria secreta que creixia àvida per senyorejar-ho tot des del bell principi, quan es conrea el terreny perquè germini el costum d'una dolça i pausada lectura, quan fornim les bases per un futur lluny de pors.

És clar, que aquesta és una explicació entendrida de quan encara desconeixíem que les finestres estaven obertes rere les persianes, sempre tancades, amb la tela pels mosquits color verd, i ens passejàvem junts travessant terrasses amb l'aroma de la reïna als dits fins aplegar-nos tots en algun punt a l'atzar.

La nostra colla era benvinguda com si fóssim les barques del bou: descarregàvem curioses notícies sobre el moll; i si en alguna balconada de pineda no hi recalàvem gaire estona, malgrat tot, segur que també hi deixàvem rastre. Érem uns elements vivencials bàsics, per bé que nosaltres no n'érem del tot conscients. O si? -em pregunto.

En qualsevol cas, no te n'adones del rol real que escenifiques en una etapa concreta fins que aquesta és interpretada per uns nous actors; i durant aquella època nosaltres ens limitàvem a gaudir de l'emoció estival. Fou més endavant, en percebre la remor d'un grup novell que s'obria pas solcant feixes de pinassa, que vam començar a esbossar un primer esborrany personal. Sota la influència remota d'un batec profund i una força intangible que sadollava el paisatge assajàvem a ulls clucs i declamàvem les lleis de territoris futurs. Escrivíem gestos per afirmar el rumb secret més ambiciós.

Però llavors era l'estiu i falcàvem les persianes grans, obertes de bat a bat, amb petits tascons; i, un cop travades hi col·locàvem al davant, com si fossin uns pilons, les pedres de vidre, de sal: el que en dèiem minerals. Així de ras i senzill.
La resta és una interpretació.


Era un bon senyal: a una criatura ningú li exigeix que tingui coneixements de geologia i mineralogia (menys encara de cristal·lografia), sinó més aviat curiositat i un sentit de justícia sovint aclaparador. I d'això sí que en teníem. Col·locar aquells rocs diamantins per impedir que les persianes es tanquessin ens semblava estrany i incorrecte.
Estrany, perquè per nosaltres eren d'un gran valor i, per tant, quan venien amics a la terrassa i s'interessaven per aquells petits tresors de sal sempre ens tranquil·litzava comprovar que en ells provocava el mateix efecte. Deu ser una mena de complicitat entre els que creiem que són del mateix estrat, del mateixa espècie, del mateix clan i confirmar que l'itinerari, el trajecte, és el correcte.


Precisament, entre el meu germà i jo hi havia una mena de pacte no escrit: les pedres halines s'havien de vigilar. Aquest fet, ens convertia sense adonar-nos, en uns guardians innocents del vestíbul temporal. Estic segur que si haguessin rumiat una manera directa i poc subtil de fer-nos responsables per tancar i obrir portes i persianes, no haguessin ideat cap sistema millor. Ens haguéssim rebel·lat. Però mai fou així, ans al contrari: fins i tot, anys més endavant, quan intuíem el veritable significat del ritual el vam continuar portant a terme sense queixar-nos amb una eficàcia i encert sorprenents.

No hem d'oblidar que les maneres de fer i actuar apreses a certa edat i sota determinades circumstàncies perduren -per sort o per fortuna- i nosaltres no vam ser una excepció: ho vam atresorar tot. Especialment aquell to de l'alegria secreta que et permet rellegir els paisatges.


KM TRENTA-TRES: LA VERITAT ALS ULLS.


Així, cadascun dels estius viscuts a tocar del mar pot ser explicat des d'uns ulls color d'ambre, turquesa o nit estrellada, i, a més a més, a mesura que ens vesteixen els anys podem convertir en protagonista algun personatge que principi era secundari o a l'inrevés. Per exemple, em va sobtar com va reaccionar el meu germà el dia que vaig oferir a la Magdalena uns petits fragments de les pedres diamantines.
De bon matí s'havien desprès alguns trossos que vaig recollir. Sense comentar res a en Miquel vaig guardar-los en un racó fins que vingués la Magdalena. Jo sabia que a ella li feia il·lusió tenir-los de record, o almenys m'ho semblava, o ho intuïa.

En Miquel va ser clar: no.
Una negativa contundent. Inapel·lable. Carregat amb un to que em deuria agafar desprevingut i desarmat. Potser durant anys ho vaig magnificar perquè no crec que ell s'expressés -a la seva edat- amb voluntat lacerant.
Potser són respostes o reaccions posteriors d'en Miquel, o meves, que em fan recordar aquella insignificança com una imatge singular. En tot cas, més endavant, allò ja no tenia importància. Tal vegada, perquè després em vaig decidir a lliurar a la Magdalena, el present que es mereixia. Naturalment, sense que el meu germà se n'adonés o, si més no, si va sospitar alguna cosa, en aquell moment jo no vaig llegir als seus ulls una llambregada de llum que deia: això no ho pots fer.

Pot ser que ho hagi llegit després, això potser sí; però llavors no.

Per sort, també tenim dret a canviar les nostres coordenades, triar; i jo, per suposat, la darrera cosa que hagués pensat mai és que allò ferís en Miquel. És clar, que, ben mirat, és probable que fos una altra qüestió i que m'hagués avançat amb tota la innocència del món.

Tanmateix, sigui com sigui, amb en Miquel no hi vaig poder establir altres pactes no escrits. Els antics seguien vigents, però a partir d'aleshores les normes serien diferents i hi prevaldria la paraula explícita.
S'havien esvaït, de manera natural, certes complicitats.
Bé, totes tampoc. En sobreviuria una durant uns estius més, la que va amoïnar i atemorir a en Miquel una temporada més. Es tractava d'una qüestió de supervivència per ell. Es tractava d'en Joan de la Por.

Pot semblar ridícul, però en Joan de cal Manescal, malgrat que passessin els anys seguia essent un personatge silenciós i misteriós amb efectes devastadors sobre en Miquel.

Així com en les pedres cristal·lines s'hi apreciava una fina discreció, en aquell ésser s'hi projectaven les temences i inquietuds que mai es podien concebre. Si algú hagués volgut crear algú com ell en el dúctil imaginari d'una criatura, hagués estat impossible.

En Joan de la Por sorgia d'imprevist. Sempre de nit, quan menys t'ho esperaves i trobava una atmosfera de complicitat que no van entendre mai que en Miquel s'espantava de debò. Ell ho deia a la seva manera. Als ulls s'hi podia llegir: no el suporto, prou de la comèdia del Joan de la Por. Prou. Rafael fes alguna cosa!


I en Rafael era jo -que durant una bona temporada també vaig espantar-me i després esclatar a riure amb en Joan de cal Manescal- però en Miquel ho deuria veure d'una altra manera. Com si algú el sotgés i, sense cap sentit, pogués aparèixer en Joan de la Por, que es quedava arran nostre, palplantat com un estaquirot, quiet, mut, expectant després del terrible ensurt que ens havia representat una irrupció tan inoportuna.
No hi havia dret. En Miquel reclamava justícia i amb raó.

Estic convençut que la idea que teníem en Miquel i jo de bon començament, era semblant. Malgrat això, no es pot esperar que tothom ho interpreti tot igual; i per a en Miquel era un atac brutal que no sabia com superar.


La iniquitat, que potser té alguna connexió remota amb els amants de la mineralogia, és un concepte que estic segur que qui millor la pot definir, sobretot des d'una visió humana, és una persona jove; tanmateix llavors no tens paraules, i, quan coneixes algunes paraules aleshores ja has descobert que vèncer en Joan de la Por no té res a veure amb el concepte predominant de justícia.


I vet aquí una nit, a la terrassa, que en sotragar-nos en Joan de la Por, vaig aixecar-me i ben a prop seu vaig allargar-li la mà. En Joan de cal Manescal féu un tímid somriure (que segurament no va apreciar el meu germà) i em va acostar la mà per encaixar-la. Al final va enretirar la mà i jo em vaig poder mirar encuriosit aquell espantall. Aquell home era ben poca cosa, per no dir res, no sé ni perquè ens atemoríem.

Però en Miquel no es va moure.

L'endemà al matí va ser la primera vegada que vaig llegir, d'una llambregada, en els seus ulls: Rafael, això no m'ho pots fer. I en aquesta vida, quan algú t'acusa d'una cosa així només hi ha una opció: o crees una ambient propens als canvis, que tot s'aclareixi i aflori la veritat; o, sinó algunes mentides poden arrelar en el nostre interior.

Per fortuna, si algun cosa sembla que estava predisposat a fer en aquesta vida és arrencar males herbes o, millor encara, ensenyar a destriar-les.


Unes quantes nits més endavant, perquè ara venia ara no venia, en Joan de la Por es va trobar amb un Miquel que va reaccionar de manera insospitada.
Feia moltes nits que l'esperava i els papers s'havien invertit: la víctima desitjava que aparegués el botxí per derrotar-lo, o per treure-li la màscara, per atemorir-lo fins i tot, plantar-li cara i dir-li ben clar: la comèdia, la farsa, el joc s'ha acabat. I saps per què s'ha acabat?


KM SEIXANTA-SIS: NO HI HA TRAÏDORS.


No recor
do què va fer amb exactitud. Si va seguir les pautes que jo li havia mig dictat a les palpentes des de la meva innocència. Però quan vaig encendre els llums de la terrassa en Joan de la Por no era gaire més que l'ombra de les primeres arnes que començaven atansar-se a les bombetes.

Al cap d'una estona en Joan de la Por continuava navegant per les terrasses com feia de tant en tant, saludant i espantant, segons correspongués. Jo estava segur que en Joan de la Por trobaria algun altre Miquel en algun lloc per seguir existint. Aquella nit estava satisfet. A ulls del meu germà ja no era una mena de traïdor. Almenys, fins a cert punt.

Aquesta paraula tan punyent s'aprèn de jove, quan ets capaç de trobar-hi un significat pràctic, constructiu i pragmàtic. Tanmateix, amb els anys, en copsar-ne el veritable sentit te n'adones que pesen més la circumstàncies: costa de pair, però no hi ha traïdors; tan sols persones ancorades en el passat -guardians anacrònics. I aquests, fa temps que estan vençuts.

Tot plegat ho atresoro com una vivència més, esperant amb candeletes el dia que en Miquel m'expliqui la seva versió intransferible, tant d'en Joan de la Por com d'aquell polsim de sal i pedres diamantines que vaig regalar a la Magdalena.
I aquest dia havia d'arribar: és avui.

**

KM NORANTA-NOU: LA CERTESA DEL MAR

Intueixo que mai s'esvaeix l'energia i la llicència per idealitzar o interpretar de nou cada etapa i personatge insòlit que ha transitat per la nostra vida. L'itinerari o la ruta són fonamentals perquè representen la tria dels companys de viatge.

Avui sé que en Joan, el padrí de la Magdalena, vivia aquelles èpoques estivals estudiant de valent. La venia a visitar sovint. Necessitava el recer i la quietud de la cala, els llums de les cases serpentejant damunt la mar, comprovar que els ritmes es respectaven i tot seguia el seu curs. En el fons de la nostra retina àvida de llum hi vivia una essència secreta i extraordinària per calibrar cada gest. Calia que abans que cristal·litzés en formes diamantines, més valuós però més tallant, ell n'estudiés la naturalesa atès que el seu objectiu era conèixer perquè determinats moments s'atresoren amb més intensitat, deixen més empremta, i què condiciona la nostra necessària capacitat de positivar el present i el futur.

**

He aparcat el cotxe sota l'ombra espantadissa dels pins. El ventilador del vehicle bull després de tants quilòmetres. Tan llarg ha estat el trajecte? -em pregunto.

Els he vist de lluny i les mans eren la sal d'una mar antiga, els ulls de la Magdalena brillaven, i en Miquel somreia.

L'Eva m'ha pessigat amb la mirada, com dient: no t'escoltaré més Rafael, tu tot ho expliques a la teva manera.

- On és en Joan de la Por? I les barques del bou? -insistia l'Eva.
- Lluny Eva. Molt lluny. Responent amb el to de qui atresora sempre al cor, el millor secret.

Som al bell mig d'un paisatge de persianes obertes de bat a bat. La vida reneix i es llegeix a la vora del mar. PER FI, HE TORNAT.

Comentaris

  • cristalls[Ofensiu]
    qwark | 17-07-2006

    El relat avança com el creixement d'aquestes roques de sal. Les capes van sedimentant amb ordre, com si fossin dirigides per un mestre orfebre que busca, en cada diminut cristall, tots els reflexos possibles de la bellesa. En cada paraula, la simetria iridescent de la cal·ligrafia.

    PD: No sé si ho pretenies, però m'ha semblat que el relat era autobiogràfic.

  • ostres Jofre![Ofensiu]
    estrangera | 14-07-2006 | Valoració: 10

    ets un gran escriptor. tens una capcitat de percebre i trametre vivències de móns interiors d'infinits matisos.

    No t'has presentat mai a algun concurs? penso que pot escriure contes, novel.les...i el que et proposis.Penso també que deus ser MOLT bon lector i un genial observador de la realitat visible i també de la que s'amaga rera o DINS del visible.

    Moltes felicitats Jofre! ENDAVANT! la vela a tots els vents que l'aventura s'ho val.

    molt agraïda per llegir-me i comentar-me; per fer-me una estona de companyia. Una abraçada!

  • Mon Pons | 13-07-2006 | Valoració: 10

    Entenc que hi ha una unió física (un recorregut en el temps...) + una vida privada (record), explicat d'una manera tranquil·la, amena i genial.

    El fet d'utilitzar el cotxe, partint del Km zero he pensat que aquesta "història" explicitava alguna força conservativa. Si més no, aquella que diu que no importa el camí recorregut sinó de l'estat inicial o final. Imagino que va més enllà, de la simple i anodina primera lectura... Ens condueix, i si m'equivoco em rectifiques, al reconeixement de la complexitat (en molts aspectes socials, quotidians... cap al passatge d'una "altra" Física): al final law (...?), cap a una representació del món on l'ordre i l'equilibri no estan només relacionats amb la dinàmica de les forces, sinó sobretot amb la dinàmica del calor.

    Inici+camí+final, equivaldria a dir que la naturalesa passa a ser termodinàmica i, aquí, apareixen noves concepcions d'ordre i desordre. Tanmateix, els estats d'equilibri.

    Parafrasejant a Prigogine: "la conversió de l'energia no és altra cosa que la destrucció d'una diferència, la creació d'un altra diferència. El futur és la direcció en el qual augmenta l'entropia."

    Bé, de nou felicitats per la teva escriptura, Jofre. A tu, que interpretes i escrius: escolta la remor del mar.

    PS/ Moltes gràcies per aquests relats plens de saviesa que ens ofereixes i molt agraïda, també, pels teus comentaris als meus.
    -De moment, la fulla de Ficus elastica v. decora?, la podem deixar tranquil·la un temps, en últim cas la podríem girar... No res més.

    Una abraçada!

  • Hola![Ofensiu]
    Sol_ixent | 13-07-2006

    Gràcies pel comentari... El que no havia caigut és que el protagonista es diu igual que tu!
    És que... jo quan anava a l'escola estava enamorada d'un noi que es deia Jofre i, aquest és el meu petit-gran homenatge a ell. -Tot i que no se'l mereix!- (Jejeje.)

    Petons i abraçades!

    P.D= Per cert, ja sóc Diplomada en Biblioteconomia i Documentació! Que recordo que t'havia comentat un cop que ho estava estudiant!

  • Si m'ho permets[Ofensiu]

    començo dient que planyo el pobre Joan. Sí, ja sé que feia por i espantava sobretot al Miquel, però això d'haver d'estudiar durant l'estiu (i parlo per experiència) és francament sacrificant.

    El relat, tot ell, és una tornada al passat. El retorn a un lloc que pot haver canviat (i més si era ran de mar), però que l'essència (imatge mediterrània on les hagi, amb les persianes obertes de bat a bat) es manté. I es manté si més no al subconscient del protagonista, o millor dit, al cor. La referència als quilòmetres indica el canvi, l'evolució.

    És un relat plàcid, estiuenc i amè. Se m'ha fet curt. També m'ha agradat molt el lema del principi: EL VIATGE. CARRETERA SECUNDÀRIA. DESTINACIÓ: EL FUTUR.

    A la vida, gaires dreceres no és bo. Per viure, cal saber circular per carreteres secundàries.

    Gràcies per aquest regal amb marinada de fons! I gràcies també pel teu comentari!

    Salut!!

    Vicenç

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: