Repte 160: presoner de la nit.

Els dies passen i si no fos per aquell petita finestra oberta a l'esperança ja res tindria sentit.

Sóc presoner de guerra en un país que no és el meu i en el qual hi he arribat fugint de mi mateix i les meves pors. Ara no em queda res, m'ho han tret tot fins a despullar-me l'ànima.

Sentat al fons d'aquest forat, fosc, buit, brut i ple dels secrets de les vides perdudes i acabades anteriorment només puc saciar-me fins a estar ebri d'ella i assegurar-me que la seva mirada sempre hi serà, per mi.
Parlo d'aquella que ve a buscar-me entre barrots a qui allargo la mà i només sap xiuxiuejar-me que aguanti; a qui busco amb deliri quan minva i amb obsessió quan creix, deixant que aquest amor es converteixi en odi quan dexideix marxar, patint el dia i totes les seves hores; maleeixo el sol que fa adonar-me de les ferides i l'allunyo buscant entre somnis l'escalfor d'un estel.
Lluna blanca, lluna perduda, lluna sumisa, lluna...desibuixada junt amb la meva vida entre quatre barres de ferro, imagino que és ella la que han feta presonera i sóc jo, com a cavaller, com a home, com a enamorat, l'encarregat de salvar-la perquè la hipocresia de l'espècie humana no la mati. I ella deixa que la segueixi, construint ponts irreals que ens uneixen, caminant entre ombres, a contracorrent, seguint un camí de pols blanca i sentint la por de perdre-la al primer raig de llum. Però sempre són somnis, i ella sempre acaba per marxar, cansada d'esperar; i jo desespero, i embogeixo, i la crido, i...però no torna, almenys no quan el sol ja s'ha deixat veure.

I avui, amb l'albada; la mort. Canvi de cel·la. Sé que no passaré d'aquesta nit, sé que t'he fallat. Ells m'han tret la vida.

...aquella nit va ploure, la lluna plorava...