Típica i vulgar història d'un amor d'estiu quan no se sap on es té el cor, el cap i els peus.(l' adolescència)

Els raigs de sol, fins i punyents, travessaven el vidre colpit per les pluges estivals, i com un dolç encanteri la llum ratllada em pentinava la fosca cabellera arrencant quelcom de màgic i daurat.
La meva pell de fusta clara rebia la flassada del sol amb desig i alegria, malgrat les noves taques, esquitxos de mel torrada i espurnes que naixien en les meves galtes rosades.
Amb un últim badall vaig incorporar-me i vaig fer una ràpida ullada a través de la finestra des de la qual no veia res mes que un carrer qualsevol on un silenci celestial es mantenia en precari equilibri, com un fràgil miratge.
Fent-me una cua i ficant-me amb presses el vestit que havia dut la nit anterior vaig sortir de casa sense cap rumb en concret. Les claus, el mòbil i uns quants diners serien la meva única guia i tot el meu equipatge.
Baixant per l'ascensor em vaig mirar al mirall, els cabells esbutllats i el vestit rebregat em conferien un aire descuidat i esbojarrat. Entristint-me d'una senzilla glopada vaig mirar en el meu telèfon mòbil esperant trobar notícies del meu amor... si!! Justament a la pantalla d'inici un quadre blau que feia pampallugues m'indicava la següent informació:
-"tiene 3 mensajes nuevos"
Alegrant-me novament vaig afanyar-me a llegir-los, tots eren justament de qui jo volia que fossin...

Sms1: - Kari!! Kom va l dia? Am resaka dair? Jeje t trobu a fltar amor! Ttmu nena! Nuse k fria sns tu! 1000 ptons

Sms2: - Vidaaa! Piru en bici una stuneta, k am akesta kalo maburreixu i nose k fer...kuan t dspertis trukam! Testimu eila!! Mil petns amor.

Sms3: - no puc parar d pnsar n tu... et tink klavada kom una stella al kap, xo tu no fas mal, tu ets dolsa i prciosa. Testimu i smpre tstimare.

Un somriure d'orella a orella s'havia dibuixat en el meu rostre de forma quasi inconscient, quan sortia de l'ascensor ja no era la mateixa, em sentia més bonica, més lleugera, més feliç i més viva.
Sentir l'amor d'algú és una de les coses més precioses que puguin existir, sentir que t'estimen i estimar és aquell sentiment irrebatible, enlluernador, encisador, íntim i personal que no es sap si no es sent.
Caminant pel carrer, deixant que l'aire fregués amb dolçor les meves cames i el meu cos acalorat, com una brisa, omplint-me de goig i de frescor, fent ondejar la meva llarga cua fosca, vaig sentir-me ,per uns breus instants, tranquil·la i feliç. Tombant a la dreta, vaig fixar-me en la canalla que corria entre rialles, amb uns grans gelats migs desfets, que regalimaven gotes dolces entre els seus diminuts dits.
Grans cucurutxos de colors, ara cada cop més, estrambòtics i tropicals, cridaven la meva atenció i amb la mirada ,distreta, escombrava a cada passa el panorama del carrer.
Amb una espontaneïtat i alegria quasi infantil vaig entrar a la gelateria, que antiga i xafogosa no tenia més que un antiquat i rovellat ventilador, que grinyolava a cada ventada. Hi havia cua, vaig esperar pacientment mentre rumiava de què em compraria el gelat. Un xiulet persistent acompanyava el tic-tac inamovible d'un vell rellotge que restava al fons de la minúscula sala. Xocolata? Coco? La cua avançava lentament... No, no, millor me'l demanava de plàtan... una nena plorava perquè la seva mare s'oposava fermament a que es mengés un gelat de xocolata i Xixona, massa sucre segons deia... decidit, de plàtan doncs. Abans que se'm fes llarga l'espera, un noi em va venir a atendre molt amablement... Les nostres mirades es van creuar brillants, afamades, acalorades, salvatges, d'una forma brutal, com el reflex d'una flama perillosa, desconeguda i inexplicable per a mi. La meva pell lleugerament perlada per la suor es va estremir sota la mirada insistent d'aquell noi. Però, val a dir, que els meus ulls de torró no dubtaven ni un instant en escorcollar ,tanmateix, aquell cos, aquelles espatlles, aquella mirada, aquells cabells... aquests instants varen quedar reclosos en un espai on el temps maliciós i juganer avançava d'una forma lenta, per recular seguidament, i tornar a avançar aquest cop a una velocitat alarmant. De forma muda, tot va succeir clara i nítidament a un ritme vertiginós, les nostres mirades es van fondre en una de sola, dolça, profunda, tendra i calorosament. La meva retina va apoderar-se de tots aquells detalls, d'aquells llavis molsuts que em somreien , d'aquella mirada curiosa, d'aquelles mans indescriptibles i que per un breu instant ens van regalar l'excusa idònia per posar en contacte les nostres carns, les nostres pells, els nostres cossos palpitants d'emoció. Al cap de dos minuts em vaig trobar asseguda en un banc pròxim a la gelateria, sense pensar, com hipnotitzada i amb un regalimant cucurutxo de vainilla entre les meves mans. Sens dubte, en aquella gelateria havia passat de tot, menys el que deuria haver passat. Fastiguejada vaig mirar el meu gelat i el vaig llençar a la paperera, odiava, i encara odio, la vainilla. No sabria dir què va passar durant les dues hores que vaig esperar, no sé ni en què pensava, ni què volia, ni tant sols qui era, el que si sé és que a les vuit del vespre, ell es va asseure al meu costat, aparegut d'entre la gentada. Les nostres mirades es varen retrobar i com un pacte, totalment silenciós, els nostres llavis es van fondre en una besada intensa, oblidant-me per complet del mòbil ,que restava en la meva butxaca, dels missatges i del meu amor. Furiós, el meu cor, estava fent un gran terrabastall dins meu, però ignorant-lo plenament, vaig deixar-me dur pels meus sentits, que a flor de pell ens guiaven a tots dos en un vals ardent i confús. Remoguda, si, definitivament em sentia remoguda, com el mar després d'una violenta tempesta, que malgrat enterbolit per dins, es mostra esplèndid, lluent i encantador. Tanmateix, també em sentia curiosa, emocionada, juganera i feliç. Milers de dits lliscaven sobre el meu cos, acariciant cada cèl·lula, cada partícula, cada mil·límetre de la meva pell. Unes flames dolces i eternes ens embolcallaven mentre un gel de diamants em recorria l'esquena fent-me estremir i sospirar. Em vaig sentir transportada al passat, descobrint un nou cos, uns nous sentiments, un nou tot... com una nena que obre el regal de Nadal, recuperant la fe perduda. Entre somriures, besades, i gemecs vaig passar aquell vespre amb el noi, Gerard es deia.
Finalment, sola de nou, enmig del carrer a les fosques, reflex de la meva pròpia existència, vaig preguntar-me el perquè tot plegat...I puc assegurar que només recordo que varen ser les llàgrimes més amargues que mai hagi vessat. De ràbia, d'impotència, de remordiment, de la gran llista de dubtes que es començaven a dibuixar davant meu. Plorava pel meu amor, i per no haver estat capaç de ser prou bona persona. Plorava per haver-me defraudat a mi mateixa, per vergonya, per no saber entendre'm. Per tornar a estar tan perduda com abans, per sentir-me, novament, trista i atrapada en un gran buit. Per no formar part d'enlloc, per estar sola entre aquesta gentada. Plorava perquè plorava i no volia plorar, perquè m'odiava i perquè no entenia per què el món era tant injust amb mi. Després de donar mil voltes física i mentalment, com una casualitat evident, vaig anar a parar davant de la casa en la que havia viscut tantes coses, tants sentiments, tantes sensacions, tantes besades i tantes rialles, davant de la casa de qui dubtava que pogués tornar a mirar a la cara mai més.
Com un ninot de drap i palla, desfeta i trencada, bruta i perduda, vaig començar a notar un pes en la meva butxaca esquerra... el pes de la culpa? Podria ser, però no ho era pas, era el del meu mòbil oblidat... agafant l'aparell tremolosa, amb la cara amarada de llàgrimes, feta un munt de ferralla, sacsejada per fortes convulsions sigui pel plor o pel singlot, vaig sentir-me més que mai com un titella. Un titella que un cop més no controla els seus actes i que, malgrat el dolor que li suposa, amb la mà molla de llàgrimes salades, prem el timbre insistentment...
Eren les 12 de la nit, no sé ni com em vaig atrevir a picar... esperava...impassible, davant aquella porta vella i descolorida, com jo.
Finalment es va obrir i rere la fusta esquerdada i maltractada, va aparèixer aquella mirada d'un verd penetrant, aquell somriure que ràpidament es va esfumar en veure el plor que em posseïa. Titubejant, intentant parlar, sense poder-li veure quasi bé la cara degut al torrent desbocat que naixia dels meus ulls, vaig xiuxiuejar... - perdona...
Les seves mans van acaronar dolçament les meves galtes brillants d'amargor. Amb el polze em va eixugar alguna de les moltes llàgrimes que rodolaven rostre avall i seguidament em va besar, malgrat no entendre res.
Com si les forces m'abandonessin, els meus genolls es van clavar amb força contra el terra, desplomant-me jo al damunt, deixant anar tot el meu pes, mort, inert, buit, només mogut per la força de la gravetat. Restant agenollada per terra, amb el vestit brut, rebregat i moll, sentint-me més gossa que mai, amb la vista cegada pel plor, vaig dir: - perdona.... no sé què m'ha passat, no entenc perquè ho he fet... no sóc el que era, o el que em pensava que era. Ho sento... perdona...
No em reconec, i pitjor encara, finalment entenc que no em conec...
Perdona'm Mercè...


---->Peçaperduda<----