SEGRESTOS EXPRES – tot plaer

Algun dia que el Nispro passava a prop de la feina de la Gladis, el cos se li tensava només sentir que estava a prop seu. Va tenir una pensada.... fent servir el número de telèfon de la feina i amb una mica de màgia de xat GPT li va fer arribar un missatge a la Gladis: “Gladis... hi ha una gent que em vol fer xantatge... i t’han posat a tu pel mig... no t’espantis, però estic una mica preocupat”.

Després d’uns quants missatges, de captures de pantalla de suposades agències secretes i teatret de bo, la Gladis va fer la pregunta del milió: “però que volen aquesta gent?” És aquí on volia arribar el Nispro. “Em fa cosa dir-t’ho, però no t’ho puc explicar, només et puc dir que a les 16:15h hauries d’estar a la cantonada de la teva feina i especifiquen que... sense calces”. El Nispro estava com un nen mirant el mòbil. Gladis està escrivint. Silenci. Gladis està escrivint. Silenci. Finalment la resposta: “OK”.

El Nispro la passà a buscar a l’hora en punt, allí estava la Gladis, expectant. Tal com pujà al cotxe, li donà una bena pels ulls i un estimulador de clítoris (amb un comandament a distància que tenia ell a la mà). No preguntis, això és un segrest exprés. Un camí ben estudiat, un carreró molt discret. De camí un orgasme de la Gladis... dos... parem aquí... la pujà al capot del cotxe... i sense treure-li la bena dels ulls... el Nispro li va menjar el conyet amb unes ganes boges. Un altre orgasme... un altre... Sona l’alarma. 20 minuts... marxem. A les 16:40h la Gladis tornava a entrar per la porta de la seva feina... “Surto un moment havia dit”.

Després d’aquests xantatgistes al Nispro se li van posar en contacte una agència secreta d’espionatge, uns hackers, una associació secreta de plaer femení, diferents organitzacions criminals secretes... una manera de fer sempre similar. Un segrest exprés, a vegades allargaven una mica perquè les ganes els dominaven. La tècnica es va anar perfeccionant, els llocs i els recorreguts també, el Nispro sempre sorprenia la Gladis i ella sempre estava disposada a marxar un moment de la feina. Algun cop fins i tot ella li preguntava: “fa dies que no et diuen res aquests terroristes, no?”. Discrets, amagats però una mica exhibicionistes, sempre en horari laboral, risc i molt morbo. Molt!! Els segrests exprés, els polvets exprés a plena llum del dia es van convertir en un dels seus jocs preferits. I quan tornaven a la feina amb un somriure d’orella a orella els seus companys/es no es podien ni imaginar què acabaven de viure aquell parell feia pocs minuts.