Rèplica a l'escrit del nyitus titulat POR

Nin, fa poc vas enviar un relat que m'agradaria comentar. Saps que mai he criticat res del que has escrit. És més, moltes són les vegades que he procurat ajudar-te, si m'ho has demanat, per acabar de perfilar-los. Ara, però, em veig oblidada a fer una rèplica del teu últim relat: "POR". Si et sembla, comencem:

Molt bé, anem per parts. Al primer paràgraf trobem el següent:

"Ara comencem una etapa nova en les nostres vides, tu ja vas a la universitat, a mi encara em queda un temps a l'institut. Simplement els nostres estudis són diferents."

Tens raó. Crec que aquí és millor no entrar-hi massa, perquè tots dos sabem el perquè d'aquesta separació d'estudis, diguem-li. Només dir-te que espero que el que t'està passant et serveixi d'alguna cosa, que aprofitis el temps, i que per favor no t'enfonsis. Saps que seré allà pel que calgui, i que sempre podràs comptar amb mi. Ho saps oi? Continuem.

"Hem estat quasi un any veient-nos gairebé cada dia, i demostrant-nos el que sentíem l'un per l'altre."

És veritat, i no saps com t'agraeixo tot el que has fet per mi. Aquest any al teu costat ha sigut el millor de la meva vida. No sé què hagués fet sense tu. Ets encisador, de debò.

"Ara ho trobo a faltar, necessito sentir-te al meu costat, poder-te abraçar per no deixar de demostrar-te ni un sol segon. Per molt que parlem cada dia necessito sentir la teva càlida pell passejant-se pels meus braços, per les meves mans, per la meva cara..."

Nin meu, encara no ho has entès? Sempre hi sóc. Encara que a tu et sembli que em tens lluny, jo sempre et sento a prop, dins la meva mirada, instal·lat al meu cor, ocupant part de la meva pell. Tan se val, siguis on siguis, ets amb mi, ets en mi. Existeix-ho gràcies a tu. Però no ens aturem:

"Entenc i respecto, per sobre de tot, que això només serà una etapa de les nostres vides, més llarga o més curta, però només una petita etapa."

Això ha de quedar clar. És una etapa més. Com l'època quan no ens coneixíem o tot el temps que vam passar junts. La vida és una constant etapa. N'hi ha de millors i de pitjors, però totes formen part de nosaltres. Com tu de mi, o jo de tu. Res més, no és quelcom mereixedor de la nostra preocupació. T'ho has de perdre com un enriquiment personal, i ja està.

"Però jo et dic: que passarà quan hagi transcorregut un temps i coneguis millor als teus companys? Em seguiràs estimant com fins ara? "

De debò vols saber-ho? Vols saber què passarà? Cal que t'ho digui? Doncs quan conegui millor als meus companys descobriré que són això, companys, i que em podran ajudar en les diferents etapes de la meva vida. Potser descobreixo amistats realment fortes i importants, però res més. Com vols que deixi d'estimar-te? Potser no ho faig com fins ara, potser ho faig més, molt més, perquè potser aprendré a valora el que tinc, tot i que ja sóc conscient que mai trobaré ningú com tu, que m'estimi com tu, que m'acaroni com tu, que es preocupi per mi com ho fas tu... A qui vols que estimi com a tu?

"He d'admetre que tinc por, por a perdre't, por de no poder tornar-te a abraçar, por de no poder besar-te més, por de no ser correspost, por de no poder-te dir mai més t'estimo, por que ja no em diguis t'estimo. "

A veure, a veure. Està molt bé que admetis el que sents, aquesta por, perquè si no ho fessis, jo no podria contestar-te. Primer de tot dir-te que és impossible que em perdis algun cop, per petit que sigui l'instant, perquè tu tens el meu cor, la meva ànima, la meva alegria, la meva felicitat, les meves ganes de viure, i sense tot això, és impossible tirar endavant, per tant, podem extreure la conclusió que no podria viure sense tu, o que resultaria pràcticament improbable que ho fes. Pel que fa a la por que sents per no poder-me tornar a abraçar... dir que em moro de ganes que ho facis, a cada moment, tot el dia, voldria viure fosa en una abraçada constant amb tu. Parlant de besades... he sigut blanc de moltes, però cap com les teves, mai. Amor, com vols no sentir-te correspost? Sempre t'hi sentiràs, si m'estimes. Nin, només desitjo que no deixis mai de dir-me t'estimo, jo no ho faré, per res del món et canviaria.

"Per tot això dir-te amor meu: T'ESTIMO!! "

I jo a tu nin! Amb bogeria!

Aquí teniu també la meva resposta que vaig fer-li arribar en format comentari, però he cregut convenient allargar-ho una mica més perquè quedés clar del tot. T'estimo Eric!

"La por és irracional
i tu, que has estudiat filosofia ho saps. I sobretot aquesta por que dius que sents... no té cap fonament, cap base. T'estimo, i potser m'ha costat una mica entendre tot l'amor que et tinc, perquè tu millor que ningú saps com sóc, i saps que mai havia sentit el que sento per tu. Només dir-te que no m'he plantejat ni un sol moment abandonar-te, no podria.
Saps, a voltes sóc jo la que té por. Por de no poder correspondre't, amb tot l'amor que tu em dones, por de no tenir-ne suficient per tu, i que siguis tu qui se'n vagi. Ets conscient que sempre seré allà? Realment t'imagines com serà tenir-me sempre? Doncs val més que ho tinguis clar, perquè hi seré, ara, i sempre.
T'estimo nin!!! Amb tota la bogeria i màgia que sóc capaç!"