Recordar-te que pots

Hola, guapa!
Ja veig que la proposta que et vaig fer ( una mica més avall, el 30 d'abril, vull dir ) de mirar cap al cel ple de núvols no et va seduir gaire... així que avui t'ofereixo un cel absolutament blau, totalment de primavera , per si aquest et ve més de gust.

Espero tornar a saber de tu ben aviat!

T'envio una abraçada primaveral,
Unaquimera

Avui he vingut fins al teu espai per continuar descobrint el teu estil... i en veure aquest títol, tot seguit he pensat que era tot just el que em convenia: el proverbi que cites en la introducció és un dels meus preferits!

El texts recull tot un reguitzells de frases, iniciades amb un infinitiu, que ( em sembla ) venen a dir que tot és lícit, que ens ho podem permetre tot quan es tracta de renéixer, de remuntar, de sortir-nos.

Em complau l'esperit que vessa de les línies escrites, tant com el que s'endevina entre elles: de vegades el que està implícit és tant important com el que es diu explícitament, no creus?

Algunes de les teves propostes, vés per on, jo ja les segueixo sempre que puc... com per exemple aquesta: "Mirar el cel i buscar núvols esponjosos... No deixis de somiar"
Si vols comprovar la coincidència, dóna-li una miradeta Als núvols.

T'envio una abraçada blanc, blava i flonja, diferent de totes les altres, i teva, tota teva,
Unaquimera

Ens pensem que soms forts, però quan la vida ens colpeja caiem a terra, tremolan ens sembla que no ens aixecarem ens sentim dèvils, és llavors que amb llàgrimes als ulls em de recordar que podem aixecar-nos, potser anirem coixos una temporada, però amb el tempa ens tornarema asentir forts.

El teu relat ha copsat aquest sentiment de devilitat, de por, i la necessitat que tenim que ens recordin que podem.

molt bó de veriatat!