Restes de tu

Un relat de: s_amy

Des que vas marxar ningú ha tocat cap de les petjades que van quedar de tu. Aquells llibres sobre la teva tauleta de nit a mig acabar... Aquella llista del que necessitàvem per celebrar aquella maleïda festa... La teva música... [...] La nostra càmera digital, que encara conserva aquelles fotografies que vas fer del parc. T'encantava fer-ne. Ho recordo perfectament... De fet, recordo tantes coses... Les teves rialles mentre miravem qualsevol comèdia... Les teves mirades, que em deien tot el que calia saber... Els teus acudits. Mai deixaves de ser un bromista, mai... I els teus detalls, que sempre m'alegraven els dies...
I ara... Ara estic sola. És com si, d'alguna estranya forma, pogués sentir-te amb mi un últim cop. Sé que no és real. I no vull, no vull que et quedis aquí. Però no puc, no puc deixar-te marxar. Què faig? Què és el que hauria de fer? Si tu fossis aquí ho sabries... Sempre em feies costat en moments difícils. Sempre intentaves calmar-me. M'abraçaves i em repeties que tot aniria bé. I ara que no hi ets no sé si seré capaç de fer-ho.
Sembla mentida... Recordes l'últim estiu? Aquella platja, que ens reservava el millor paisatge cada nit. Aquells bars, on vam arribar a fer-hi amics fins i tot. Aquells matins, quan em llevava ja havies sortit a córrer. Era una de les teves ambicions, també. I aquelles tardes infinites sota el sol, que no hauríem canviat per res del món. Érem tu i jo. Érem nosaltres, simplement.
I recordes l'hivern? Al café de sempre, el de tota la vida. Hi anàvem amb tota la colla, cada setmana. Ens posàvem a l'última taula, al racó, demanàvem aquella xocolata desfeta i xerràvem pels descosits tots plegats. Ja era un costum.
[...] Sembla mentida. Tants i tants moments planejats, la vida, pràcticament... I de cop i volta, sembla que el vent hagués fet desaparèixer les il·lusions, els al·licients de tota una vida. Únicament quedo jo: sola, trista, buida... Però malgrat com em veus, desanimada, he tret forces d'allà on ja no quedava res i m'he decidit a venir a visitar-te. M'ha costat molt. No havia sortit de casa des que va passar tot. I, finalment, aquest matí m'he decidit perquè tu t'ho mereixes. M'he vestit i he menjat una galeta, no tenia gana. Quan he sortit al carrer, una estranya sensació m'ha envoltat i la llum del sol m'ha fet mal als ulls. Crec que ha estat el fet de no veure-la durant dies. He agafat el cotxe, tot i que no queda lluny de casa, però no volia trobar-me cap conegut ni veure ningú. L'he deixat a prop, per la mateixa raó. M'he posat les ulleres de sol. La llum encara em molesta i no faig gaire bona cara... I aquí em tens, per primer cop. Se'm fa estrany haver-te de parlar i que no puguis dir-me res, però estic segura que m'escoltes des d'algún lloc.
Veig que algú ja ha estat aquí i t'ha dut flors. Jo també t'he portat una tonteria... Són unes flors i aquell braçalet que vam comprar-nos a la platja, jo encara portaré el meu.
[...] Bé, ara que m'he atrevit a fer el pas i venir a visitar-te, serà menys difícil tornar-hi. Sento haver tardat una mica. És complicat i dolorós per mi. Sé que m'entens.
No et preocupis... Em passa sovint, que les llàgrimes em regalimin per les galtes sense adonar-me'n. Et prometo que seré forta i seguiré endavant. Ho faré per tu, per que sé que t'hauria agradat veure'm feliç i sempre em repeties que havia d'aprendre a superar-me, que era important. Et prometo també que tornaré aviat. Un petó. T'estimo...

Comentaris

  • Plorant..[Ofensiu]
    Nyanga | 27-08-2009

    Érem tu i jo. Érem nosaltres, simplement..
    i ara ja no som res
    només el buit davant unes flors tristes que recorden que ja no hi ets...

    amy, has aconseguit amb les teves paraules, negar-me a mi també els ulls..
    no hi ha res que ningu et pugui dir que t'ajudi a tirar endavant, ho se.. només pots fer-ho tu això, i pel que veig, ho estas fent.
    T'animo des d'aqui la llunyania, des de les meves paraules a que continuis fent-ho, a mirar endavant i a començar un nou dia que ara et sembla buit però que poc a poc anirà agafnt tons, primer grisos per tornar-se finalment de colors, sense oblidar, perquè això mai s'oblida, però recorant-ho sense plorar..

    Una abrçada dolça,

  • Restes...[Ofensiu]
    onatge | 05-07-2007 | Valoració: 10

    Tots guardem algunes restes... A la vida mentre avivim anem perdent: persones que estimem, que ens estimàven. Costa d'entendre
    però és així. D'aquí la importància de viure el dia a dia. El temps no cura aquest dolor. Només la teva força interior t'ajudarà a seguir endavant.

    Una abraçada des de la mútua companyia de les paraules.
    onatge

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

s_amy

5 Relats

4 Comentaris

4217 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Nascuda a Manresa, Barcelona, el 1990.
Em considero una persona llunatica i estressada, pero no tot el que puc oferir es dolent.
M'agrada molt escriure i llegir, per aixo penso publicar els meus escrits aqui i intentar que agradin.
Algun dia m'agradaria publicar un llibre, pero crec que encara em falta cami.