records inevitables i imborrables

Quina imatge tant aterradora. Quin sentiment tant pur. El passadís sembla interminable. Estret i llarg, amb les parets forrades amb paper amb flors de colors marrons i taronja. Dues bombetes sense aplic penjen de la paret. La porta de la seva habitació está oberta a quaranta graus. La mare a terra, en possició fetal el mira als ulls, suplicant que deixi d'estomacar-la, que l'estima amb tot el cor. Que no es tornarà a endarrerir, al sortir de la feina, per anar a recollir als cinc fills. Que no tornarà a endarrerir-se a fer el sopar, després de fer quatre rentadores, planxar la roba de tots sis, de comprar a la botiga...
Que no la pegui més. Que es convertirà en la dona perfecta, en la millor mare, en la millor esposa.
Que no la pegui més, que ja no li queden forces per viure, que es vol morir.