ESCALFABRAGUETES - tot plaer 5/5/2026

La primavera la sang altera i a ells els agrada provocar-se encara més.
- Tinc ganes de veure’t amb un vestidet ja – digué en Nispro.
- Avui ho estava pensant – digué la Gladis – Tinc ganes de posar-me un vestit i anar sense calces. M’agradaria arribar al bar de sempre i dir-li a aquell jovenet, que frisa per tocar-me el cul, que avui no en porto.
- Però, i llavors que?
- Vull veure com li canvia la cara!!!
- Com m’agrada aquesta faceta teva d’escalfabraguetes...

La conversa va quedar aquí però el Nispro no s’ho podia treure del cap. Volia veure la Gladis en aquella situació i volia veure la cara d’aquest pobre noi que no té ni idea del tros de dona que té a davant...
- Gladis, que fas demà a la nit? – digué el Nispro mentre pujava al cotxe al passar-la a recollir per la feina
- Doncs probablement em proposaràs un pla que faci que tot el que volia fer ho posposi a un altre dia – respongué la Gladis

Mira, demà anirem a sopar al restaurant d’un vell conegut meu. És un noi ben plantat, una mica més gran que jo, te n’he parlat algun cop. El Joan, aquell que em va explicar, fa mooooolts anys, com li agradava baixar les calcetes poc a poc de les seves parelles. Crec que la meva obsessió ve d’aquí... jo era molt jove i això em va fascinar.
- Si, me n’has parlat
- Hi ha només una condició. T’has de posar vestit i has de portar calces. Tota la resta de nit que tinc al cap, no son condicions... sé que t’encantarà.
- Friso

Puntual com un clau el Nispro va passar a buscar la Gladis que pujà al cotxe completament espectacular. Una faldilleta texana, molt curta, una samarreta que ensenyava tota l’esquena... aquesta esquena sexi i completament brutal que té.
- Nen... em penses explicar alguna cosa més?
- Nena... estàs completament espectacular!

Van conduir una estona però abans d’arribar a lloc el Nispro es va desviar per un camí. Tots dos sabien perfectament el que estava passant. La Gladis va mirar el Nispro amb aquella cara de no saber-ho i el Nispro li va dir que abans de sopar havien de fer una cosa.

Un camp de perers, una tovallola a sobre el capó del cotxe i, com sempre, els primers orgasmes del vespre els va provocar el Nispro amb la Gladis a sobre el capó, contemplant i pujant al cel un cop i un altre.
- Quina varietat de peres son aquestes?
- Son Williams Gladis... aquesta varietat ens faltava.

De camí al restaurant en Nispro li va dir a la Gladis que obris la guantera del cotxe i llegís una nota que hi havia dins: “Joan, avui és el teu dia de sort, tens una oportunitat per ensenyar-me com d’hàbils son els teus dits, busca’t un lloc aquí al restaurant, soc teva una estona. Depenent de com ho facis i de la cara que facis quan et llepis els dits... un altre dia tindràs una segona oportunitat.”
- Nen... que és això?
- Tens 20 minuts per memoritzar-ho, per millorar-ho, per dir-ho amb les teves paraules... però, en algun moment de la nit, li hauràs de dir això al Joan.

Una mica més tard de l’hora reservada entraven al restaurant. El Joan, com a magnífic amfitrió, els va rebre amb els braços oberts.
- Nispro, vens molt ben acompanyat avui.
- Ni t’ho imagines, Joan!!

Van seure en una taula en un racó, van demanar vi. El Joan es un excel·lent mestre de cerimònies, el seu restaurant és casa seva, s’hi mou amb habilitat i de seguida va notar que alguna cosa passava amb el Nispro i la Gladis. Aquella no era una visita qualsevol. Aquell no seria un servei de sopars més...

Uns entrants, unes bromes, una mica de vi, excel·lent tot, que bé que estem, que bonic el teu restaurant Joan, esteu a gust parella? fa falta alguna cosa més? que era allò que heu servit a l’altra taula? ho volem provar, porta una mica més de vi que farem curt.

En aquest moment el Nispro va treure un joguet petit. Un que els hi encanta i que van descobrir ara fa un any en una escapada...

La Gladis que ràpidament va veure les intencions del Nispro se’l va posar i el Nispro amb el comandament va activar la vibració... un petit llamp va córrer per la columna de la Gladis que va deixar anar un inaudible gemec.
- Parella tot bé? Va dir el Joan passant per allí a la taula.
- Si Joan, tot fantàstic. Mira, tinc una cosa per tu.

El Nispro va aixecar el tovalló per deixar veure el comandament del joguet.
- Agafa’l Joan, posat a la vora de la Gladis i toca algun dels botons.

El Joan, com a gat vell que és, va veure de seguida de que anava aquell joc i s’hi va afegir. Molt cavaller, li va preguntar a la Gladis si ho trobava bé, si estava a gust, si podia fer alguna cosa per ella mentre amb una ma a la butxaca canviava un parell de vegades el ritme del joguet i ella responia també un parell de vegades al canvi de ritme. Posant els ulls en blanc, ja quasi no podia parlar amb massa coherència...
- Fantàstic – digué el Joan – Vaig a obrir una altra ampolla de vi, que avui farem curt.

Que bo està aquest vi, crec que quedarem tips (mentre el Joan passava molt més sovint de la taula del que era estrictament necessari només per veure el petit saltironet que feia la Gladis cada cop que ell estava a la distància adequada), haurem de fer algun postre, com pot ser que no haguéssim vingut mai aquí...
- Nen!!! S’ha parat, que ha passat?? No sé quants orgasmes porto ja...
- Osti... s’haurà acabat la bateria... cada cop ens dura menys...

En aquell moment la Gladis fa aquell somriure seu i amb un gest molt discret es treu el joguet i les calces. Per sobre la taula, a dins de la mà li dona al Nispro i li diu que creu que ha arribat el moment. Ja queden poques taules al menjador.

El Nispro guarda el joguet a la butxaca i guarda les calces sota el tovalló com ha fet amb el joguet. Quan torna el Joan amb la mateixa rutina de l’última mitja hora, s’estranya de que la Gladis no faci un saltironet com el que fa cada cop que s’hi acosta.
- Joan, la Gladis t’ha de dir una cosa – li diu mentre aixeca el tovalló per mostrar-li les calces
- Ah si? Quina?
- Joan, això que hi ha sota el tovalló son les meves calcetes, busca un lloc i ensenya’m que saben fer els teus ditets de cambrer expert... tens una oportunitat només, per ensenyar-me què saps fer. Quan acabis vull que et llepis els dits i depenent de la cara que facis, potser algun dia et deixo continuar.

El Nispro flipava, la Gladis va mostrar una seguretat absoluta i va dir aquella frase amb una cara que el Joan quasi cau de cul. El Joan va mirar el Nispro que només va poder encongir les espatlles... Una mica esmaperdut per la proposta però convençut del que havia escoltat, el Joan es va tornar a mirar a la Gladis i al Nispro i digué: «veiam que puc fer».

La resta de taules van marxar, el personal de cuina i de sala va anar marxant però hi havia una parella a la barra que es resistia a marxar.... estaven a gust i el Joan no sabia que dir. La separació entre la barra i el menjador era un passadís estret i curt on hi havia els serveis de dones i d’homes.

La cosa s’allargava i el Nispro no va poder més. Gladis... anem al lavabo un moment que no puc més. Un parell d’orgasmes de la Gladis al lavabo d’homes, amb el consentiment del Joan, que feia mans i mànigues per poder baixar les persianes del restaurant i quedar-se sols van tranquil·litzar la parella.

Es feia tard i el Nispro amb tota la confiança del mon li va comentar al Joan que podrien estirar la Gladis en una taula del menjador. El Joan frisava. Se’l veia nerviós.

A la Gladis li va costar un pensament estirar-se sobre d’una taula, rodona, majestuosa. El Nispro s’hi va atansar, li va pujar una mica les faldilles i li va obrir les cames.
- Joan, va... que jo vigilo que no aparegui ningú pel passadís.

El Joan s’hi va abraonar, no van ser uns ditets primer. Primer va ser la llengua. La Gladis gemegava i el Joan la feia callar... hi havia gent a la barra... després van ser uns ditets mentre el Nispro s’ho mirava tot des de la porta que tancava el passadís. La Gladis no podia reprimir els crits i el Nispro va abandonar la porta per besar la Gladis i ofegar els gemecs a la seva boca. Després del Joan va ser el Nispro, després hi tornà el Joan...
- El Joan es llepava els dits mirant la Gladis...
- La Gladis amb aquella mirada felina li va dir: «molt bé Joan, crec que has passat la prova».
- Un altre dia tornarem a jugar. Ara, hem de marxar. És tard.