Saturn tenia gana

Va passar sa diapositiva. Va comparèixer aquell home fora des seus cabals mossegant un infant, arrabassant-li sa pell d’una caixalada.

-Aquí podem veure es Saturn de Rubens - va dir.

Va deixar que es silenci fes sa seva feina, que els alumnes absorbissin sa imatge.

-Veim un home clavant sa mirada a sa seva víctima, sabent què fa. Veim es dolor des nin, així com sa ràbia de Saturn. Algú sap per què s’el menja?

Quatre mans s’alçaren a classe. Es demés o no sabien què dir o no prestaven atenció.

-Tu - va assenyalar a una al·lota.

-Perque no havia de tenir fills, si no un fill seu se'l menjaria i ocuparia es seu lloc.

-Exacte! Per evitar això, ell decidí menjar-se es seus fills.

En Guillem contemplà sa classe. N’hi havia mirant es mòvil, pentinant-se, o senzillament entabanats. Encara així, era un bon quadre, sa majoria de s’aula estava pendent d’ell. Va explicar lo de ses tres estrelles i Galileu. A ell li importava aquell detall. Demostrava que Rubens era una persona culta, privilegiada.

Es quadre com podeu veure és espectacular. Aquesta fúria a sa mirada, aquest patiment des fill…A més hi ha es detall d’es gatzoll. Lo curiós és que més que un símbol de deïtat, aquesta eina pareix un bastó. Veim a Saturn com un home gran, dèbil, que necessita recolzar-se. De qualque manera, Rubens humanitza es mite.

Va contemplar ell sa imatge. Li agradava aquell quadre.

-Per altra banda, casi dos-cents anys més tard…

Passà sa diapositiva.

-Tenim aquest.

Un monstre ocupà sa pantalla devorant lo que havia estat una persona.

-Sa pintura xerra tota sola. Goya mostrà aquí lo que volia mostrar. Apart d’ells dos, tot son ombres. Pero aquesta mirada… Aquesta mirada és lo més obscur. Com si ell mos descobrís mirant-lo. Com si estàs a punt de tirar es cadàver i córrer cap a noltros. Matar-nos. Menjar-nos.

Assaborí sa nua visceralitat d’aquell quadre. Assenyalà amb es dit sa imatge.

-A n’es Saturn de Rubens hi trobam ràbia. Hi trobam determinació. Podem veure sa mirada d'un home. A Goya en canvi no trobem res darrera aquests ulls… És sa mirada d’una bèstia.

Es mòvil vibrà per segona vegada. Ell sortí des seu trance contemplatiu. Es nom de “Magdalena” apareixia a sa pantalla. Corregué ses tres passes que el separaven des telèfon.

-Disculpau - va dir.

Agafà es mòvil.

-Magda, digues.

-Mateu - sa seva veu sonava contenta, nerviosa, asustada - estic de part, sóc dins un taxi camí de s’hospital.

-Què dius!

-Ja ve estimat, lo que havíem estat esperant.

En Mateu no podia estar quiet. S’emoció li calà davall sa pell.

-Ara mateix venc! T’estim Magdalena.

-I jo Mateu. No tardis, no sé com aguantaré.

-Ara venc!

En Mateu se girà cap a sa classe.

-Me n’he d’anar. Està a punt de néixer es meu fill!

Sa classe amollà un ooooh seguit d’un aplaudiment i cualque xiulo. En Mateu agafà sa jaqueta i es mòvil i sortí de sa classe corrent cap es parking. Va pujar a n’es cotxo, alenà fons i arrancà cap a s’hospital.

Va aparcar on va poder i córregué cap a recepció demanant per sa seva dona. Una al·lota de recepció li digué com arribar a sa planta de maternitat. Sense deixar de córrer trobà allà on li deien i demanà per sa seva dona, sense deixar d’esbufegar per sa carrera que acabava de fer. Li demanaren es seu nom i li digueren que esperas un segon. Va quedar allà dret fins que una metgessa comparegué.

-Bon dia, es vostè s’home de na Magdalena Bou?

-Jo mateix.

Hi havia un ambient estrany. Se’n va entèmer de que totes ses enfermeres el miraven.

-Què passa? On és ella? - va demanar.

Sa metgessa va alçar sa mà com per demanar una mica de calma.

-Na Magdalena està adormida. L’han haguda d’anestesiar per a una cessària. Ella està bé.

Peu una part això va tranquil·litzar en Mateu pero per s’altra el va preocupar bastant.

-I s’infant?

Sa metgessa mirà enterra un segon, dubtant.

-Podem dir que està sa. - va pausar dos segons - encara que ha resultat un cas especial.

-Especial?

En Mateu havia estat llegint durant s’embaràs de na Magdalena. Hi havia nins que en néixer no tenien paladar o forat des cul. Tan terrible no podia ser. Si era cualque cosa terrible es metges solien xerrar de “complicacions” no de “peculiaritats”.

-Millor si m’acompanya. - va dir sa metgessa.

Caminaren pes passadissos fins arribar a una porta.

-Aquí hi ha sa seva dona.

Ell guaità per a veure sa seva dona respirant adormida. Tan tranquil·la, tan guapa. Li sabia greu no haver arribat a temps per estar amb ella. Va entrar per acariciar-li es cabells i besar-li sa mà.

-Se despertarà d’aquí una estona. - li digueren.

-Puc veure sa criatura?

-Clar. A sa sala d’incubació. Per aquí. - sa metgessa, que esperava a sa porta, començà a caminar.

En Mateu sortí de s’habitació darrera ella.

-Ha estat nin o nina?

Sa metgessa s’aturà en sec i girà per mirar en Mateu.

-Senyor Crespí, li diré ara perque se pugui fer a sa idea. Sa seva dona ha donat a llum a una hamburguesa amb patates.

-Que què?

-Mai ho havíem vist. Es un menú sencer de mcdonalds. Hamburguesa amb patates i beguda. Fins i tot ha vengut amb salses per acompanyar.

-Pot deixar vostè de dir tonteries i dur-me in és es meu infant?

Sa metgessa sospirà.

-Jo l’estic avisant. Vengui amb jo.

Caminaren dos minuts per un laberint de passadissos blancs fins una sala que tenia un vidre per paret.

-Allà està, a sa segona per l’esquerra.

I efectivament, dins s’incubadora hi havia una capseta de cartó oberta amb una hamburguesa dedins, un grapat de patates dins s’envàs de cartó vermell i un tassó amb tapadora de plàstic i canyeta.

En Mateu va mirar-so durant un minut sense parpadejar.

-M’està diguent vostè que…

Sa metgessa assentí amb es cap, igualment perplexa.

-Sé que no resulta creïble, pero jo mateixa he practicat sa cesària. Hem fet proves d’ADN per poder demostrar que efectivament és biològicament de sa seva mare. No té constants, és una hamburguesa, pero per protocol d’hospital la tenim aquí.

En Mateu provà de contestar pero no trobà sa manera de fer-ho. Va quedar allà dret mirant es seu primogènit. Sa metgessa va excusar-se i partí. Ell va tornar a s’habitació on hi havia na Magdalena. Quan na Magdalena se va despertar sa metgessa va tardar poc en comparèixer. Comprovà es punts de sa cessària i explicà lo mateix que havia explicat a n’en Mateu. Cap des dos sabia què fer. Pero encara així era es seu fill i havien de complir com a pares.

Quan donaren s’alta a na Magdalena decidiren dur a casa sa seva criatura i tractar-la com es seu fill. HAvien posat moltes il·lusions en aquell embaràs i un contratemps com aquell no anava a impedir que donàssin tot s’amor que havien anat acumulant durant aquells nou mesos. Féren ús de tot allò que compràren excepte sa roba d’infant. La posaven a sa cadireta quan eren dins es cotxo i la col·locaven molt delicadament dins sa cuna de nit.

A n’en Mateu de cada dia li resultava més estrany. Si s’hamburguesa l’agafàs des ditet, o fes renous o se cagàs a sobre encara li estaria agafant carinyo, però mai havia pensat que s’hauria d’esforçar en estimar un menú de mcdonalds.

Poc a poc va anar acceptant que sa seva dona estava perdent es cap. Només vivia per torcar amb un paper qualsevol miqueta que caigués de s’hamburgesa o ses patates. Li llegia contes, col·locava sa bossa de paper dins sa cuna i l’engronsava cantant-li cançons de bressol. Feia bosses de punt per poder abrigar-lo en s’hivern, deia. Si hagués estat un infant, estaria molt bé tot allò, pero no era un infant, era un menú que costava vuit amb noranta-cinc a qualsevol mcdonalds del món.

Ell però, anava molt amb bones de rebentar aquella bombolla de deliri. Tenia por de que ella esclatàs en qualsevol moment. Ses següents setmanes, sa seva dona va estar pendent només des seu fill. Quan en Mateu entrava a casa li passava notícia de totes ses coses que no sabia que li faltaven.

-Necessitam un carbonatador d’aigua. Es 7-Up des tassó s’està quedant sense gas. I una mosquitera! No deix d’arruixar mosques. - Deia ella.

-Pero estàs segura de què…

Mai solia acabar sa frase. Una mirada assassina bastava per fer-lo creure. Si no sabia que tornaria a sentir que ella se passava es dia allà cuidant des seu fill, que en arribar a casa ell no ajudava en res i totes aquestes coses. Aquella hamburguesa s’estava convertint en es causant de tots es seus maldecaps.

Sabia que si allò durava, un d’ells dos acabaria esclatant. Així que un dia, sopant, després de que na Magdalena banyàs sa carn i sa lletuga amb un spray d’aigua per mantenir es nin hidratat, en Mateu se va aclarir sa gargamella.

-Escolta, darrerament estàs fent molt, per què no te prens un dia de descans? Jo demanaré lliure a sa feina. Ves a fer qualsevol cosa.

-Pero i es nin?

-Ja me n’encarregaré jo, és es meu fill també, no passarà res.

En deu minuts ja havia quedat amb na Dolors, sa seva millor amiga de tota sa vida per anar a sopar ves a saber què més el sen demà. De totes maneres, no va deixar de dir-li a n’en Mateu què havia de fer amb es nin, de quina manera i en quin moment. Pareixia que no s’en fiava, pero a ell ja li era igual.

Es següent dia, ell va anar a fer feina i a passar s’ITV. En arribar, na Magdalena s’havia arreglada tota. En Mateu pensà que feia molt que no veia tan guapa a sa seva dona. Ella li va dir que tenien taula a un restaurant de moda allà pes centre i que després anirien a prendre algo. Va donar una besada a n’es seu home, va pintar-se es morros davant es mirall de s’entrada, pujà a n’es cotxo i partí. En Mateu va seure a n’es sofà i va encendre sa tele. Va canviar de canal fins que mirà es rellotge i va veure s’hora. Va posar-se sa jaqueta, va ficar es seu fill dins sa nevera i sortí per sa porta direcció des bar on solia anar.

En arribar en trobà es seu amic Joan mirant es mòvil amb una pinta a mitges en sa mà.

-Hombre! N’he vist de més puntuals i de més guapos.

-Me pots menjar un poc es collons si vols.

Se donaren una abraçada i un parell de cops a s’esquena. En Mateu va demanar una cervessa. Mirà sa tele. El Mallorca perdia per un gol contra el Betis.


A un altre racó de sa ciutat, na Magdalena havia aconseguit aparcar ben davant es restaurant. En entrar descobrí que ella havia arribat primer i va demanar-se un gin-tonic. Quan anava a demanar es segon comparegué na Dolors.

-Reina!

-Pero bueno, si estàs guapíssima!

S’abraçaren i se donaren una besada a sa galta.

-Com t’ha anat per Tailàndia? M’ho has de contar tot!

Na Dolors li contà tot. Inclòs es gusts des sucs que s’havia comprat per allà. Havien estat tres setmanes bastant mogudes. Havia hagut de ser fantàstic. Ho havia pagat.

Mentrestant, a n’es bar on hi havia en Mateu, en Joan li contà que havia comprat un nou motor per sa barca i que es lampista li havia volgut cobrar de més per una feina mal feta. El Mallorca havia empatat d’un gol de córner.

-Què tal es teu al·lot?

-Molt callat.

-I na Magda?

-Me preocupa, no està pendent d’altra cosa. Avui he aconseguit fer-la sortir, ha anat a sopar amb na Dolors.

-Amb qui heu deixat es nin ido?

-Amb sa padrina. - No volgué donar explicacions.

Demanaren sa pinta que feia tres i qualque cosa per menjar.

-Com te va això de tenir un infant?

En Mateu arrufà ses esquenes.

-És creure més a sa teva dona.

-És guapo però, veus créixer una part de tu.

-Alomillor de més gran, per ara és com un moble. El trobes on l’has deixat, pero més brut. I és com si no pintàs res a casa jo. Des de que va arribar es nin tot és es nin.

-Bé, tranquil, no ets es primer a n’es que li passa - va fer un glop de sa cervesa i se passà es dit per es mostatxo - Ara, no pensis tornar a ser important a ca teva.

A sa tele, un xut patètic havia rebotat en tres jugadors diferents i sa pilota entrà rodolant dins sa porteria del Betis. Colcú de dins es bar va tossir. En Joan va assenyalar sa pantalla. Es jugador que havia xutat s’havia llevat sa camiseta i ho celebrava amb sa grada.

-Mira’l, celebrant com si sa sort fos seva.

-Deixa’l que celebri. Es un gol de merda, pero segueix sent seu.

S’acabà sa cervessa i en demanà una més.

Allà a n’es restaurant, na Magdalena i na Dolors ja anàven per es postres. Compartien un pastisset de xocolata negra amb taronja.

-Quina ràbia que se t’hagi espenyat es mòvil i no pugui voure fotos d’en Miquelet!

-Sí… Escolta quina enveja! Ja m’agradaria a jo poder ara anar dues setmanes a Tanzània!

-Ai sí, hauries de venir a un viatge amb jo, mos ho passaríem beníssim! He trobat un resort meravellós, té piscina i està només a mitja hora en jeep de s’aldea on tenc es voluntariat, M’han dit que han passat un brot de botulisme fa poc, serà súper emocionant!

-N’estic segura, pero ara amb s’infant, jo…

-Ai nina, deixa’l amb es teu homo un parell de dies, no li passarà res.

De cop, na Magdalena va esclatar a plorar.

-Magda, pero què te passa estimada?

Na Magdalena va amagar sa cara entre ses mans.

-És es nin. Ho estic provant de totes ses maneres, faig tot lo possible, tot lo que se suposa que he de fer... pero no m’el puc estimar.

Se va fer es silenci. Na Magdalena va cercar un mocador, i se’l passà per sa cara.

-No puc fer res com abans ja, he d’estar pendent des nin tot lo dia.

Na Dolors va provar de trobar una resolució.

-Bé, pero tens en Mateu, ell te deu ajudar.

-En Mateu és lo pitjor! Fa com si no passàs res! Me creu com si jo sabés lo que estic fent! A vegades pens que ha estat tot un error. Que no l’hauríem d’haver tengut. - Després molt baixet, com un gemec - M’hagués estimat més no ser mare que ser una mala mare… Vull recuperar sa meva vida Dolors.

En Mateu va mirar es rellotge i va veure que era hora de partir. Va pagar lo des dos, s’abraçà amb en Joan i sortí des bar fent esses camí de ca seva. En arribar va encendre sa tele i deixà una peli d’en Jason Statham. Abans de seure va anar fins a sa cuina i tragué es nin de sa gelera. En tocar-lo va pensar que sa dona notaria que estava fred, així que va donar-li un toc de microones només per llevar sa fredor.

El va deixar damunt sa taula des menjador, on solia ser, dins sa seva canastreta i se va allargar a n’es sofà amb una bossa de patatilla. Se va adormir aviat, ni tan sols sentir entrar sa seva dona a s’apartament. Na Magdalena entrà furiosa. Es mals de sa seva vida tenien un culpable. Un nin de merda que no podia haver sortit normal, que havia hagut de ser una hamburguesa amb patates. A n’es fons, sabia que era ella responsable de sa seva desgràcia, que s’havia deixat trepitjar per una aberració de sa naturalesa. S’havia forçat a estimar allò que no podia ser estimat només perque havia sortit des seu ventre. Pero també sortien merdes des seu ventre i no se dedicava a donar-lis es biberó.

Allà damunt de sa taula hi havia es seu fill, igual que sempre. Ella veient com sa seva vida queia a troços sense cap motiu i allà s’hamburguesa quieta com si s’enrigués d’ella.

Decidida, fora des seus cabals, agafà s’hamburguesa i la va començar a estrényer a n’es puny. Es pa s’espenyà i troços de carn i salsa començaren a sortir per es forats que es puny tancat deixava. Estampà s’hamburguesa contra sa taula, agafà un grapat de patates i s’el ficà a sa boca, mossegant amb tota sa ràbia que duia dins. Passats uns segons, encara mastegant, va veure es desastre que havia fet. Es seu fill tirat, fet bocins damunt sa taula, amb taques de ketchup i restes de lletuga per tot. Ses llàgrimes li brotàren i corregué fins es bany a escopir lo que tenia dins sa boca.

Es renou de sa cisterna va despertar en Mateu, que va alçar es cap sense incorporar-se. A sa tele en Jason Statham li pegava una pallissa a cinc tios. Mig gat encara, va veure ses patates escampades per sa taula i mitja hamburguesa més intacta que la resta.

“Mmmm, hamburguesa” va pensar, i sense cap tipus d’emoció se la va ficar a sa boca. En aquell moment, na Magdalena sortia des bany i trobà com es seu home devorava lo que quedava des seu fill, esquinçant sa carn i es bacon, estirant amb ses dents per acabar de xapar ses vetes de greix. Va veure com banyava ses patates amb es ketchup que havia quedat i com xarrupava es refresc amb sa canyeta. En Mateu sentí sa seva presència i va girar-se amb s’hamburguesa a sa mà. Ses seves mirades se varen creuar. En Mateu no tenia res darrere ses pupil·les, una mirada inerta, fosca, com sa d’una cabra, com sa d’un tauró. Ella no va poder evitar somriure. Per primera vegada, en molt de temps, sentia amor.