rebelió

En Pau era un home que feia honor al seu nom. El caracteritzava el seu caràcter amable, carinyós, educat i tranquil.
Encara no havia fet els cinquanta anys i es mantenia en forma. Feia un metre i vuitanta i pesava vuitanta cinc quilos. Treballava conduint un autobús urbà a Barcelona. Era una feina que li proporcionava un bon sou, suficient per sumar-lo al de la seva dona i viure tranquils.
Quan acaba la seva jornada de feina, sol anar cap a casa caminant. L'agrada recórrer els carrers i anar pensant en la seva vida, en la seva família...
De vegades, quan ha tingut un dia una mica dur, pensa que ja està cansat de tantes bones paraules, de guardar tant les formes. " Un mastegot no aniria malament de tant en tant".
Una nit, tornant cap a casa, baixant per Gran Via, es va creuar amb quatre nois que utilitzaven un to força elevat entre ells. Semblava que cercaven un local molt concret, perquè anaven mirant a totes bandes. De cop i volta, un d'ells, el que liderava el grup, va dir:
-Aquest no te ni puta idea, home- En Pau es va sentir al.ludit. En aquell moment el seu subconscient li va fer una mala passada. " Tu qui coi et penses que ets per parlar així, desgraciat. Si et foto una hòstia no et coneixerà ni la teva mare". "Però què dius vell" "Vell? Et dono quaranta voltes, imbècil". Just abans de deixar-se portar i respondre amb aquestes paraules, el noi que caminava darrera del grup li preguntà:
-Què saps on és el bar Lloro?
-Ho sento, no el conec.- Aquesta resposta el va lliurar d'una pica baralla, però no de continuar sentint-se una mica babau.