Ràpida declaració.

El vent del gener em glaçava les mans i em feia tremolar tot i les tres o quatre capes de roba que duia. Desitjava que no ho notés tot i que ja sabia que era fredolica, em coneixia bé. De cop, una ràfega de vent gelat em va fer venir un calfred, seguit d'un esternut que no vaig poder dissimular.
-Tens fred? - La pregunta era retòrica perquè no vaig ni tenir temps de veure com es treia la jaqueta i me la posava al damunt de les espatlles.
- I tu què?
- Jo no tremolo.- em va fer un somriure i em vaig quedar enganxada als seus ulls verds de pel·lícula. Era la persona més bella que coneixia, la més simpàtica, la més afectuosa, la més atenta i la més intel·ligent. I era normal que em passés això quan em mirava. El que no entenia és perquè em mirava, una persona com ell; ni perquè ell també es quedava enganxat sovint als meus ulls verds oliva, normalets i sense encant, i em somreia d'aquella manera que m'alegrava el dia, fós quin fós, i fòssin quines fòssin les circumstàncies en que em trobés.
- Ja n'hi ha prou, no creus?- em va fer despertar dels meus pensaments. Feia massa estona, potser, que el mirava. El cert és que se m'aturava el temps quan topava amb aquells ullets seus... però mai m'havia aturat, ell. Em devia passar molt. Vaig girar el cap, avergonyida pel que em deia, tot i que, pel seu tó, no semblava gens enfadat, era més aviat juganer.
- Perdona.- vaig dir amb un fil de veu. No em podia creure que li molestés, si sempre fèiem el mateix! A ell també li passava de vegades; formava part d'aquella relació que no teniem i que sempre somiava. Per un cop en molt temps, al seu costat, em vaig sentir insegura de mi mateixa, avergonyida. Ell em donava seguretat, què passava ara?
- No, no és per això, no és per avui. - amb la seva mà suau, agafant-me la barbeta amb delicadesa com si no em volés trencar, em va fer tombar la cara cap als seus ulls un altre cop. - És sempre. Estic cansat de fer veure que no sé el que sé. I que facis veure que no saps el que saps.
- Què? - em vaig quedar astorada. Sens dubte, no era això el que m'esperava un minut abans.
- Ho saps i no et cal ni pensar-hi. No vull espatllar res però creu-me: pot ser millor.- em va tornar a somriure.
- Parles de tu... i jo?
- És clar. Parlo del que va començar com un joc, del que va seguir com quelcom afectuós, del que va continuar com a amistat i del que s'ha convertit en quelcom cent vegades superior. Parlo del que em costa parlar, si em de ser sincers. - ara el somriure era una cara que no havia vist mai en ell: pell vermella i una mirada que semblava que demanés compassió, comprensió i amor, tot alhora. - Digues-me, podriem arribar a parlar del... mateix?
- Podriem... si jo fós capaç de dir-te, d'una manera tan dissimulada com la teva, que t'estimo moltíssim. Però... no en sé. - i ho vaig dir sense pensar gaire: sé que si hagués pensat no hagués estat capaç de dir-ho. No entenia res del que estava passant. Segurament era un somni però, tan real...! No em volia despertar, ara no.
- Ho has fet prou bé.- ara era un somriure satisfet, de suficiència. M'encantava. Em tornar a agafar en compte la barbeta i em va acostar els meus llavis cap als seus. Vaig saber que no dormia. Com podia fer el meu primer petó en somnis? El fred em va passar de cop; l'escalfor dels seus llavis, del moment, del meu cor, del seu, dels meus ulls, dels seus, de tot, em va recòrrer el cos a la velocitat de la llum. Els edificis de la vora se'm van tornar borrosos i el temps es va aturar. Havia arribat el dia que creia que restava en l'infinit, el dia en que no fòssin només les mirades les components d'aquella relació que no teniem, el dia en que es passava a tenir la relació que realment voliem els dos. Ell tenia raó: podia ser millor i, sens dubte, ho era.
I vam arribar a casa mitja hora més tard que la mitja hora que ja tardavem normalment.