rebels pomes de la realitat

Un relat de: peçaperduda

Sota els meus peus una foscor amenaçadora engolia el no res d'una forma tan esgarrifosament sobrenatural, tan perfecte i immutable, que em feia tremolar com les cordes d'una antiga guitarra desafinada, maltractada i oblidada, que s'estremeixen sota la carícia melòdica dels teus dits. Enlluernada per un buit fosc i infinit, reflex del pou profund i sense fi que dins meu les llàgrimes han construït, dormo, hiverno, esperant llevar-me i oblidar aquest terrible malson, anomenat realitat. De tant en tant , algú, llença quelcom de sòlid i real, ben amunt, amb força i impuls. Veig com l'objecte surt , s'esmuny, s'escorre d'entre la negror empès amb energia i vigor. Veig com la seva mida augmenta així com també ho fa la velocitat d'aquest curiós cos, que s'apropa des de a baix, des de sota dels meus peus. S'aproxima i m'entusiasma la potència amb la qual vola ben amunt, amb esperança. Ràpidament passa davant meu, d'una forma tan fugaç, tan efímera, que ni tant sols l'aire que el frega fa fricció amb els meus llavis corbats per un somriure distret. La meva mirada s'alça, innocent, seguint la seva trajectòria i esperant la imminent caiguda. Tot el que puja baixa, em varen dir un cop. Però el cert és que, enganyada i ensarronada com un infant, esperava la seva baixada, la conjunció de dos esplèndides paral·leles. Res a fer, aquests cossos, mai tornaven, un cop havent fugit de les masmorres de l'oblit, galopaven dies i dies per no tornar mai més, a les portes de l'infinit. Sola, absolutament sola, no entenia aquesta rebel·lió en contra les lleis de la gravetat, no entenia aquestes pomes equivocades , fossin roges, verdes o grogues. Totes feien just el que no devien fer, just el que no era ni lògic ni possible fer. Tan mateix, ho feien. Un cop rere l'altre, infinitament, sense parar. Llavors plorava llàgrimes piadoses i il·luminadores, les quals em mostraven tot caminant rostre amunt, la brillant solució: Era jo, que adormida, penjava de cap per avall, en aquesta trista i fosca, realitat.


----> peçaperduda <----

Comentaris

  • aaa | 05-10-2007

    un relat exageradament llarg, amb un bon final, però amb massa preambul. es pot dir el mateix amb menys paraules, sacrificant el to misteriós.

    tard o d'hora, tots arribem a les mateixes conclusións, però podries enriquir mes el relat i no deixar-ho com una simple reflexió juvenil, hauries de profunditzar mes.

    en quant a l'estil, magnific, una mica massa pretenciós, però intel.ligenment orquestrat.

    roarscach

  • Arbequina | 05-10-2007

    Estic molt content d'haver trobat aquesta peçaperduda en el món ja immens de relatsencatalà.cat.
    El cert és que escrius molt i molt bé, de manera amena però alhora amb frases no del tot senzilles, amb un vocabulari exacte, acurat. Puntues, també, molt bé. Tan sols t'hagués canviat una coma. Vaja, que l'escriptura m'ha semblat d'un estil molt afortunat.
    La història - o el que pretenguessis que aquest text havia de ser - he d'admetre que en principi m'ha semblat massa simbòlica, incopsable. Però cap al final li has donat un gir que ha insuflat sentit a totes les paraules que anaven al davant, i acabat essent un relat atractiu, rodó.
    Ja que em sembla haver llegit que demanaves l'opinió, et diré que per mi, aquest relat m'ha explicat la visió que una persona especial té de la normalitat (o de lo comú); és a dir, lo estrany que li sembla tot lo normal.
    I ho expressa, al meu parer (si és que expressa això), d'una manera simbòlica, sí, però molt atractiva i, a més, suficient (amb lo que vull dir que s'aguanta per sí mateixa, no necessita explicacions anteriors o posteriors).

    M'ha agradat llegir-te, crec que vaig a per un altre.

    Una abraçada de l'Arbequina.