Record a l'avi

El seu vehicle era de color blau marí lleugerament descolorit pel pas dels anys. Tot de llauna i extraordinàriament ben conservat. Era una furgoneta 2 CV i amb tant anys que no tenia ni lletres a la matrícula. Em fascinava aquella matrícula plena de números. No la recordo sencera i em sap greu. Les matrícules dels altres cotxes en els quals, de petitó, em fixava, tenien un parell de lletres i menys números. Jo trobava que la "nostra" era millor perquè tenia més números, una pila de quatres, això si que ho recordo ja que era el número que més m´agradava aleshores, i, per acabar-ho d´adobar, cap-i-cua.
L´avi sempre la duia plena de caixes i d´eines de pagès: aixades, una dalla enorme en comparació a mi, un parell de volants, una fals, la forca de noguera de cinc punxes i d´una sola peça, ganivets de diverses mides, tisores de podar i altres estris la majoria dels quals, a aquella edat, desconeixia completament la seva finalitat tot i que jo ja m´encarregava de donar-li tot d´usos impossibles i ben allunyats de la realitat.
Al volant hi havia el meu avi. Sempre el conduïa ell i mai l´havia vist deiar el cotxe a ningú més. L´avi era un home callat i una mica eixut però de paraula. Gens partidari d´expressar els sentiments en públic, contingut i reservat. De caràcter fort però amb prou criteri i senderi com per modular aquesta fortalesa en funció de la situació i el context. Es podria dir que era una persona íntegra, conseqüent amb les seves decisions i amb un ordre de valors morals clar. Podries estar-hi d´acord o no, però inspirava i mereixia respecte.
Quan anava amb ell jo anava al darrere, com una eina més. Em sentia important allà al darrere. Era com si fos el guardià del tresor. Amb tot allò l´avi podia treballar i jo era qui ara les vigilava, l´encarregat de fer que s´estiguéssin ben quietetes quan agafavem un xargall i tot trontollava. Jo creia que tenia una responsabilitat molt important.
Sovint em duia a la vinya per ajudar-lo a collir olives, a esfiolar els ceps, a veremar o a ensulfatar el cirerer enorme, de cireres vermelles, sucoses, dolces com la mel i plantat ben arran de marge, en el lloc més perillós possible. Jo, petitó com era, estic segur que li feia més nosa que servei però ell, a banda que li agradava la meva companyia (ho suposo perquè mai va dir-m´ho, reservat com era), considerava que el treball, l´obligació de fer una feina i fer-la ben feta, m´ajudaria a forjar el caràcter, a aprendre a valorar els resultats i que si vols una cosa has de pagar per ella, no només amb diners, sinó també amb sacrifici i esforç. Evidentment a aquella edat no n´era concient i més aviat trobava pesat i cansat traginar portadores plenes de raïm vinya amunt i vinya avall, però ara, passats els anys i amb una mica menys de son a les orelles, crec que tenia raó i em va valer molt a l'hora de la meva formació com a persona.
Nosaltres mateixos, per exemple. Ens agrada escriure i els pengem a internet. No sé a vosaltres però per a mi escriure és un esforç, em costa de fer, no em venen les paraules soles al cap i menys que vinguin i tinguin un cert sentit, un cert gust, una certa lògica. Però tots plegats fem l´esforç perquè creiem que s´ho val, que passem una bona estona fent-t´ho i si a més algú s´ho llegeix i li agrada, doncs mira, has fet que algú passi una bona estona. Som una mena d´altruïstes sacrificats però ens agrada, què caram. No necessitem res a canvi i això està bé en els temps que corren.
Crec que tot això li dec, entre d´altres persones, a la feina del meu avi. Ara ell ja no hi és, fa anys que va morir i mai vaig dir-li res de tot això, bàsicament perquè ni hi havia pensat mai. És aquests darrers temps que hi he pensat i que he arribat a aquest pensament. Potser no és veritat però a mi m´agrada creure-ho i això és el que val. Per tant, des d´aquestes linies, avi, estiguis on estiguis, para bé l´orella (era un mica sord) i moltes gràcies.