Galeria privada

Un relat de: Burotatxo
Cavil·lava si fer aquell màster de feia estona. Ara, en Lluís m’havia tret es tema.

- I l’any que ve què?

- Pues estic mirant aquí un màster de gestió cultural, o pentura partir a Madrid.

- A Madrid?

- Sí. O Sevilla, o Santiago… Remenar-me un poc. Ja duc set anys aquí casi, en tenc un poc es collons plens.

En Lluís s’ho va pensar un segon.

- Bé, si penses quedar tinc una amiga que va fer belles arts i el màster aquest. Ara està treballant a una galeria. Vols que li parli?

- Sí, passa’m es seu número.

En Lluís va treure es móvil, i per fer més, enlloc de donar-li es número directament, va xerrar-li a ella. Ni un pet després jo rebia un missatge. Un sticker d’un peresós i un arc de Sant Martí. ‘‘Hola amigo de Lluís / Deposite su encuesta al oráculo xd’’.

‘‘ ’’Deposite, xd’’ començam bé’’.

Vaig contestar que nomía Tomeu. Ella que nomía Susana. Vaig comentar que dubtava entre fer belles arts o aquell màster. Ella que me llevàs des cap fer belles arts seguit d’un ‘‘Qué deseas conseguir en tu futuro?’’. Després un audio de dos minuts on començava diguent no te diré mi currículum porque no te va a interesar pero he estudiado esto y esto y ahora trabajo de esto pero he trabajado de esto aquello y lo otro.

Desprès des primer minut d’audio sa cosa seguia, li demanava què li motivava, perque a ella li motivava ‘‘cenar con sus amigos’’, ‘‘romper los moldes preestablecidos’ y ‘comer bien’’.

Un darrer missatge. ‘‘Por cierto te gusta el excel?’’

‘‘Me apasiona’’.

Ella seguia en línia pero no contestava. Apurat per tal violència de missatges vaig cercar un botó d’ejecció.

''Perdona, te puedo responder luego mejor? Estoy en una cena''.

''Vale, pero de madrugada no contesto.''.

No li vaig tornar a dir res.

Va passar un mes fins rebre un altre missatge d’ella. M’enviava un event d’opertura d’una galeria. ‘‘Hola amigo de Lluís, por si te animas es este jueves’’.

Passava que aquell dia havia anat amb uns amics a veure una amiga que jugava a futbol, entre ells na Sara, que també pensava (d’abans que jo) en estudiar es mateix màster o algo per l’estil. Lii vaig comentar lo de s’al·lota aquesta i li vaig proposar d’anar-hi. Ella s’ho va mirar i li va fer ganes.

Vaig contestar a na Susana. ‘‘Hola, pues me animo sí. Disculpa que no te dijera nada, he tenido la cabeza en otro lado.’’ ‘‘Tranqui, tampoco he tenido tiempo que dedicarte’’. ‘‘Escucha, vendré con una amiga que está interesada en el tema de gestión cultural, crees que tendrás un momento para nosotros o estarás trabajando?’’. ‘‘Estaré trabajando pero tengo momentos hahahaha’’. ‘‘Perfecto, ahí estaremos’’.

Va arribar es dijous de s’inauguració. ‘‘Yo ya estoy aquí’’ me va escriure na Sara.

‘‘Ahora llego, estoy en via Laietana’’. Plovia. Na Sara esperava davall es toldo des bar de davant. Dues besades, que tal todo i aquestes coses.

- ¿Entramos?

- Venga.

Sa galeria estava plena. Ningú mirava es quadres. Eren molt feis, però cridava s’atenció que ningú els miràs. Apart de dues o tres persones més, devíem ser ses persones més joves d’allà. És curiós estar a un lloc on tothom és sa mateixa persona. Allà aquesta persona tenia un audi blanc, una americana beix, un fill hippy drogadicte, ulleres de pasta i un palo de fregona ficat pes cul. Pesta a snob.

I en contradicció, a n’es fons dues taules montades com barra. Plats de plàstic blanc, d’aquests d’event parroquial, plens de ganchitos i galletes salades, davora una fila de briks de vi Don Simon. Una al·lota feia calimotxos d’aquests briks i els posava damunt sa taula. Era ella.

- Hola. ¿Susana? Soy Tomeu el amigo de Lluís.

- Ah, el amigo de Lluís, sí hola.

Més seca que un panet d’arena.

Després va mirar a na Sara. No record bé si va dir ‘‘y tu quién eres?’’ o ‘‘y tu cómo te llamas?’’, pero amb aquell to d'orangutan tirant sa seva merda hauríen volgut dir lo mateix.

Na Sara va contestar que nomia Sara. Sempre fidel a ella mateixa. S’altra va fer cara d’ensumar dissolvent, se va girar i va seguir a lo seu.

Això havia estat molt raro. Na Sara i jo mos vàrem mirar.

- Nos vamos no?

Cinc minuts més tard féiem un vermut a un bar proper. Xerràrem de noms de bar, de hipotètics futurs acadèmics i de que tenien un ca saltxitxa a n’es seu pis. Bona conversa. En acabar jo m’en vaig anar a ca meva i ella a comprar-se unes crocs.

Tres dies més tard érem es mateix grups d’amics fent es burot per el Putxet. Vaig mirar es mòvil. Tres missatges més d’aquesta al·lota. ‘‘Me pareció que no estábais acostumbrados a hablar viéndome en multitasking’’, ‘‘podría haber dejado eso si hubiérais querido hablar’’, ‘‘luego me supo mal por vosotros’’.

Vaig riure i li vaig mostrar a na Sara.

- ¿De verdad? Ni le contestes.

Ella era una persona intel·ligent, així que més valia fer-li cas. Vaig fer un altre glopet de cervessa. Allà hi havia es meus amics. Estava content.

Comentaris

  • Un relat...[Ofensiu]
    Prou bé | 13-10-2023

    ... Jove, amb llenguatge jove i argument ambientat en un entorn jove.
    Bé pel protagonista conèixer la Sara.
    Amb total cordialitat

l´Autor

Burotatxo

7 Relats

12 Comentaris

1042 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Mallorquí. 26 anys. M'agrada poder compartir allò que escric i saber què en pensau.