Àngel.

De cop, entre la multitud, els nostres ulls es van trobar. Feia massa temps que no sentia aquella sensació de protecció que m'inspiraven les seves mirades. Em vaig posar a córrer entre la gent, apartant-la del meu camí amb, gairebé, furia. Només sabia que, si l'abraçava com aquell últim cop, tot el que m'havia estat atabalant fins aleshores s'esvairia. Necessitava el seu afecte, que el seu càlid somriure es reflectís als meus ulls, ara vidriosos, plens de llàgrimes alegres. Em vaig aturar en sec davant seu. Era encara més bell de com el recordava, semblava un àngel. Al veure que m'anava petrificant a poc a poc, sense deixar de mirar-lo, em va regalar un somriure dels que tant havia anyorat.
-Com estàs?- la seva veu era tant dolça com sempre. Vaig dubtar en dir-li que havia estat molt malament per la seva absència però em vaig limitar a deixar escapar un molt bé, aguantant-me el gran t'estimo que em moria de ganes de confessar-li. Ens vam tornar a mirar als ulls i em vaig llançar als seus braços, esperant que l'abraçada fós tan càlida com la del darrer cop.
De sobte vaig despertar-me. No era la primera nit que somiava amb ell. De fet, no hi havia cap nit des que va morir que no hi somies. El seu record perdurava en la meva memòria encara molt vivament i em punxava com mil agulles travessant-me, ferint-me cada dia quan em despertava i m'adonava que mai, mai més, podria tornar a abraçar-lo.