El miracle

Feia voltes darrera s’escenari com un tigre engabiat. Quedaven deu minuts per sa seva actuació. Estava nerviosa. Només era sa segona vegada que na Rosa actuava davant de públic i aquest era un teatre enorme. Sa seva germana en canvi s’ho passava pipa, guaitava entre ses cortines des teló contemplant com es públic cercava es seus seients.

- Que van d’arreglades ses dones! I tots els homes de chaqué! Pensava ja no se duia això!

A sa seva germana li encantava ser part d’allò. I na Rosa n’estava contenta, sabia que si no hagués estat per ella no seria allà ara mateix.

- Escolta Júlia…

Sa seva germana se va girar. Va alçar ses celles com per dir ‘‘què?’’.

- I si no surt bé?

- No diguis pardalades, poma. Pensa lo que te vàren dir a sa universitat. Ningú ha fet mai lo que tu abans. Sortiràs d’aquí més famosa que es grip!

Na Rosa pensà en es dia que sa seva germana l’havia arrossegada a sa facultat de física feia un mes. La va fer atravessar passadissos i escales fins arribar davant un despatx. ‘‘Doctor Castanyer, catedràtic de física’’. Tocaren a sa porta.

- Endavant.

Na Júlia va passar primer.

- Hola Toni!

- Júlia! Valenta sorpresa! Te feia a París, com va es posdoctorat?

Era un home d’una cinquantena llarga, molt alt, molt gros, amb unes orelles excepcionalment petites. Era de caràcter tranquil i afable, i en seure feia reposar ses mans damunt sa panxa.

- Molt bé, he tornat una setmana a veure sa família, i he descobert una cosa que crec que hauries de voure.

Es doctor Castanyer va mirar a na Rosa.

- És na Rosa, sa meva germana petita. És sa raó de que hagi vengut.

Va fer una senya perque seguessin.

- Hola Rosa, encantat. Què tens per ensenyar-me? Segur que és interessant si ho diu sa teva germana.

- Més val que ho vegis Toni, jo no sé com explicar-ho. - Va dir na Júlia.

- Bé ido.

Na Rosa va agafar sa motxila que havia deixat a n’es peus. Va mirar a sa seva germana i aquesta li va assentir amb es cap. Obrí sa cremallera i va treure un capell de copa. Es doctor mirava estranyat a ses dues germanes.

- Ara - va dir na Rosa - Necessit que vostè comprovi es capell.

- Què és això Júlia?

Na Júlia va alçar sa mà.

- Fes-li cas Toni. Dona-li un minut.

Es doctor va arrufar ses celles i va agafar es capell. Va alçar-lo i va veure es petits llistons de fusta que li aguantàven sa forma, es forro de seda i s’etiqueta d’es fabricant. Va tornar es capell a na Rosa.

- Un capell, si. Deu tenir cent anys.

- Vuitanta. - Va dir na Rosa. - De quan se casà ens nostro padrí.

- Bé, una peça històrica. Pero què en voleu que en faci?

- Espera i mira. - Va dir na Júlia.

Na Rosa se va aixecar i va posar es capell cap per avall damunt s’escriptori. Va passar sa mà per damunt i va tancar els ulls. De cop, va ficar sa mà dedins i es braç li començà a tremolar. Es doctor Castanyer contemplava atònit a n’aquella al·lota mentre sa seva germana, molt seria, mirava sa reacció d’ell. Cinc segons i sa tremolor va acabar. Na Rosa va obrir els ulls i va somriure. A poc a poc tragué sa mà des capell, agafant un conill blanc per ses orelles. El va deixar damunt s’escriptori i l’acaricià damunt es front.

- Això te volia ensenyar. - Va dir na Júlia.

Es doctor Castanyer s’havia quedat sense paraules.

Quinze minuts després na Rosa repetia allò a n’es mateix despatx, pero davant de deu professors i quatre més per videoconferència. Es dos conills pegàven botets damunt s’escriptori. Hi havia molt de rebombori.

- Amem,amem. Nem a recapacitar.- Va dir es doctor Gual, catedràtic en metafísica.- Rosa, com vares descobrir que sabies fer això?

- No sé, vaig tenir un impuls de fer-ho. Com qui troba un piano i fa sonar una tecla.

Més rebombori.

- I son sempre conills?

- Sí.

- Impossible, això no quadra!- Deien es de matemàtiques.

- Vos pren es pèl! Com voleu que creï un animal des de no res? - Deien es químics.

Tots discutien entre ells sense escoltar-se. Es conills varen abaixar ses orelles.

Un crit va sonar des d’un ordenador, fent callar a tothom. Era es doctor Grigoryan, físic il·lustre, en videoconferència des de San Petersburg. Va començar a xerrar. Per sort, es doctor Castanyer, que havia passat anys a s’antiga Unió Soviètica en uns projectes des que mai contava gran cosa, podia fer de traductor.

- Això no és cap frau. Ho han vist tots tan bé com jo. No permetré acusacions contra sa doctora Mas i sa seva germana.

- Aquell home xerrava amb una autoritat innata. Es doctor Castanyer seguia traduïnt ses seves paraules.

- Som testimonis d’una anomalia extraordinària gràcies a elles. Som persones de ciència-

- Ehem.

- Bé, doctor Gual, si, i filòsofs. Lo que vol dir es que hem d’actuar com a tals. Estam davant una incògnita. Necessitam de tots noltros per aclarir què és allò que Déu mos està dient amb això.

Es doctor Grigoryan seguia xerrant a veus, assenyalant el cel.

- Ara està citant es Deuteronomi. - Va dir es doctor Castanyer. - Bé, doctora Mas, t’importa si sa teva germana i tu quedau per unes proves?

Na Rosa i sa seva germana se miraren. No tenien res a amagar.

Durant dues setmanes varen anar a sa universitat amb es capell per a tot tipus d’experiments. Cada dia professors de facultats distintes tornaven a casa amb un conill de mascota per es seus fills. Passades ses dues setmanes varen citar ses dues germanes a n’es despatx on havien anat es primer dia. En entrar se trobàren amb el doble de persones que es darrer pic. Varen seure rodejades d’homes d’americana. Assegut davant seu, a sa seva cadira amb ses mans damunt sa panxa, es doctor Castanyer. Tothom estava callat, pero era un ambient tens.

- Rosa. Hem estat estudiant es teu cas i domés hem pogut arribar a una explicació lògica. A n’es principi pensàvem que lo que mos has estat ensenyant era una evidència de que sa nostra forma d’entendre el món era errònea. Que es conjunt de ses nostres teories per explicar s’univers era incomplet i feia falta una nova visió. Una visió que pogués incloure tot lo que ja sabíem i que pogués explicar aquesta habilitat extraordinària que mos has ensenyat.

Es doctor se va inclinar cap endavant i va posar es dits damunt un munt de papers que tenia damunt sa taula.

- Tot això són es resultats de cada experiment que hem fet per trobar aquesta visió. Confiàvem en que entre tots trobaríem indicis d’aquesta perspectiva tan necessària.- Va sospirar i va ajuntar ses mans.- Pero resulta que estàvem equivocats.

Na Júlia estava confosa.

- Què vols dir Toni?





Tres hores més tard sopàven a casa. Son pare obria un tempranillo reserva.

- Què vos han dit a sa facultat de lo des conills?

- Que na Rosa sap fer màgia.

- Com que sap fer màgia?

- Ido que contradiu tots es principis científics des d’en Ptolomeu. Que és s’excepció que confirma sa regla. L’han aplaudida i tot.

- Què me dius! - va dir son pare.

- Estic molt contenta, pero no t’has de desbaratar Rosa, que ara ve sa selectivitat - va dir sa mare.

Com se pot imaginar, es nom de Rosa Mas no va tardar en fer-se més famós que es de qualsevol altre. Era sa primera i única persona en el món que sabia fer màgia. Era extraordinari, i clar, tothom ho volia voure. Cada dia la cridàven programes de televisió i promotores d’espectacles perque els hi donàs s’exclusiva, pero a ella no li feia gaire ganes. Per ella era només una tonteria que havia après a fer i li preocupava més treure nota per entrar a medicina.

Un dia però, la va enganxar sa germana.

- Escolta, tu no vols ser rica?

- No especialment.

- Va dona, fes un espectacle, sa gent ho ha de voure això. Adamés, si te treus sa plaça de medicina podràs viure com una reina a Barcelona amb es doblers que faràs. Pensa amb mumare si no, la podràs convidar a anar a n’el Japó! Ja saps ses ganes que li fa…


Sabent que sa germana li donaria tabarra tota sa vida si no ho feia i volguent-se comprar un portàtil nou, va accedir a fer un espectacle.

Ella no va haver de fer res, li varen montar tot. Se va anunciar com es primer espectacle de màgia de sa història. ‘‘Rosa Mas, el Miracle’’ s’anunciava. Gent de tot el món se barallava per aconseguir entrades. Subastes de seients a primeres files havien arribat a set xifres. Tanta pressió mediàtica l’havien fet dubtar de si allò valia la pena, tot per treure un conill d’un capell. Pero ara estava allà, darrera s’escenari, fent voltes com un tigre engabiat. Sa germana la seguia tractant de convèncer de que només ella podia fer allò, que sa gent esperava màgia i ella era sa única persona del món capaç de fer-ne.

Ses germanes seguien discutint quan se va fer un gran silenci. Havia arribat es moment. Unes passes varen ressonar per damunt s’escenari fins que varen quedar ben enmig, on un micròfon esperava. Era es doctor Castanyer. Sa seva presència va acabar de fer callar tothom.

- Senyores i senyors. Benvolgudes i benvolguts. Aquest vespre tenen es privilegi d’assistir a una fita històrica. - Va pausar. - Durant mil·lenis, sa magia ha estat una part imprescindible de totes ses civilitzacions. Ha servit per explicar tot allò de lo que no teníem resposta i calmar es nostres esperits. Noltros, persones de ciència, hereus des modernisme i sa raó matemàtica, hem perdut es sentit de meravella. Mos trobam dins un món que tot té una funció. Rentadores, cotxos… Noltros mateixos i tot mos identificam per sa nostra funció dins sa societat. Des d’aquest punt de vista, en que tot té una lògica immanent, una utilitat, resulta natural pensar que s’univers també és així, que respon a una funció determinada. Jo pensava així. Pero hem comès un error, hem dotat el món d’una naturalesa que no és sa seva. Per sort, existeixen persones com na Rosa, per qui estam aquí tots avui. Persones capaces d’agafar pes coll ses nostres idees més geloses i tirar-les dins es forat on se mereixen estar. Perque no respecten sa veritat. Perque estàvem equivocats. Perque encara que estem molt lluny de sa veritat aquesta no deixa de existir, així com ses ones no deixen de batre quan mos allunyam de sa platja. Avui esper que retrobin aquest sentit de meravella com vaig fer jo. Amb tots vostès, Rosa Mas.

Es doctor Castanyer va sortir per un lateral de s’escenari a pas magnànim, amb es seu pes fent retronar cada passa damunt sa fusta. Ses dues germanes esperàven darrere es teló quan aquest va començar a aixecar-se i a banyar es seus peus amb llum. Na Júlia va pegar un bot.

- Merda! Jo no hauria de ser aquí.

Va partir aviat, amb tot es públic veient com dos peus misteriosos escapàven de s’alçada de teló. Na Blanca va quedar dreta, amb es capell posat mentres sa cortina, pujant, li revel·lava es teatre sencer.

Es primers comentaris varen escapar des públic.

- Que jove!

- És una nina!

Na Blanca va avançar fins es llindar de s’escenari i va fer una reverència. Va fer mitja volta fins col·locar-se a n’es centre de s’escenari. Tot a les fosques, un focus damunt ella. Se va treure es capell i l’ensenyà a n’es públic.Tornàven a brotar comentaris de sa foscor.

- Què és això?

- Què pensa fer?

Na Blanca va fer com tantes altres vegades. Va tancar els ulls i va ficar sa mà dins es capell, esperant sentir es moment. Tornava a sentir com se li omplia sa mà d’aquella substància peluda, suau i calenta i començava a distingir amb es tacte unes cames, un cap, unes orelles. Agafà ses orelles i estirà. Obrí els ulls treient es conill més gran que mai havia tret. Devia fer tres o quatre quilos, blanc amb els ulls vermells. Va haver-hi dos segons on es temps s’aturà, amb ella alçant es conill cap a sa llum amb una mà mentre tothom mirava s’escena. Es públic però, no reaccionava.

Va quedar allà dreta agafant es conill entre es braços, esperant que algú digués alguna cosa. Murmuris omplien sa sala, pujant de volum. D’es d’una llotja sonà un crit.

- I això és tot?

Es públic s’agitava. Començaven a sortir més veus.

- Un conill d’un capell?

- Això és més vell que s’anar a peu!

- Que mos tornin es doblers!

Na Blanca, sense saber que dir, va quedar allà dreta, acariciant es conill damunt es nas, pero es públic s’anava encalentint. Alguns s’aixecàren i anàren cap a s’escenari. Es doctor Castanyer va sortir a calmar els ànims.

- Senyores, senyors! Totes ses vegades que havíen vist això abans era un truc, ara és cert! Està posant en dubte tots es fonaments des coneixement humà!

- Mos importa una merda!

- Tornau-nos es doblers, lladres!

Una pluja de begudes i alguna que altra sabata va caure damunt s’escenari. Es doctor va fer sortir na Blanca de s’escenari ràpidament. Varen fer córrer sa germana i ella fins sortir per darrera, dins un taxi cap a casa seva. Es teló havia baixat, deixant s’escenari ple de tassons de plàstic i un conill ensumant-los un per un.

Dins es taxi na Júlia estava indignada.

- Com poden ser tan estúpids! Tu un poc freda allà damunt, pero pots millorar. Bé segur que un públic més selecte ho valora més.

Na Blanca aguantava es capell entre ses cames. Pensava que havia fet tot allò per un portàtil nou i ses llàgrimes li regalimàven per ses galtes.

- Júlia jo no volia fer això. Ara tots m’odien.

Na Júlia la va mirar, ofesa per elecció pròpia.

- No me venguis amb aquestes ara, me vares dir que volies fer-ho!

- A jo me bastava amb saber treure un conill, no en ser ‘‘El miracle’’ de merda.

- Pero no veus que amb això ets única? Que no hi ha ningú com tu?

- I de què m’ha servit? De que m’escridàssin i me tractin de mentidera? Jo pas ja. No volia fer un espectacle, no volia anar a sa facultat a ser una monea de laboratori. Sempre t’ha importat més que a jo. Tornaré a deixar es capell on el vaig trobar i m’oblidaré d’això.

- Blanca, jo ho feia perque era una cosa extraordinària. I a més ho feia sa meva germana! Com no havia d’ajudar-te!

- Ajudar-me? Me vares menjar es cap per fer uns doblers que no necessitava. Ja li compraràs tú es billet a mumare a n’el Japó, tanta murga amb es doctorat i encara he de ser jo qui li compri. Tenc disset anys, joder! Li hauria d’haver fet cas a mumare, encara no entraré a medicina enguany…

Na Blanca va seguir plorant i na Júlia no va voler discutir, com feia quan duia ses de perdre. Preferia fer paper d’ofesa i creure tenir sa raó.

Es taxi se va aturar a n’es portal. Catorze amb trenta-cinc. Varen baixar i es taxi va partir. Mentre na Júlia cercava ses claus dins sa bossa na Blanca va mirar es negocis des seu carrer. Sa sabateria, es bar, s’autoescola, aquells que arreglàven mòvils i sa carnisseria, amb un cartell nou de ‘‘Es Traspassa’’. Va passar es dit per es forro de seda des capell. Igual medicina no era es seu futur.

- Vens o què? - va demanar sa germana, aguantant es portal obert.

Na Blanca va deixar de pensar per un moment. Domés tenia ganes de pegar-se una dutxa i que sa gent s'oblidàs d'ella.