Rovellons.

B O L E T S

Un diumenge de tardor érem a Burgos i uns quants amics vam decidir anar a oir missa a la Cartoixa de Miraflores. Va ser una molt bona idea, perquè feia un dia assolellat i l'indret s'ho mereix prou.

Anàvem en dos cotxes, el Renault B-14 matrícula B.27000 i un DKW d'aquells de carrosseria de cartró més modern, em sembla que una matrícula B.40.000, més o menys.

No cal dir que pensar que en un moment de les nostres vides podíem anar per Espanya amb artefactes com aquells, en el meu criteri ens convertia en herois a tots plegats . Érem sis o set, en Gustau Rubió i jo en el Renault i en Simó Codina en el DKW i tres o quatre amics més.

Al sortir de missa vam entrar a un petit bosc que hi ha al davant mateix de la porta de la Cartoixa i algú va dir "mireu, un bolet" i aquella crida va ser el començament d'una emoció galopant, perquè hi havia milers de rovellons al nostre abast. Allà ningú els collia, perquè creien fermament que el "níscalo" era verinós. Era com un miracle.

No portàvem cap cistell ni res per dur-los. Vam anar omplint mocadorades i omplint tots els racons dels cotxes. Ja només triàvem els més bonics, sense cap màcula, i ens va fer molta pena haver de marxar d'allà, perquè no sabríem què ferne, de més bolets. Quan Déu va treure Adam i Eva del Paradís devien tenir una sensació semblant a la nostra d'aquell dia.

De seguida vam pensar en convocar tots els catalans que hi hagués a Burgos i així ho vam fer des del nostre hotel. Podríem ser una cinquantena i hi hauria bolets per a tots i en sobrarien.

Ni per un moment pensàvem que poguéssim tenir cap impediment i ens equivocàvem de mig a mig. A l' Hotel Espanya es van negar rotundament a cuinar-los i a tots els altres hotels i restaurants també. Al final, i quan ja pensàvem que hauríem de llençar els bolets i quedar-nos amb les ganes, vam oferir al nostre hotel un document, que vaig redactar jo, lliurant-los absolutament de qualsevol responsabilitat per cap conseqüència digestiva fatal.

Ens ho van acceptar finalment, però tot el personal de l'hotel ens va servir per disciplina, però convençuts que assistien a un suïcidi col·lectiu. (Les cambreres servien la taula mirant-nos les cares amb angúnia, a veure qui de nosaltres queia primer a terra ple de convulsions mortals.)

El sopar va ser una meravella. Xai al forn, que els castellans el saben coure com ningú, i bolets a la planxa amb all i julivert.

No sé si arrel d'aquell sopar i la seva bona digestió els castellans, sobre tot els de Burgos i de Soria, van començar a collir bolets i enviar-ne centenars de camions plens cap a Catalunya.

En el qual cas em sento orgullós, per la part que em toca, d'haver contribuït al millor aprofitament dels recursos de Castella.

(Just al acabar d'escriure aquest paper, vull dir ara mateix, estan transmetent des del Congrés dels Diputats la notícia de la reconquesta de l'illot Perejil per les tropes del nostre exèrcit. Jo tinc molts retrets a fer als castellans, però quan es presenta un moment transcendent com aquest, oblido els meus pensaments sobre la persistència de la caspa en la gent de l'antic Imperi i el meu sentit solidari peninsular em fa exclamar: Perejil espanyol !