RELAT DEDICAT AL MEU ÀVI, DESDE EL CEL, EM MIRES.(Nena de 14 anys)

Gràcies.

Aquest escrit li vull dedicar al meu avi, fa varis mesos que va morir. Ell és deia Xavier Riverola, i era un home que em feia riure, era un home molt vital, un home que mai es cansava de escoltar i sobretot de explicar acudits. Un día sense ell, era sense un día sense sol. Cada nit ens trucava al vespre, i ens preguntava com estavem, i li agradava que li expliquesim coses, i ell, a partir de aquelles coses feia acudits. Era genial sentirlo parlar. Cada nit, cada día ens trucava no faltava un dia, mai s´oblidava dels seus néts. Era un home de cor, un home que et sabía fer treure un somriure encara que el teu día haigui sigut un mal diá.

Recordo perfectamente quant el meu pare em va dir “El teu avi està a la U.VI”. Vaig pensar que algo no anava bé, que si algú està a la U.V.I vol dir que està molt, molt greu. Aquella nit, no vaig dormir, pensava, pensava, i incús encara que em costi aceptar vaig plorar. Al axecam el pare em va dir que només li faltava unes hores del hospital que estava, gairebé curat.Em vaig alegrar. Tot el meu cos va estallar de felicitat. Era lo millor que em van dir aquell día.

Però algo no anava bé. Vaig sentir una altra trucada”Està de baixon”. Aquesta frase no m´agrada gens, pero gens. No podía ser veritat, estava gairabé recuperat i a la nit va fer “una baixada”. El cor se´m va tornar a enconjir.


Aquells dies pasaven lents, sempre que podíem l´ anavem a visitar al hospital de Barcelona. Quant vaig entrar a la seva habitación, un día de sol, em vaig quedar sense alè, no el recòneixia. Havia perdut pes, estava pàlid, i amb cables al seu voltant, al seu costat donat.li la mà estava la meva àvia.


Quant tot semblava anar bé, un altre cop, de nou, va recaure. Aquell cop si que ya no es recuperaría, estava a la U.C.I, més controlat que mai. Crec que va ser un Dimecres, el día més fosc, a les 8:00 del mati, el meu pare em va despertar, i em va dir que teniem que anar a Barcelona, que li quedaven poques hores de vida. Un nus se´m va fer al estòmac, aquella noticia era la pitjor noticia del món.


Va manar al hospital, tothom plorava, desconsoladament. En aquell momento era incapaç de que em sortís una llàgrima, però per dintre estàva trencada.

Va ser el meu primer funeral. Va ser molt trist la vetritat.

Per acabar aquest escrit, encara que no ho pugi veure, li vull dir al meu àvi que gràcies per aquells díes amb ell jugant, riente i explican històries divertides. Que gràcies per ferme una néta exemplar, i que me ha agradat molt ser la seva néta per uns quants anys.Desde aqui avi, t´ho envio fins al cèl per a que ho pugis veure, i sentir-te orgullosa de la teva néta, tan com ella se sent del seu avi.

Gràcies.

Elia Riverola