Records antics del Barri

El Bru caminava per la Ronda de Sant Antoni a pas ferm, malgrat que els anys l’havien afeblit, un xic, les cames. Un calfred d’emoció l’envaí pertot. Tot semblava igual, però no ho era.
“Res no és fix” -pensava. “Tot es mou, tot és acció, res no reposa”. “Malgrat que tot passa, tot segueix, i mai res no és igual, mai res és la mateixa cosa.
Els barris pobres sempre han sigut una mena de trampolí. Acullen onades migratòries que modifiquen el paisatge, ocupen el mateix espai, els mateixos carrers, les mateixes cases, però cada vegada en un temps diferent. Allò que realment canvia és la gent.
“Això forma part del progrés” -pensava el Bru-, “no hi ha qui ho aturi”. “Per assolir un millor benestar social, cal força de voluntat, voler canviar. Si això manca, res no progressa. Res no ve sol, l’esforç cal sempre.

Havia viscut als extrems superiors del que llavors en deien barri “xino”, el districte “quint”. Ara se’n diu El Raval.
Un tropell d’imatges a se li aparegueren a la ment. Veié la Ronda tal com era en la seva infantesa. És veié ell mateix girant cap un dels carrers estrets on els balcons lluïen plens de roba estesa.
Tot era bastant estrany, els sentiments galopaven en el cor com un cavall jove que no pot estar quiet, batecs a cada imatge que al galop assaltava la ment.
De sobte es trobà davant el portal de la casa que tants anys habità. El fanal de gas enganxat a la façana era testimoni de les xerrades amb els amics fins altes hores de la matinada. Guaitant amunt veié el balcó on tantes estones hi passà. A la paret lateral encara hi havia el clau de ganxo on penjaven la gàbia del periquito.
El paviment del carrer, fet antigament de llambordins, havien estat sepultat per una capa uniforme d’asfalt. Recordava amb vívides imatges com els obrers, amb molta traça, col•locaven els llambordins, amb l’ajut d’unes barres de ferro, d’una manera calculada.
Al bell mig de la calçada la tapa de ferro colat de la “cloaca”, els servia per jugar a cartrons. El joc consistia en retallar les tapes de les capses de llumins, les quals tenien un valor diferent, segons la dificultat per a obtenir-los. Cadascú en posava la quantitat acordada damunt la “xala”, nom que se li donava, indiscriminadament, tant a la tapa, com a l’embornal engolidor de les aigües de la pluja, i a la mateixa claveguera. Després de sortejar el torn d’actuació el jugador llençava amb força i destresa un taló de goma, dels de les sabates, contra el munt de cartrons que s’hi havien col•locat. Tots els que sortien fora del quadrat de ferro, el jugador se’ls quedava i tornava a tirar fins que fallava.
La porta que dóna al carrer lluïa encara el picaporta de ferro. Servia per a trucar els veïns. Un pic per al primer pis, dos pics per al segon i així successivament. Per a les portes segones un repicó, per a les terceres portes dos repicons... Avui encara hi ha portes que n’ostenten alguns de metall molt treballats, quasi artístics. És clar, que són per a fer bonic. Totes les cases, si fa o no fa, disposen d’intèrfon. És més còmode.

“La infància és apta per desenvolupar la personalitat -pensava el Bru- i una de les seves formes és competir amb els altres per veure qui és més fort, més llest, més àgil i fer comparacions de valors. Els jocs de carrer eren com una mena d’escola, s’aprenia conviure amb els altres, i administrar la particular economia, les bales, els cromos, els cartrons...
“Cal desenvolupar la personalitat, ser fort, àgil, llest, intel•ligent, ens cal per enfrontar-nos a la vida.
Entre els jocs recordava, també,: cavall-fort, bèlit, a saco, a guerres, a bales. Cavall -fort consistia en un noi col•locat d’espatlles contra la paret i amb les mans aguantant el cap d’un altre que inclinanda la cintura formava un angle recte. El següent noi, inclinant el cos també, s’agafava abraçant-lo fortament a la cintura del primer, el cap ben acotxat per no rebre cap cop de peu del contrincant que saltava damunt l’esquena dels que els tocava parar. “El cavall” es podia fer tan llarg com permetia d’un salt arribar al primer que parava. El joc consistia en aguantar, un cert temps convingut, el pes dels altres, si cedien, perdien i l’altra equip tornava a saltar. Si resistien, els altres paraven i aquests saltaven.
El bèlit era un tros de fusta, més o menys cilíndric, al qual se li feia punta a ambdós extrems, a cops de navalla. Pegant-li un cop sec, amb una mena de pala de fusta amb mànec, s’enlairava i picant fort, amb la mateixa pala, era llençat com més lluny millor. El mateix jugador tenia de córrer per fer un recorregut determinat, semblant al Beisbol.
A saco era un joc de pilota contra la paret. La pilota se la fèien ells mateixos. A mesura que els nois creixien el carrer se’ls feia estret. Travessant la Ronda Sant Antoni anaven a jugar a la paret de la fàbrica de cerveses Moritz.
Jugar a guerres era llançar pedres a tocar, normalment es feien contra nois d’altres carrers. Més d’un cap resultava escalabrat.
Les bales eren unes petites esferes de pedra, acer o terra cuita. Aquestes tenien menys valor que les altres, cada una de pedra era igual que cinc de terra cuita, que els nois en dèien “guixots”. Les d’acer eren les més valorades, i temudes per la seva eficàcia de rompre les altres. Un dels jocs de bales era “el pam i cleca” que consistia en perseguir la bala contrària i tocar-la amb una bala que col•locada amb la mà mig tancada sortia disparada per impuls del polze.
El Bru havia estat un nen feliç, vital, ple d’energia.

El temps tot ho transforma, sobretot l’ambient és el primer que es nota. Les sensacions i les emocions que la persona rep, allò que representa el seu àmbit, s’impregna d’una sentor especial que es recorda per sempre. Ara camina pels mateixos llocs, com ho havia fet de petit. Però la realitat que els seus ulls abracen sembla ficció, apareixen més reals les escenes vívides servades a la consciència.
Les cases són les mateixes, els mateixos balcons, mes ell no hi respira la mateixa essència. No hi veu la mateixa llum, tot ha esdevingut més opac, més fosc. Pensa amb els llambordins, i veu les barricades al capdamunt del carrer. I sent el soroll dels avions, com les bombes espeteguen, com les cases s’ensorren, i aquell barber que afaitant a un client, per poc no li talla el coll. I com la gent corre per anar al refugi, i com allà uns i altres s’amunteguen respirant un fètid alè. Arreu la flaira de la por, ulls esbatanats, cares flàccides, com una vida que ha perdut la il•lusió i el color.
Una guerra fratricida que deixà moltes seqüeles. En aquest conflicte s’assajà per primer cop el bombardeig massiu contra la població civil.

Acabada la guerra el poble va restar nu de tot allò que havia representat Catalunya.
El Bru, astorat, visualitzava la Ronda veien com desfilaven les forces ocupants. La mateixa gent que abans amb el puny tancat i el braç en angle, ara saludava amb el braç estès i la mà oberta.
És cert que l’esperança és el darrer que es perd. La gent havia de creure en la possibilitat d’un canvi a millora.
La post guerra no va ser millor. El subministrament dels aliments era escàs. Molts dels productes de primera necessitat es van racionar. Gairebé es feia cua per a tot.
Com molts dels aliments escassejaven, uns vividors, anomenats “estraperlistes” n’oferien a un preu molt elevat. Una mena de mercat negre. Corria la veu que algunes autoritats destacades, membres “d’abastos”, desviaven aliments cap al mercat de l’estraperlo. Els diners els entrava a cabassos.
El forn venia el pa a pes real pesat davant el client, si un pa sencer no feia el pes, en tallaven un tros d’un altre pa i l’afegien a la balança. Del tros en deien “torna”. Eren molt populars els llonguets i panets rodons, sobretot per berenar amb una presa de xocolata.
Si les cues eren llargues, un policia gris, amb la porra a la mà, posava ordre, si algú rondinava en català deia: “Hablad en cristiano, perros catalanes”. La gent callava i obeïa. Feia anys que vivia amb la por al cos.

El Bru caminava pel seu carrer, veient les botigues i recordant què havien estat quan era petit.
“Sí, en aquesta cantonada hi havia un “colmado” a vegades hi havia anat a comprar dues pessetes de torró, per a postres, com complement d’una frugal menjada.
Aquí hi vivia la Ramona, aquí l’Artur, allà la “tendeta”, la botiga de queviures on eren clients assidus.

En arribar al carrer Joaquim Costa, aleshores en deien Ponent, nom que venia d’altres temps, imatges com flaixos intermitents, tornaven a prémer la ment del Bru. Es veié amb la bata a ratlles, a l’esquena la cartera i dintre la llibreta per aprendre a escriure.
El col•legi on anava era davant mateix del carrer Torres i Amat. Entrant-hi a mà dreta una mena d’arc s’elevava per damunt dels quatre graons que salvaven el desnivell d’un carrer a l’altre. Aquest carrer es deia de “La Virgen”. Nom no gens afortunat doncs hi havia un meublé on s’hi practicava la prostitució.
En aquell temps era obligació que el nens més grans fessin instrucció vestits de falangista. El Bru no hi anà mai. Rere els vidres de la porta del balcó veia com marcaven el pas sota les ordres de l’instructor. Abillats amb camisa blava, bona vermella, i una ampla corretja com a mena d’un tirant creuat i una sivella llampant on ressaltaven unes fletxes.
En aquest mateix carrer, a pocs metres, hi havia les quadres dels cavalls els quals eren abillats, també, amb bell corretjam, quan tiraven dels carruatges portadors de taüts, vehicle que aleshores s’utilitzava pels enterraments.
Per la nit era un altre tipus de gent que feia maniobres, quasi un exercit de dones esperant atraure els homes per anar al meublé. Homes amb una mena d’excitació en cerca d’una femella amb qui esbravar-se.

Els enterraments també eren diferents als d’ara. El difunt se’l vetllava a casa. Moltes vegades era una verdadera odissea baixar el taüt per les escales, sobretot en el barri que no eren massa amples. Després era col•locat al carruatge tirat pels cavalls. El número de cavalls definia la categoria del enterrament, demostrava el nivell social assolit per a qui ara només era un difunt. Els de més alta posició optaven per un enterrament de luxe, molts cavalls i dels millors, abillats de gala amb grans i negres plomalls al cap.
El Bru recordava un altre fet envers l’enterrament. Els no creients en l’església, s’etiquetaven d’ateus. Acompanyaven al difunt però no entraven a l’església, restaven recolzats d’espatlles a la paret del temple, davant mateix del carruatge i el taüt, doncs, aleshores el difunt no l’entraven a l’altar. Era el capellà que sortia i el beneïa fora el carrer.
La cultura de la mort també ha canviat, ara és més asèptica i escèptica, potser.
Anava recordant fets singulars. Hi havia un drapaire molt peculiar que, amb la veu ronca, enrogallada, com si li sortís intermitent, cridava: “el... dra...pa...i...re...! A la pell de conill...” tocant amb un barra petita de ferro un peça del mateix metall simulant una campana.
També era característic el xiulet dels esmolets. Homes que esmolaven tisores i ganivets, amb el peu damunt una mena de plataforma de fusta que impulsava, amb força, una mola.
O els camàlics que es llogaven per dur coses de pes o embalum d’un lloc a l’altre. Se’n veien molts pels voltants de l’Estació de França.
“Quantes coses han desaparegut! Quan oficis s’han perdut”-deia en veu alta el Bru.

Travessant el carrer del Carme s’enfilava la Riera Baixa just fins al carrer de l’Hospital. Poques passes direcció a les Rambles, a mà dreta, el Passatge Bernardí donava entrada al barri “xino” autèntic. Noms com: Sadurní, Robador, Sant Rafel, Cadena, Carretes, Penedides... En aquest carrer hi vivien la mare i filla que molt sovint eren visitades per Mossèn Cinto.
A partir del carrer Nou de la Rambla direcció mar, es trobava el nucli real, el melic del Barri. Carrers com Lancaster, Arc del Teatre, Est, Tapies... El carrer Lancaster hi havia una mena de “niu d’art” on podien actuar artistes de mena espontània. Al carrer Arc del Teatre, quasi a tocar el Paral•lel, hi havia un cine que per vint i cinc cèntims de pesseta t’oferien un programa doble, el que es coneixia com a “sessió contínua”. Això sí, calia dur la cadira.
Al mateix carrer durant el dia hi havia els “burillaires” venent el producte de la seva collita. Armats amb una mena de pal acabat amb la punta d’un clau, el clavaven a les burilles de cigarret i cigar que trobaven al seu pas. La part cremada la desestimaven, obrien la burilla i en treien el tabac que exposaven damunt d’un paper per a ser venut. El tabac era convenientment triat: el negre del ros i ambdós del de cigar. El mesuraven en un pot i en cobraven a dues pessetes la mesura.

Molts dels llibres que llegia els adquiria a un llibreter de llibres vell situat al carrer Riera Alta quasi a tocar el carrer del Carme, una mica abans d’arribar a l’estanc que feia cantonada. Llibres que no passaven la censura, gairebé tots editats a l’Amèrica del sud. Filosofia, ciència i política eren els temes preferits. Els llibres eren l’única finestra oberta a l’exterior, era com penetrar altre món, a l’existència d’altres realitats i no viure esclavitzats sota una societat uniformada. A l'intern alguna cosa el movia a pensar d’una manera i no d’altra. Àvid de saber, la fam de coneixement l'arrossegava devorar llibres, i no se sadollava.
El Bru, però ja no en tenia prou en llegir. La guerra, la destrucció, el mal i la violència, eren sovint en el record i li oprimien la consciència. No creia que tot plegat formés part d’una única realitat. El món era injust, li calia anar en cerca d’una altra veritat i justícia. Impulsos al cor i a la ment li deien que el que volia, calia descobrir-ho per ell mateix. Que no hi havia un ensenyament general per a la veritat que cercava.
Però es trobava encadenat a les normes rígides de la seva societat.

Un dia es rebel•là del tot. Prengué unes tisores imaginaries i començà a retallar tot el seu voltant. Veié, amb la imaginació, un munt de fils que es desprenien desfent les inútils pressions externes, les antigalles de normes i preceptes, l’estupidesa de ser hereu d’una història escrita pels vencedors, ensenyada com a certa, i que tothom havia de creure per obligació. Veié com es desfeien les pressions de la família, de la societat, de la religió i de la política.
Romputs els lligams, el món extern perdia, a poc a poc, la consistència. Va sentir-se lliure. El Bru, era fort i se sentia just, defensava la identitat de la terra que l’havia vist néixer, i li devia gratitud. Els caps de fibló romanien intactes.
Mai no es conformà a renegar de tot, llevar-se les puces del damunt per a lliurar-les altri. Romputs els lligams al món extern van anar perdent, a poc a poc, la consistència.

Quantes hores sota el fanal del carrer filosofant amb els amics sobre la vida i la mort, sobre el diví i el concret! Quantes nits, fins altes hores de la matinada, caminant per la Ronda, Pelai, les Rambles fins el cap davall just a les aigües del port. Quants de pensaments lliurats a l’espai sense resposta! Quants sanglots del cor se’ls enduia l’aigua dels carrers mullats, per la matinera mànega de rec! Quantes preguntes suspeses del fil de la ignorància premien fort i no eren alliberades!
S’entornaven a casa de nou per ser dormides en el son i en un somni despertades. Si parlessin les parets del carrer, si el ferro i els vidres del fanal tinguessin memòria, em tornaria lladre per robar-ne uns quants, sobretot aquells que han fugit de la meva memòria. Quantes coses dels temps enllà han fugit del meu record! Si la tènue llum de gas pogués il•luminar el meu cor, quanta llum no eixiria en mostrar la consciència allò que serva per ser mostrat la història dels sentiments en el darrer moment de la vida física.

Ara el Bru és gran, però no se’n sent. L’ànima conserva la vívida flama que el guià en cerca d’un paradigma tan antic com la humanitat
mateixa, però oblidat en el sistema actual.
Ell ha canviat i en fer-ho, tot a pres una altra dimensió acoblada al propi canvi.


Joanalvol 30 de Setembre del 2011