REPTE CLÀSSIC CDLXV (465): La poetessa (06-05-2011)

Proposat per deomises (06-05-2011)
Tema: una història al voltant d’un llibre
Extensió: entre 250 i 1500 paraules
Paraules claus: A banda del títol del llibre i de l'autor/a, les paraules fugaç, sorra i història.
Termini: fins dissabte 14 de maig de 2011, a les 17h
Guanyadora: Fredia




Text guanyador:La poetessa


A sobre, hi tinc la terra i el meu cos no la sent,
L'hivern arriba i no em refreda el vent.
(Alfonsina Storni)




Cada dia, en sortir de la feina, la Sara llegia, i com més llegia més llibres li quedaven per llegir. Però és que ella no ho podia evitar, no hi havia dia que sortís al carrer que en comprés un de nou. Tan ocupada estava llegint que, sense adonar-se, li havia anat passant el temps de festejar, de trobar marit, de tenir fills... A casa seva, les parets s'havien omplert de prestatgeries i les prestatgeries de volums de diferents colors i mides, que amb infinita paciència, esperaven el torn de lectura. De vegades, l'espera era tan llarga que la malenconia s' instal·lava als llibres i emmalaltien. El primer símptoma acostumava a ser la tonalitat sèpia de les vores. Quan la malaltia s'agreujava, el text imprès anava esvaint-se irremissiblement. Més d'un cop –la humitat del piset hi ajudava–, les pàgines es reblanien i es desfeien. Sans o malalts, vells o joves, el cert és que la Sara estimava els seus llibres amb una fidelitat encomiable. I és que la Sara no era dona de sentiments fugaços. I, és clar, els llibres la corresponien. Mai no li havien provocat cap malestar, ni cremor a l'estómac, ni maldecap, ni angoixa...

Un matí, ja era a punt de sortir de casa, quan les claus li van caure enmig del passadís. El passadís, com la resta de la casa, era ple de llibres ordenats alfabèticament i per gèneres. El llarg passadís del piset de l'Eixample era el reducte de la poesia. Va ser al recollir les claus que s'adonà de les precàries condicions en què vivien els volums del darrer prestatge. En va agafar un, va bufar instintivament per foragitar la pols i el va obrir. La malaltia ja havia començat a fer estralls: el paper havia adquirit el color, fins i tot el tacte, de la sorra llepada per les onades. La Sara es lamentà de no haver dedicat ni una engruneta de temps a fullejar aquell llibre de poemes amb un títol tan bell: Ocre. Llavors va recordar que li havien regalat feia anys. Palplantada al passadís, va rememorar la història viscuda amb el noi que la havia pretesa uns quants mesos, més d'un any i tot, i després havia desaparegut com si se l'hagués empassat la terra. Aquella havia estat una sotragada de la qual no s'havia refet mai. Se sentia culpable i no sabia ben bé de què. Mirà d'esborrar el pretenent de la memòria i es fixà en la biografia de l'autora que hi havia a la tapa del llibre. Tota ella es va esgarrifar en llegir que, als quaranta-sis anys, s'havia tret la vida. Quaranta-sis, els mateixos que ella acabava de complir. Es quedà un instant pensativa i va posar el poemari a la bossa.

Un cop al metro, va treure el llibre i el començà a llegir amb avidesa. El continuà llegint amb dedicació respectuosa mentre esmorzava, mentre mastegava sense convicció el dinar rescalfat al microones de l'oficina, mentre prenia un cafè carregat, mentre tornava cap a casa. Se sentia absolutament captivada. Aquella nit, s'oblidà de sopar. S'estirà al llit, apropà el llum de la tauleta i va tornar a llegir els poemes des del principi. Llegia a poc a poc. De vegades en silenci, d'altres en veu alta, tenint cura de l'entonació, tal com ho faria una declamadora professional. Les paraules de la poetessa se li anaven gravant, una a una, molt endins, i li quedaven emmagatzemades al moll de l'os. Qui era aquella dona que pensava com ella, que sentia exactament com ella? Si s'haguessin conegut, haurien estat amigues. Li hauria agradat tant tenir una amiga! Amb una amiga no s'hauria sentit tan sola. Es passà la nit sencera amb els poemes a la falda com si fossin un nadó a qui volgués fer dormir. Quan ja apuntava el dia, la Sara va tancar el llibre, va tancar aquelles pàgines castigades per la pols i l'oblit, i alhora cloïa també el capítol més trist de la seva vida, d'aquella vida color sèpia, amb les vores desconxades , les imatges difuses i el text esvaït. Amb un llapis gairebé sense punta va anotar de memòria a la darrera pàgina: Amb el pas lent i els ulls freds i la boca muda em voldria deixar anar. Voldria veure com les ones blaves es trenquen contra el granit i no parpellejar. Amb el llibre a la mà, estirà els llençols, col·locà curosament el coixí de ganxet i la nina de drap. S'acabà l'aigua del got. S'acostà al finestral, va mirar el carrer, la ciutat que encara dormia, mentre una llàgrima li lliscava per les galtes xuclades. Comprovà un cop més que tot estigués en ordre i tancà el llum. Després obrí la finestra, s'enfilà i es llançà al buit. No va saltar sola. Sola no s'hauria atrevit. Amb ella, hi anava l'amiga Alfonsina.


Enllaços al Fòrum:

Convocatoria del repte

Veredicte