REPTE CLÀSSIC CDLXVIII (468): Aquella cançó (01-06-2011)

Un relat de: REPTE CLÀSSIC
Guanyador/a: Xvl

Proposat per: Magrão (01-06-2011)
Tema: INÈRCIA.
Paraules clau: descontrol, armari, obesitat, vent.
Extensió: màxim 1.468 paraules.


Text guanyador: Aquella cançó


—No pateixis, d’acord? Trobarem la manera de solucionar-ho. Tu no facis res —va afegir amb la veu un xic trencada en adonar-se de la futilitat del consell.
—No penso fer res, tranquil·la.
—Ha rigut? —va preguntar el cap d’operacions de l’ESA. Es va girar envers ella repetint la pregunta amb la mirada (el teu marit ha rigut?). Ella va fer que sí amb l’ànima, sense verbalitzar l’afirmació. El seu marit era capaç de riure en una situació de descontrol com aquella i en pitjors encara.
Al centre de seguiment tots compartien la incredulitat del doctor Pesotto. Igual com ell, feia estona que intentaven enganyar-se imaginant de quina manera rescatarien el seu astronauta després que aquest havia patit l’accident que l’havia separat del transbordador. L’observador rus era l’únic que contemplava tot allò amb una fredor compatible amb aquell riure fora de lloc.
—Això és bo —va afirmar recolzant una mà confortadora sobre l’espatlla de la dona—. Vol dir que el seu marit no està caient pressa del pànic. Segueixi-li parlant. Ella va acostar els llavis al micròfon, però no li va sortir cap so.
La veu d’ell va tornar a escolar-se a través dels altaveus. Taral·lejava una cançó.
—Recordes el dia que ens vam conèixer? M’ha vingut tot d’una al cap... Com es deia la cançó…?
—Sempre se t’oblida.
Ell va seguir taral·lejant, amb el nom a la punta de la llengua. El doctor Pesotto va dirigir-se a un tècnic obès que es barallava amb muntanyes de papers, simulacions i procediments d’emergència.
—És normal que canti? —va preguntar-li amb un fil de veu— Se li està acabant l’oxigen?
—No, encara no —va respondre el tècnic—, en té ben bé per tres hores... —i com si, de sobte, es sentís culpable pel termini, va afegir— tres hores pel cap baix.
—Així, molt bé, segueixi-li parlant —insistia el rus amb un paternalisme insospitat—, el fa sentir-se bé.
Ella assentia amb un tremolor fràgil que se li escapava per les cordes vocals quan parlava. Agafava aire com si també fos finit per ella i mirava al voltant amb el desig de trobar un bri d’esperança en algun rostre.
—Saps allò que deies? —va fer ell—, sobre no tenir fills encara…
La seva veu arribava enllaunada i entretallada per crepitacions. El doctor Pesotto gesticulava exigint explicacions amb les mans, «què eren aquelles interferències?» Els tècnics responien amb esguards suplicants que els equips no estan pensats per aquestes condicions.
—Tindrem un fill…
—No, escolta… ara penso que vas fer bé de no deixar que et convencés. Seria dur per ells ara… Com coi es deia la cançó?
—No me’n recordo —va proferir ella entre sanglots.
El rus va tornar a posar-li les mans sobre les espatlles.
—És important que el mantinguem animat fins que trobem una solució —va dir mentre tornaven a sentir-lo taral·lejar a través dels altaveus.
—Segur que no li falla l’oxigen? O els filtres del diòxid de carboni? —va insistir el doctor Pesotto.
El Hans va incorporar tota la seva corpulència d’armari bavarès del racó on havia estat absort en els seus càlculs.
—Els gasos serien un mal menor hores d’ara —va afirmar. Les seves faccions dures i la seva veu greu li aconseguien, tothora, un silenci expectant que semblava incomodar-lo i feia que sempre comencés les seves explicacions amb un “no vull ser cruel” com si fos una disculpa.
—No vull ser cruel, —va emfatitzar— però en l’estat en que està el transbordador és impossible cap maniobra de rescat.
—N’està segur? —va preguntar el doctor Pesotto.
—Ya. Ha quedat en una òrbita diferent de la nau i no es poden redirigir els coets prou ràpid per rescatar-lo.
El rus va mirar-lo esbossant una ganyota. El Hans no obria mai la boca sense estar segur del que deia.
—Han parlat amb els americans?
Un dels tècnics, que havia estat en contacte amb la NASA des de l’inici de l’accident, va negar amb el cap cot per confirmar que ells tampoc no hi podien fer res.
—Llavors… —va aventurar el doctor Pesotto amb més fe que convicció—, hem de buscar la manera de fer-li arribar més oxigen. La seva òrbita és estable?
—La nau es movia a uns vint-i-cinc mil quilòmetres per hora. Ell conserva la mateixa velocitat… —en Hans va fer uns ràpids càlculs mentals—, el vent solar i la ionosfera l’aniran frenant…, potser dos, tres anys abans no vagi baixant i acabi caient cap a la Terra.
El rus va negar amb el cap.
—Si no se li acaba l’oxigen, se li acabaran els filtres de diòxid de carboni —va dir allunyant-se de la dona—, si no es congelarà, i encara podria topar amb qualsevol objecte que li perforés el vestit i accelerés el procés. Trigaríem un dia a tenir una Soyuz preparada. És impossible que ell pugui aguantar tant temps viu.
—Merda! No recordo la cançó —va tornar a espetegar la veu enllaunada—. Saps què recordo? —va tornar a escoltar-se una rialla—. Té gràcia. Recordes aquell conte d’Asimov? Un d’uns astronautes que els esclatava la nau i quedaven perduts per l’espai surant com jo ara…
—Sí —va fer ella ofegant els sanglots—, però trobarem la manera…
—No, escolta. N’hi havia un que queia cap al Sol i un altre que anava cap a la Terra, i anaven xerrant entre ells… te’n recordes? Bah, tant li fa. Al final queia com un estel fugaç i algú deia “pensa un desig!”
Aquesta vegada fou impossible que ningú passés per alt la rialla. Va ressonar per tota la sala alta i clara malgrat les interferències i el soroll de fons creixent que havia anat amagant les seves paraules.
—Pensa un desig, eh! —encara va afegir abans no van perdre definitivament la comunicació— no ho oblidis!
Després, encara que tots van quedar en silenci esperant que en algun moment tornés a sonar la seva veu, només va quedar aquella crepitació esmorteïda. Tanmateix, durant molta estona tenien la sensació, de tant en tant, d’escoltar una rialla llunyana.


*****



Amb dos anys i escaig, la nena estava insuportable. Dormia poc i malament i mai a les hores que ella hauria volgut, amb prou feines menjava, i tenia el lleig costum de plorar quan ningú no ho veia, fet que l’amargava doblement perquè a sobre la feia quedar com una ximple. «Però si és tan maca! Si mai es queixa». Però tenia els seus ulls i la seva tossuderia. I la seva rialla.
Quan la fosca de la nit es va esquinçar i la llum va creuar veloç i breu davant d’elles, la va agafar sobre els genolls i a cau d’orella li va dir «Pensa un desig!»



Enllaços al Fòrum:


Altres textos presentats: Resta de participants

Veredicte

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de REPTE CLÀSSIC

REPTE CLÀSSIC

254 Relats

351 Comentaris

283169 Lectures

Valoració de l'autor: 9.58

Biografia:
Ets un/a guanyador/a del Repte? Felicitats! Aviat veuràs el teu relat publicat!

QUÈ és un REPTE ? Molt fàcil :

El Repte, és una proposta que ha sorgit entre els autors i lectors de Relats en català. Es tracta d'un exercici narratiu que combina imaginació i destresa. S'ha d'escriure un relat sobre un tema concret que tingui entre dues-centes i mil paraules, quatre de les quals estan predeterminades i cal incloure-les de forma obligatòria. El Termini de presentació dels originals el tria el Jutge, que és l'anterior guanyador. Amb una setmana sol ser suficient. Els nous Reptes es pengen al Fòrum i en el mateix post: els relats que optin a guanyar.

La persona que resulta guanyadora tria el nou tema, les noves paraules i valora els relats que es presenten al nou Repte decidint-ne el corresponent guanyador. I així successivament.

Us hi animeu ? ;)

Ets el Jutge d'aquest Repte i has decidit qui és el/la nou/nova guanyador/a del Repte ?

Bé! Ara has de publicar-lo aquí.

El nom d'usuari és: guanyadordelrepte
La contrasenya la pots demanar al FÒRUM o al correu electrònic de l'ARC (l'Associació de Relataires en Català).

Clicant AQUÍ trobaràs La PLANTILLA!


Encara no saps de què va el Repte? Fes un cop d'ull als relats que ja hi ha publicats. Per més informació, pregunta al FÒRUM!

A reptar s'ha dit!