Perdent la vida

Tenia la mirada perduda. Segurament, continuava somniant despert malgrat que no li servís de gaire. S'amagava, de tant en tant, sota els llençols d'un color groguenc que li devia haver regalat la iaia l'últim cop que la va veure. I es que, aquella habitació semblava haver sobreviscut a una guerra mundial. Damunt l'escriptori encara quedava l'embolcall d'unes crispetes, les quals encara sobresortien tímidament entre la roba bruta. De roba bruta, n'estava ple. Un paquet de tabac buit feia companyia als plats de l'últim sopar. Bé, qui sap si l'últim o si feia dies que hi reposava. I dins d'aquells plats encara podia esbrinar què havia engolit
aquella nit. Era totalment desastrós. Però ell seguia amb aquella mirada perduda. No li importava ni semblava molestar-li el desordre íntegre de la casa. Es mostrava indiferent davant de qualsevol pensament que pogués apartar-lo del seu somni. Es mostrava indiferent davant la vida mateixa. No pretenia sobreviure a aquella catàstrofe que havia tingut lloc dins el seu cos fred i immòbil. Només esperava, i esperava per seguir esperant i així successivament. No tenia ganes de viure... o ningú l'havia ensenyat.