relats en la foscor

Cansat de cercar per internet les dades d'aquella empresa que volia contractar, va decidir parar l'ordinador per la via ràpida, prement el botó principal i fent callar aquell soroll que ja se li havia clavat al cervell. Amb els ulls humits, esgotats per mirar tanta estona el monitor, va pensar que es beuria l'última cervesa i aniria a dormir fins l'endemà. Abans d'aixecar-se de la cadira, els a tancar, i va jugar, com quan era petit, a anar a les fosques per tota la casa. El seu company ja dormia, per això era de vital necessitat no fer cap soroll. Amb les mans estirades cap endavant, anava sortejant els obstacles amb la màxima cura. La casa era molt gran, típica de les que es feien a primers del segle XX a les poblacions agrícoles. Aquesta, a més a més, es dividia en dues plantes, fet que complicava la seva seguretat física si tenia qualsevol errada. Es trobava en la part de dalt, passant per davant de les portes de les tres habitacions que hi havien. Calculant tres passes més, sabia que es trobaria amb les escales, però no va tenir en compte que les passes anteriors les havia fet més llargues i de sobte es va trobar un buit. El més senzill hagués estat obrir els ulls, però fidel al repte no ho va fer.
El penediment li va arribar amb el primer cop a l'esquena amb el quart dels divuit esglaons. En aquell instant sí que els va obrir els ulls, però era massa tard, ja no va poder aturar el seu darrer viatge a les fosques.

La casa s'havia convertit en una petita residència d'estudiants, amb la particularitat de que feien les clases per internet. En una habitació es conservaven els escrits que un tal Albert havia dedicat a la seva primera núvia. Eren cartes d'amor i poemes amb dedicatòries precioses.
La majoria dels alumnes es decantava per les carreres de lletres: filosofia, filologia... només hi havia una noia, na Sara, que feia biologia.
Mentre els puristes literats i filòsofs presumien de la seva capacitat creativa, però mai demostraven quina era. Ella, a les nits, quan tots dormien, escrivia en una pàgina que es deia : "relatsencatalà". El seu pseudònim era "la màgia de l' esperit", i a banda dels seus relats, sempre autobiogràfics, carregats de tristor i de melangia, publicava tots els escrits que havia trobat, clandestinament, en aquella habitació secreta.
Va aguantar molt de temps sense que passés res, però després de participar en un concurs literari en aquella mateixa pàgina, va guanyar, i una condició era que l'autor assistís a l lliurament del premi. Ella es protegia de qualsevol signe que indiqués que escrivia, però va haver de decidir entre mantenir el secret, o rebre el premi. La necessitat de sentir-se important per una sola vegada, va vèncer.

L'entrega de guardons es feia durant una vetllada literària a la sala d'un hotel preparada per l'ocasió. Hi assistien més de cent persones, distribuïdes en vint taules diferents. Els convidats no es coneixien. Era el primer certamen de "relatsencatalà" i s'havia creat una mena de barreja d'il.lussió i curiositat per saber quina cara feien aquells que despullaven les seves ànimes i la seva imaginació mitjançant les noves tecnologies. Per primer cop prenien forma tots aquells que, amagats darrera d'una pantalla cega, emparats per la calma de la nit, mantenien l'anonimat gelosament.
Quasi tots havien pres una important decisió. Molts feien un gran esforç per trencar aquella barrera de la existència virtual.
Va sortir be, de fet es van fer molts amics, i van gaudir d'una vetllada realment màgica.
El moment àlgid de la nit va ser el moment del lliurament del guardó.
" La vencedora del primer premi és: Sara Bernadó, amb el relat: "Cartes al meu esperit".

" Després de cada dia, em reuneixo amb tu. Desitjo aquest moment cada cop amb més ansietat. He convertit aquesta estona en el meu racó màgic, en el meu espai secret, privat, únic. No sé qui ets, ni qui has estat, però em fas sentir la dona més meravellosa del món. Amb tu puc ser una dona, una persona sincera, sense pors, sense complexes. Amb tu conec l'amor més pur, més sincer. Perquè sense tenir-te davant, sense poder acariciar el teu cos, ni poder fer-te petons, ni mirar-te als ulls, sé que t'estimo i que m'estimes. Amb tu les paraules broten sense esforç, perquè son fruit de l'amor, de la sinceritat. T'he de confessar que de vegades, sí que m'agradaria tenir-te aquí, assegut al meu costat, mirant-me, parlant-me. M'agradaria saber de quin color son els teus ulls, el to de la teva veu. Però em conformo sabent que ets aquí, que la teva essència és amb mi. T'he de demanar una cosa. Vull participar en un concurs i vull fer-ho amb aquesta petita carta. Oi, que no et sap greu?

En rebre el premi, i havent llegit el seu escrit, na Sara va comprovar que aquelles paraules no eren les que ella havia escrit. Ella havia presentat una de les cartes que havia trobat a l'habitació, però mentre anava llegint aquelles paraules, anava descobrint que "ell" havia fet el canvi. Al principi pensà que potser no volia que ningú ho llegís, allò, però al final, va intuir que aquell canvi havia estat un senyal inequívoc d'amor cap a ella. Va entendre que ja no li caldria amagar-se més darrera de cap monitor, ni refugiar-se en la foscor de la nit. Aquelles paraules la van fer sortir de l'anonimat i la van ajudar a convertir-se en una famosa escriptora. Això sí, mantingué el seu pseudònim: " La màgia de l'esperit".