Rutina

Un relat de: vinaside

Treballo en un bloc d'oficines del centre d'alt rendiment tecnològic de la capital. Tinc una feina rutinària, gairebé avorrida, una feina que podria fer una màquina: sóc manipulador de codis alfanumèrics. Un càrrec de nom ampul·lós i artificiós, però que amaga una de les professions més velles de la humanitat: sóc traductor.
L'edifici és bastant nou, de tretze plantes. Un número primer. Tinc l'ordinador al despatx unipersonal número vint-i-nou. Un altre número primer.
Cada matí em llevo a la mateixa hora: a les set i onze minuts. Cada matí; tots els dies de la setmana. Ho faig per no perdre el costum, o per aprofitar millor els dies de festa, o simplement perquè si no seguís la rutina, em moriria. No és una exageració, no és una metàfora per destacar un estat d'intranquil·litat; no. És un fet, que si bé no ha estat demostrat, el prenc com a cert. I no me la vull jugar; si més no, per ara.

Com que no començo a treballar fins a les onze, dedico les tres primeres hores dels meus dies laborables a seguir la mateixa rutina. Em dutxo, durant disset minuts exactes. Em vesteixo amb la roba que vaig deixar preparada el dia abans i preparo l'esmorzar per prendre-me'l mentre llegeixo el diari. Només en llegeixo les pàgines de números primers. La meva visió de la realitat, doncs, queda una mica reduïda; però, i la de la resta de la gent? Que potser no té una visió escapçada d'allò que l'envolta? Què no veu les coses des d'un prisma de subjectivitat? Jo, si més no, tinc una visió volgudament reduïda i ho reconec.
Surto de casa quan queden quaranta-set minuts per les onze i tanco el pany amb dues voltes de clau. Tot i la meva meticulositat rutinària, tot i la meva precisió malaltissa amb el temps i amb els actes, cada dia em creuo amb gent diferent. Tret d'una única excepció. Ella.
Cada dia me la trobo a la parada del vehicle ambulant de transport de treballadors. El VATTRE. Abans en deien metro, es veu. Mai m'ha mirat. N'estic convençut. Segur que m'ha vist, però mai m'ha mirat. Mai no ha fet un esforç conscient per aturar la seva mirada en el meu cos, en la meva cara, en la meva cartera, mai no ha fet res per intentar reconèixer-me. És a dir, si ens trobéssim en qualsevol altra circumstància, segur que no em reconeixeria.
A diferència de la resta de la gent, també vesteix de gris, com jo. Mira el terra i compta les passes mentre camina. O calcula el nombre de travesseres de la via que el Vattre es va menjant mentre s'acosta a la parada.

Començo un altre dia. És el dia cinc de la setmana i, per tant, em toca treballar després del dia quatre, que és festa. Només treballo els dies de número primer. Faig festa els dies que no ho són: el dia dos i el dia quatre. La rutina de sempre, la puntualitat de sempre. I com sempre, gent nova que no he vist mai que, potser d'esma, em saluda fent un lleuger cop de cap o amb un somrís forçat. Per què coi em saluden si no els he vist mai? Cada dia em faig la mateixa pregunta, com de costum. Arribo a la parada del Vattre i no la veig. És estrany. Dissimuladament repasso els rostres de tota la gent que hi ha a l'andana i no la veig. Ara ja més descaradament em fixo en les cares, en els vestits o en les mans de la gent, però no aconsegueixo trobar-la. No veig cap vestit jaqueta de color gris, ni cap mirada que ressegueix el contorn de les travesseres de la via. De sobte, un obstacle m'atura l'escorcoll de la gent. Una figura vestida de colors llampants s'ha interposat entre la meva mirada i la gent. No puc evitar alçar els ulls i clavar-los amb cert menyspreu contra la persona que, de forma volguda o no, m'ha fet aturar en la meva recerca. És ella. Em mira, i em dedica un petit somriure, gens forçat, sincer, que deixa veure unes dents maques. I em diu hola.

Em passo tot el dia sis donant voltes i més voltes a aquest canvi.

Dia set, dia laborable. Dia de rutina, dia de dutxes cronometrades, dia de diaris escurçats, dia de salutacions de gent desconeguda, dia d'espera a l'andana del Vattre, dia de tornar-la a veure.
Com l'última vegada, quan arribo a l'andana ella no hi és. Arriba poc després, altra volta vestida amb colors plens de llum. Mira a totes bandes i finalment em veu. Repeteix el somriure de l'altre dia i se m'acosta, tot dient un hola sense so però que els seus llavis defineixen molt bé. Els seus ulls, com els seus vestits nous, desprenen una mena de felicitat. De sobte, la mirada se li transforma. Sorpresa, por. Un fort i sobtat soroll ressona a l'estació i ella cau. La bala li ha entrat pel bell mig del front.
Noto com el braç em pesa. Me'l miro i, a la mà, hi veig la pistola encara fumejant. Me l'acosto al front i per segona vegada premo el gallet.

Amb la rutina no s'hi juga.

Comentaris

  • Millor de colors que gris[Ofensiu]
    Ginger | 22-06-2005

    Ja veus, pot ser hauria estat més profitós que t'haguessis vestit amb colors llampants tu també. La vida gris no porta enlloc i de ben segur que, com a mínim, hi ha formes d'esquivar-la si ens resulta difícis solucionar-la. Cal pensar-hi...

  • Fe d'errades[Ofensiu]
    vinaside | 21-06-2005

    Un repàs d'última hora al meu relat m'ha fet adonar d'un error. La quarta frase del tercer paràgraf, on diu: "Faig festa els dies que no ho són: el dia dos i el dia quatre" s'ha de canviar per "Faig festa els dies que no ho són: el dia quatre i el dia sis".

    Evidentment, el número dos és primer.

    Perdoneu les molèsties.

l´Autor

vinaside

5 Relats

22 Comentaris

10888 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Vaig néixer a Girona un dissabte d'hivern del 1973. Feia fred, diuen.

No em considero ni escriptor, ni poeta. Escric idees que m'agraden, records que mig invento.
I no en dec tenir gaires, d'idees, perquè fins ara no he estat un autor gaire prolífic. M'apassiona llegir però potser perquè no he llegit tot el que voldria, no tinc cap autor preferit. Suposo que m'agraden les històries, no els noms. I per això intento evitar-los en les meves històries...