Cita perfecta

En Joan va tornar de sa barra amb una cervessa i un gin-tonic. Es camarer no havia deixat de mirar na Marta des de que havien entrat.

- Seguro que hoy triunfas.- Li havia dit fent s’ullet.
- Gracias, seguro que tú no.

Solia deixar propina, sobretot quan sortia amb qualque al·lota, pero aquest per imbècil se n’havia quedat sense. Es bar estava mig ple, hi havia una taula amb sis al·lots xerrant de sa feina a s’oficina, dues parelles rotant ses copes perque tots tastàssin lo que havien demanat es demés, un homo a sa barra amb es mòvil i un grupet jugant a cartes a n’es cantó. Va donar es gin-tonic a na Marta i va seure amb sa cervessa.

- Gràcies.
- A tu per voler venir amb jo.

Varen boure de lo seu cada un. Un des grup de ses cartes va fer una jugada amb sa que es demés se vàren posar a pegar crits. ‘‘Ara tu ets sa merda!’’ li deien a un.

- Has pintat res últimament? - Va demanar ella.
- Fa molt que no agaf un pinzell. Lo darrer va ser lo que te vaig mostrar.
- Em vàren agradar molt els ocells aquells.
- Te regal es que vulguis.
- De veritat?
- Clar, dona, m’estim més que el tenguis tu que es meu calaix.

Ella va fer un glop des gin-tonic. Va somriure. En Joan li mirava es cabells negres amollats fins ses espatlles nues. Li encantaven sa retxa dels ulls i es vestit groc. Qualsevol s’hagués menjat una sabata plena d’arena per que aquella dona el miràs d’aquella manera.

- Feia molt que no convidava a sortir una al·lota. Estic content de ser aquí.
- Jo també estic contenta, tranquil que no n’hi ha per tant!

Se feia sa modesta, com saben fer ses dones quan saben que agraden. En Joan va mirar es tassó de cervessa. Pensava que hauria quedat millor d’haver demanat una cosa més sofisticada, pero ara passava de demanar res a n’es beneit des barman.

- Bé, per jo si. Fa temps que tenc sa impressió que tot lo que me passa passa a pesar de jo. Ara estic aquí amb una persona que m’agrada per que tenia ganes de sortir amb ella. I va i me diu que sí, és tota una victòria.

Ella va allargar sa mà i va agafar sa seva.

- Jo també tenia ganes de sortir amb tu.

En Joan va tenir sa impressió de que el cel havia baixat un poquet, de que ses estrelles ara quedaven una mica més aprop. Notava un regust que feia temps que no notava, es de s’il·lusió. Aquell exercici d’honestitat i d’amor propi estava funcionant. ‘‘Alerta amb lo que te creus’’ va pensar, ‘‘pero creu-t’ho’’.

Xerràren de sa feina d’ella i d’on havia anat a fer fotos. Li agradaven es cossos i sa natura. Ella li va demanar per ca seva i per ses seves espectatives de futur. Era una conversa orgànica, senzilla, agradable.

En un moment vàren arribar uns nachos petits i amb una pinta horrible per sa taula de ses dues parelles i en Joan ja veia es final de sa cervessa.

- Has sopat?
- Sí, pero no gaire.
- Vols que anem a menjar qualque cosa?

Ella se va incorporar de cop, com si hagués tengut una gran idea.

- Te faré content, aquí aprop fan uns pintxos boníssims!
- Bé, ja t’ho diré en tastar es pintxos.

Sortiren. No acabava de fer fosca. Sa nit era càlida.

- T’importa si em faig un piti?
- Si m’en dones un no.

Se varen liar un xigarro cada un. Ella se va posar es xigarro a sa boca.

Abans has dit - Se va encendre es xigarro. Va amollar una calada mentres se colocava es cabells - que feia temps que tot et passava a pesar de tu. Què ha passat a pesar de tu?

Na Marta va allargar es braç i donant es metxero a n’en Joan. ‘‘Ara hauré d’explicar aquesta merda un altre pic’’. Se va encendre es xigarro. ‘‘Això me passa per fer-me s’interessant’’ va pensar. S’ansietat li tornava a estrènyer es ventre.

- Mira Marta. - Va fumar.- Vull ser honest, pro t’ho contaré seguit perque no m’agrada contar-ho.

Se va gratar sa barba i va mirar enterra.

- Fa poc més d’un any vaig conèixer a na Nadia. Era companya de pis d’uns amics meus. En no res mos vàrem enamorar com imbècils, no podíem separar-mos, no m’hagués imaginat mai sentir allò així per ningú. Des des primer dia ja me va dir que tenia un programa d’intercanvi a Beirut, de mig any, pero bé, què havia de dir-li, que no hi anés? Havien passat quatre mesos des de que mos havíem conegut. Mos vàrem convèncer de seguir plegats, encara que fos de tan enfora.

No s’havia llevat sa ma de sa barba en tota sa estona, anava alçant sa vista, pero li pesava, tornava a mirar enterra.

- No tenia cap sentit deixar-ho estimant-mos tant. Pero bé, vulguis o no, mesos sense vore’t pesen. Cada vegada sabia menos d’ella, ses cridades eren més rares i més buides. Supòs que així com se mata s’esperit se mata també es sentiment. Un dia passats quatre mesos me va cridar. Que havia conegut colcú, que no sabia que fer, que tenia es cor dividit. Jo li vaig dir que encara l’esperava, pero que no l’havia de convèncer de res, que era ella qui havia de decidir. Tot eren ‘‘no ho sés’’, pero ell estava allà amb ella i jo a més de dos mil quilòmetres. Vàren ser dues setmanes dures. Després me va cridar. Que partia a Egipte a un voluntariat, tota sola. Era típic d’ella, quan estava dividida desapareixia. De cada pic la notava més enfora.

A na Marta se li havia apagat es xigarro a sa mà.

- Va ser un dia d’aquells que me va cridar i me va dir que l’havien violada. que l’havien enganada diguent-li que anàven a una festa i va passar lo que va passar. Pareixia que intentava justificar-se quan m’ho contava, com si hagués estat cupa seva.

A n’en Joan li espiretjaven els ulls. Na Marta se n’havia enduit una mà a n’es pit.

- No volia tornar però. Vàren ser tres dies de convèncer-la entre sa família i jo de que tornàs, que tornàs amb sa gent que l’estimava. Jo feia feina llavors, aquells dies plorava per es racons. No sabia si anar-hi, no sabia si me seguia estimant, si me volia amb ella. Va ser sa seva millor amiga que me va dir que hi anàs. Vaig deixar sa feina i vaig partir a ca seva a Sevilla. Vàren ser setmanes molt difícils, pero precioses a la vegada. Fer-la riure, veure que sa il·lusió li tornava a sa mirada. Veure que anar allà havia servit de qualque cosa. No havia anat allà per sa nostra relació, havia anat allà per ella. Per ser d’ajuda en lo que pogués. Vàrem fer mitja Andalusia en cotxo, com si el món fos nostro, com si fos seu.

En Joan va tirar es xigarro apagat, casi sencer. El va trepitjar amb ràbia.

- Va arribar septembre. Ella havia deixat es pis de Barcelona i entre una cosa i s’altra no n’havia cercat. Li vaig dir que vengués a viure amb jo fins que trobàs pis. Que no volia que estàs tota sola o amb gent que no coneixia. tornàvem a ser parella, com quan mos vàrem conèixer. Jo vaig tornar a Mallorca per fer maletes abans de començar es curs. Vàrem viure plegats tres mesos meravellosos. A principis de novembre me va dir que havia trobat pis. Era un pis amb tres al·lotes més, que li havia agradat molt. Bé ido què hi farem, qui era jo per fermar-la enlloc? Férem sa mudança i seguírem amb lo nostro. A partir d’aquell mes la veia menos. I veia com se trobava pitjor. Si dormíem plegats tornava a tenir aquells ulls trists de quan va venir d’Egipte, ses besades eren curtes, li costava dir-me que m’estimava. Jo passava pena, no sabia com tirar aquella paret, com fer que se trobàs millor. Vaig haver d’anar a Mallorca una setmana i no va voler venir amb jo, que cercava feina, que no podia me deia. Tota sa setmana vaig estar sense saber d’ella. Només en arribar s’avió me va dir que anàs a ca seva.

En Joan lamentava haver tirat es xigarro.

- En entrar a sa seva habitació me diu ‘‘No crec que pugui seguir amb aquesta relació’’. Tot un vespre de plorar allà intentant trobar un perquè, pero res. Dos dies després quedàvem per dinar. M’havia estat enganant. De feia un mes. No sabia per on agafar-ho. Ella sempre me deia ‘‘No sé com podré pagar-t’ho’’. Així ho va fer. Després d’això sempre era ‘‘me tens aquí per lo que necessitis’’ pero havia d’anar darrera ella una setmana per poder fer un cafè junts. Mai una disculpa. Sempre intentant justificant-se. Sempre li podia s’orgull. Era incomprensible. Pero com havia de pensar malament d’ella després de lo que havia hagut de passar?

Na Marta se va acostar.

- Joan… Ei Joan… Tu vàres fer lo que havies de fer.

En Joan no la podia mirar. Ella li va eixugar ses galtes amb es polzes.

- Vina va home.

El va abraçar. Fort. Li va agafar sa cara, se va posar de puntes i el va besar. Ell li va tornar sa besada. Ella va ficar sa llengua dins sa seva boca. Ell la va agafar per ses espatlles i li va fer posar es peus plans.

- Perdona, ara no puc.

Ella va fer cara d’haver-la cagada.

- Perdona, jo no…
- Marta, no, ets lo millor que me passa en molta estona, pero mira’m, estic fet una merda. Me sap greu. Perdona. Pensava podria…

La va besar i va partir. Va ficar-se dins es metro cap a casa. Sense alçar sa vista, amb un mal de cap constant. Un missatge de na Marta: ‘‘Estàs bé? Diga'm algo’’. Va arribar a casa, se va obrir una cervessa i va cercar herba dins tots es calaixos. ‘‘Merda, hauria d’haver anat a pillar’’.Va mirar es cavallet montat. Es darrer regal que li havia fet na Nadia. Tot escrit de paraules seves que ara només volien dir angoixa per ell. No podia pintar amb allò. Va agafar-lo i el va estampar contra sa paret. Se va beure mitja cervessa i la va deixar damunt sa tauleta de nit.

No li bastava. Va trepitjar es cavallet, pero no va cruixir com ell volia, així que se va dedicar a pegar-li coces i botar-hi damunt fins que va començar a espenyar-se. A cada puntada botava un troç de fusta i paraules d’amor buides sortien volant per s’habitació. Va xutar ses restes a un racó de s’habitació i va seure damunt es llit. Va agafar es mòvil. ‘‘Marta, ets sa prova de que ses coses bones vénen, pero jo necessit estar preparat, perdona’’.

Se va encendre un xigarro esperant sa son, sabent que no vendria.