Ramon (II Part)

Amb ulls d'espant va mirar al cap de palla i movent el cap va afirmar. Sense deixar de mirar-lo va encendre's la cigarreta i va oferir-li una per a ell.

- No fumo massa, però bé, sí que en vull. Em ve de gust.

Va aixecar-se per donar-li la cigarreta i l'encenedor. Mentre subjectava el vici fumejant amb una mà, va donar-li l'encenedor i va somriure com a senya de mercès.
I un altre cop el mateix. Júlia era un desastre. On era el paquet de chester? Aquesta vegada no havia de ser tan difícil, no feia ni un minut que l'havia tingut entre les seves mans.

- Carai noi, ho sento. No sé on tinc el cap avui.
- Mossa, te l'has deixat just on estaves assentada.
- Ostres... quin desastre.

Va girar per retrocedir i mentre observava el terreny per trobar-hi el paquet de chester el cap de palla observava el cul de la Júlia, on se li havien enganxat herbes i fulles seques.

- Té, la cigarreta.
- Gràcies.

"Gràcies...", "Gràcies..."
La Júlia va esmicolar la cigarreta contra el terra i va agafar aire, com si volgués que el fum de chester li circulés fins als peus.
Va elegir un còdol preciós.

- Aquest és de categoria selecte. - Va dir-se a ella mateixa.

Aquesta gran adquisició de còdol va fer que se li escapés una riallota i que al mateix temps fes el millor llançament de la tarda.
Albert, Maria, Tieta Lluïsa, Albert, Maria, Tieta Lluïsa, Albert...

Quina ràbia recorria pel cos de la Júlia cada cop que pronunciava "Albert". Ja ho diuen que l'amor té moltes cares i mai se sap quina et pot tocar, però aquest brètol, l'Albert, de cares en tenia encara més, i de ben grans.
La Júlia mai va saber del cert què volien dir les seves paraules, per això sempre el mirava amb por, amb por d'equivocar-se, de no saber enamorar-lo.
I aquesta inseguretat cada cop es va anar fen més gran fins a tal punt de que un dia l'Albert li va dir "Fins demà, amor meu" i no va tornar mai més. Potser aquest cop la Júlia tampoc no va entendre del tot bé el que volia dir un fins demà en boca de l'Albert, però amb el pas del temps i a bocinets, va descobrir que havia anat a viure a Argentina, ja que la seva família havia tingut problemes amb gent massa important, d'aquests de corbata i pistola.

La Júlia havia cregut fins llavors que en un poblet com el que vivia ella, tothom ho sabia tot de tothom, però ara observava a la gent i tan sols s'atrevia a dir "aquest és tal, fill de la dona tal, que treballa a tal lloc...". Dels humans n'hi ha qui tenen més cares, i d'altres que no tantes, però ningú és transparent.
Havia après tant de l'Albert...

Tot i que sobre la Tieta Lluïsa també va ser una experiència dramàtica. Havien passat deu anys i encara no havia estat capaç d'oblidar aquella mirada tan penetrant, aquelles mans que sempre li desfeien els rissos panotxes i aquella veu terrorífica fins i tot quan demanava "Com estàs?".
Mai havia acomodat a la Júlia en aquella casa del Tiet Pep, i no era culpa de les parets brutes i les persianes espatllades, més aviat eren els crits i les paraules malsonants que regalava la Tieta Lluïsa cada cop que la visitaven.
Finalment el Tiet Pep va saber escopir tots els anys de submissió i amb un cop de porta va ensorrar aquella part de la seva vida.

En canvi, el record de la Maria no l'esgarrifava gens. Cada cop que la Júlia rebobinava el pensament, s'observava amb la Maria, una nina de trenes rosses i pigues a les galtes, saltant a corda amb un vestit de flors vermelles.
El temps va fer que cadascuna elegís un camí diferent, i aquesta elecció va ser tan contradient que als divuit anys ja no sabien res una de l'altre.


"Gràcies...", "Gràcies...".
Després de varis minuts, fins i tot hores, l'últim gràcies encara anava xiuxiuejant-se en la ment de la Júlia.
Qui era el cap de palla? Perquè no l'havia vist abans? Perquè no deia res?
"Gràcies...", "Gràcies...".
Inconscientment miraven cap al mateix destí, sense parpellejar, fins que la tarda va caure definitivament i la foscor era l'únic que els envoltava.
Sense mirar l'hora la Júlia es va aixecar, com si de sobte recordés que ella no era un nen sense obligacions i de pilota ressonant a les parets.
Va llençar l'últim còdol, aquest cop fent una renglera de punts que no veia on s'acabava, va espolsar-se el cul i les mans, sospirà i, com si el cap de palla ja no hi fos, va esquivar-lo sense dir res.
A mitja fugida va aturar-se, sense mirar enrere sabia que l'estava observant.

- Qui ets? Què hi fas aquí? Perquè em miraves quan marxava? No entenc res.

Silenci. Aquesta era la seva resposta. Silenci. La mirava fixament per excusar-se. Els ulls deien que les respostes feien massa mal, però no un mal d'un pessic o d'un cop o d'una caiguda... era un mal diferent. D'aquells que venen de molt endins, no saps d'on, i no hi ha manera d'aturar-lo.

La Júlia va apropar-se perquè volia creure que el silenci era degut a la dèbil veu del cap de palla. Havia de ser culpa seva, de tant lluny no el podia sentir bé.

- Perdona'm. No té sentit. Em pots respondre?

Silenci altre cop i mirades desesperades i incompreses. El noi va aclucar els ulls com a senyal de no resposta.

- Si us plau, ves-te'n.

La Júlia va fer-li cas, va marxar camí cap a casa, desconcertada i atabalada. L'única cosa que tenia clar era que aquella trobada no l'havia deixat indiferent, el cap de palla era una persona de misteris, misteris amargs i punxents, i volia descobrir-los.