Respiració

"Recordo com d'altres vegades el seu alè insuportable, amargant i brut. Els esquitxos enganxosos de la seva saliva saltant damunt les meves parpelles, esquitxos esclafats a les meves galtes i el meu coll.
Recordo també aquell ullal mig corcat, sobresortint sota el seu somriure de cabró, quan aixecava el llavi de dalt i s'acostava a mi.
La grapa dolorosa dels seus dits damunt els meus braços, sobre la carn macerada i el tornassolat de tots els blaus que duc marcats sempre..
La pressió es va afluixar un moment. Em va deixar anar el temps just d'obrir la mà i amb el palmell colpejar-me fort enmig del pit i jo vaig trontollar enrere i vaig caure de cul. El cop contra el terra em va tallar la respiració alhora que un dolor agut pujava desde el meu coxis al cervell.
M'ofegava, volia trobar aire i no hi era.
M'ofegava, òsties!! Llavors va esclatar en mi l'instint de supervivència. Havia de respirar!!
Un estertor sobtat em va tornar l'aire, que va entrar dolorosament als meus pulmons amb una sorollosa embranzida, a cops, en cinc o sis "tempos".
Em vaig escoltar a mi mateixa alenar i vaig saber que no seria ni en aquell moment ni en aquell lloc que deixaria de respirar per sempre.
NO a mans d'ell, NO sota el seu cos, NO per por. Mai més per por.
La resta deu ser química, com diu la medicina; Instint de supervivència diuen els periodistes; Defensa pròpia en diuen els advocats.
El cas és que no recordo la lampareta de plata del rebedor, ni haver-li rebentat el cap, ni tan sols haver obert la porta i sortir al carrer.
Sé que m'ha recollit un cotxe patrulla i m'ha dut aquí.
Sé que tinc taques vermelloses i marronoses a las sabates, com de sang seca. I que tinc a la mà una dent renegrida i corcada.
Sap que? Perquè vostè m'ho diu, senyor policia, que aquesta dent és d'ell i que el van trobar amb la boca rebentada a patades, sense quasibé cap peça dental.
Jo no ho sé... Només sé que sóc viva.
Que avui encara sóc viva. Que respiro."