Realitat virtual

Un relat de: Rogal Mar

Estava corrent entre el que semblava la antiga selva amazònica, ja hi havia estat, crec, altres vegades. Sonava una alarma persistentment i una veu rovellada repetia la mateixa frase quasi imperceptible -come with us, come with us,...(vine amb nosaltres)- al final del passadís se sentien uns ocells metàl·lics, que cantaven una melodia molt estranya, em vaig espantar.
Desprès de una estona una llum em va encegar. Em trobava en un lloc on hi havia un enorme precipici al meu davant, era estret però, al mirar cap als costats del precipici. semblava que no tingues final, no es podia envoltar. S'havia de saltar per continuar el camí.
Els ocells metàl·lics cada vegada sonaven més fort, em vaig preparar a saltar, tot intentant recordar el lloc on em trobava.
Quan estava fent el salt, una mena de corrent d'aire em va succionar i em va tirar cap endins. Just quan les imatges s'allargaven i es distorsionaven, vaig veure siluetes negres amb uns ullets vermells que m'observaven.

Em vaig treure el casc, el cap em bullia i els ulls em picaven, em venien arcades però em vaig contenir. Vaig sortir de l'esfera i vaig deixar en una tauleta el casc. Com que era fosc, em vaig moure a les palpentes fins arribar a l'ascensor personal. El lector em va llegir els ulls. Hi vaig entrar. -0nze!-. l'ascensor es va elevar.
Vaig arribar a la meva habitació, amb el tema Psychobabble d'un grup molt antic sonant tranquil·lament -Para!- La música es va aturar i immediatament em vaig tirar el llit, encara vestit.

La llum mig tenebrosa que entrava pel finestral em va despertar. L'habitació era gran però estava molt desendreçada. Vaig arreplegar els primers texans que tenia més a la vora juntament amb una samarreta blanca i em vaig dirigir cap a l'ascensor. A la sala de la realitat virtual no hi havia ningú, vaig mirar cap el rellotge -Hora!-. vaig dir -vuit quaranta-. va contestar el rellotge. A fora hi havia el pàrquing d'aerodeslizadors, vaig agafar el meu i ell sol em dirigí cap a la zona inundada de Barcelona, a prop de l'illa de Montjuïc, on es trobava la deixalleria.
Un cop arribat vaig cercar la Ligeia i allà estava arreglant un aparell un pel estrambòtic. Ella era alta i de pell molt blanca, tenia els cabells foscos i aquell dia recollits amb una tira lila, tenia unes faccions molt marcades que li donaven un toc preciós. Vestia una granota blava tota tacada i duia un aparell a la mà que i sortien uns fils que anaven cap a les dos orelles. Al veurem, va deixar aquell objecte i es dirigí a mi corrents -Ei, hola amor meu!-. es va abalançar sobre meu i hem va besar durant una estona -Hola Ligeia, que era aquell aparell?-. es va girar a mirar -això es un compact disc, es fica un CD, s'escolta musica...
-Una andròmina més, no?
-Amor meu no et passis que saps que això a mi m'agrada.

Vàrem estar passejant una estona mirant coses, estava molt emocionada remenant per totes bandes, mentres m'ho comentava i m'anava fent petons. Al cap de una estona vàrem agafar els aerodeslizadors. Un cop vàrem arribar al "Nucleus", el nom de l'antic local, ara convertit en l'edifici recreatiu i de sales de realitat virtual més gran de Barcelona, vàrem deixar els aerodeslizadors al pàrquing. Hi havia gent fent cua per al torneig, així que vàrem entrar per la porta del darrera, el lector ens va llegir el iris a mi i a la Ligeia.
Només entrar trobàrem la meva mare, la qual tenia possessió de tot l'edifici i era presidenta del Comitè Internacional dels Jocs Virtuals. -Bon dia-. vaig dir. -Crec que hi ha un error en el sistema de creació de móns virtuals, ahir mi vaig connectar un moment i...
-Reietó te dit mil vegades que no entrenis tan, sinó, sempre guanyes i jo perdo clientela.
-No em diguis reietó! Hem de mirar aquest problema, el torneig començarà de aquí una estona.
-Un grup de tècnics ha fet una revisió exhaustiva de bon matí i no hi ha trobat cap error, no et preocupis, ves a veure els teus amics.
El primer que vaig trobar va ser en Gabriel, era Italià, però havia fugit per un cop d'estat fet en el país on ara hi regnava una dictadura, era el més gran de tots de la colla, portava una perilla i sempre anava ben vestit, tenia uns ulls blavosos impressionants, ara treballava en una empresa de viatges espacials.
Vàrem estar xerrant una estona; el local s'omplia ràpidament. Algú em va picar a l'esquena, era en Juan. Ell era de l'antiga família reial espanyola. Gracies a ell, el poble havia expulsat definitivament el regnat monàrquic. Tenia bona planta i els cabells llargs, era d'un grup de rock. Mentres comentàvem les possibles jugades que podria fer, vaig veure la Clara. Tenia la mirada atenta, com sempre. Era "hacker" de la policia. Era molt petitona i bufona, tenia ulls d'àguila i anava sempre amb vestits negres .
Els altaveus van anunciar que ens fiquéssim a la esfera corresponent cada jugador. La esfera era de un material anomenat tetrafluoroetilè d'etilè (ETFE) més lleuger que el vidre, però més resistent que aquest.
En una tauleta hi havia el casc, era sense tancament a baix i tenia tres peces per on es transferien les dades. Dintre l'esfera es veia el públic. Vaig tancar la porta, i vaig seure a la butaca. Tot seguit van fer el compte enrere. Vaig notar el símptoma de fiblada típic. Sabia que ara el meu cervell estava connectat a la unitat central i que m'induïa a un estat catalèptic on el que mouria el jugador seria la ment i no els meus moviments com antany es feia. La vista va començar a ennuvolar-se, perdia el control de les meves extremitats i finalment vaig sentir la desconnexió.

Em trobava estirat observant la boira espessa que passava, em vaig erigir i descobrí vaixells, centenars d'ells. Destrossats, sense màstil i amb les veles estripades movent-se per l'acció del vent, era fantasmal. Un agut soroll començà a venir, mentre s'intensificava cada cop més. Quan el vaig tenir a sobre una ràfega em va tirar al terra, era el vent. Després de l'ensurt vaig pujar a un màstil mig caigut per guaitar algú. Mentres esperava vaig mirar les armes que amb l'atac del vent, no m'havia adonat que les portava. Un arcabús i una daga. L'espera va donar el seu fruit quan una noia va aparèixer. Tot baixant lentament per el màstil mig caigut, d'un salt em vaig situar davant d'ella, li vaig prendre l'espasa i li vaig tirar la daga. La va esquivar i intentà treure l'arcabús de la funda però vaig ser més ràpid i amb l'espasa li vaig fer una escomesa, va desaparèixer. Vaig continuar avançant saltant entre vaixell i vaixell, ocultant-me en les ombres. De cop entre la boira es va estendre el vaixell de vela més espectacular mai vist. El pal major, com a mínim, feia cinquanta metres i de proa a popa no es podia calcular la distància de lo llarg que era. Com que tenia temps, i era millor que pugés el marcador, vaig endinsar-me dintre les entranyes de la bèstia. Estava il·luminat per entorxes i a cada passa cruixien els taulons. Vaig maleir el soroll. L'aire era molt viciat allà dintre. Vaig mòurem amb cautela i avançant tot mirant cada cantonada. Amb l'espasa a la mà, vaig trencar el pom d'una porta i tot just entrava, vaig sentir soroll sord, prosseguit d'un tremolor general en l'estructura del vaixell.-Algun graciós ja ha tirat una bombeta-. Vaig avançar mentre encara reia per la tonteria dita. En la taula havia un munt de papers i instruments apilats de tot tipus, vaig avançar fins a la finestra de popa. Tot observant la vista un so metàl·lic em va fer girar. L'únic que vaig poder veure va ser un somriure malèfic. L'únic que vaig sentir un soroll molt fort. L'únic que vaig notar un dolor terrible.

Mentrestant en la vida real, la Ligeia i en Gabriel van sortir un moment de la sala de projeccions a veure el meu cos dintre l'esfera i es van trobar que em sagnava la espatlla dreta. Van anar corrents a cercar la meva mare que rondava i li van dir que vingués a veure el meu cos. Al veure que sagnava se'n van anar tots corrents cap a la sala de controls. La mare va indicar-los que es fiquessin a les dos esferes que hi havia en la sala que servien per a casos especials i que no es preocupessin, que tenien immunitat. Van entrar i van desconnectar de la vida real.

Comentaris

  • Imaginació al poder!
    Noi, se t'acudeix de tot a tu.
    Està molt bé aquest relat, i el final és obert i deixes possibilitats per a un altre relat, fas bé, no et tanques portes.
    L'única cosa a criticar (sona malament critica, millor usem un eufemisme: aconsellar) és que vigilis les faltes. En relats llargs és fàcil que se n'escapin unes quantes:
    de aquí: d'aquí
    mi: m'hi
    ...

    No t'aturis

    L'escriptor mediocre

  • kin relat mare meva[Ofensiu]
    lamusa | 21-05-2007 | Valoració: 10

    deu meu cada cop en fas emocionar més amb els teus relats,...
    i quina imaginació nen!! jeje em sona el nom de la Ligeia:P!! continua escribint k sino em deufraudaras ... t'estimo

l´Autor

Foto de perfil de Rogal Mar

Rogal Mar

31 Relats

59 Comentaris

28582 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
El meu cor batega, la meva mà tremola. Puc fer una cosa, ESCRIURE.

Dóna'm un teclat
i t'escriuré un relat.
(Rogal Mar)