Corol·lari

La mort no és un monstre fosc amb una gran dalla vestit de negre. La mort no és un túnel que mai no s'acaba. La mort no és un precipici sense fi. La mort és una sensació. És un fred que puja dels peus i s'estén per tot el cos. És un formigueig anguniós que s'escampa i que t'adorm, que et posseeix sense resistència. La mort és la consciència de la mort, és saber que ja no sóc viva.

És una d'aquelles coses que no s'entenen i, de fet, potser no cal. El semàfor era verd però vaig córrer. El so de les rodes com patinaven es va fer etern, però mica en mica es va anar convertint en una melodia agradable. Mentre em girava per veure el cotxe com s'apropava, vaig rebre el cop. El temps, alentit, em va permetre sentir un dolor agut i intens i el cruixir del cap en topar al terra. El cel blau es va anar tapant de mirades i de boques obertes i mudes; una cara, pàl·lida, es va apropar, em va mirar als ulls i va somriure. La sang tacava l'asfalt i diuen que avui, tot i les intenses pluges de tardor, encara se'n pot veure el rastre.

Quan se m'emportaven, vaig veure el cotxe. I l'intermitent trencat. I vaig recordar aquell somriure, i el vaig voler imitar però no vaig poder.

Les visites m'alegraven el dia (no tenien cap regust amarg). La vida d'hospital és rutinària, espessa. Tot i la companyia del xiulet intermitent i interminable de les màquines, els minuts, les hores i els dies només tenien raó de ser per la propera visita (els tubs, les cànules i els respiradors mai no han estat excel·lents conversadors).

Venia cada dia, a hores diferents, per convertir cada dia en una història diferent, per convertir cada hora en una sorpresa i per convertir cada minut en una possibilitat de porta oberta i somriure inimitable. Durant tres mesos m'alegrava el dia amb històries, amb monòlegs divertits i altres de més tristos, amb notícies i noves amistats que només s'escolten, amb tendresa de mans i carícies; durant tres mesos a l'hospital vaig ser feliç. Sense dir-ho, sense expressar-ho.

Recordo el dia del primer petó. Vam parlar durant força estona. Era mitjans d'octubre i la pluja convertia el soroll del carrer en un brogit de veus, clàxons i gotes agosarades que es deixen caure. Em parlava de tot i de res, de la sort de trobar aparcament, de promeses fetes, de cels blaus de finals d'estiu, d'estols d'estornells, de famílies d'esquirols i de viatges fets amb ganes. Parlava de cançons amb sentit i d'altres que no en tenen, parlava de jocs i joguines i endevinalles, parlava d'enamorar-se i, quan s'acaba, de trencar-se. De sobte, em va mirar i em va dir un fins aviat un pèl estrany. Es va aixecar, es va posar aquella americana que tant m'agradava (tot i que mai no li havia dit) i se'n va anar a la porta. Un dubte, una mitja volta i, en un instant, un petó curt però intens. Vaig quedar parada i no li'n vaig demanar un altre.

Quan sortia, em va dedicar el somriure de sempre.

Avui m'ha dit que demà em trauran els tubs.

Em pensava que vindria a primera hora, abans que em traguessin els tubs. El sol de finals de tardor fa entrar una claror esmorteïda per la finestra. Finalment, dos trucs i la porta que s'obre. Ell apareix amb l'americana de sempre i amb la seriositat de gairebé mai. Porta uns clavells tímids de color vermell que no gosen mirar-me; potser saben que hauria preferit un ram de roses. M'agraden, però.

Xerrem durant molta estona. Sobre el temps, les últimes notícies, la feina, els amics, la gent, la ciència i la religió, l'amor i les roses, les rates i les tovalloles. Sense esperar-m'ho, m'agafa les mans:

- No ens podrem veure més. Ets morta.

Aquest matí, després que traguessin els tubs, una sensació de fred m'ha pujat dels peus i s'ha estès per tot el cos. Era com un formigueig anguniós.

Una llàgrima agosarada es deixa caure. I m'agrada.

Els comiats, en canvi, no m'agraden.

Però sé que ens veurem. D'aquí a tres setmanes.