Ramon (I Part)

Ramon? Què és Ramon? A qualsevol que li preguntés què era Ramon, els ullets d'indiferència que potser sense saber controlar-ho ja ho responien tot, perquè diuen que els ulls no amaguen res, però segur que els del Ramon havien estat torturats i encadenats per amagar, amagar molt dolor.
I ell era així, podia passar per un aparador i no veure's reflectit al vidre, i durant tots els mesos de fred i bufanda tampoc tenia ombra, ell era sol, sempre sol.
Què és Ramon? Per a mi aquesta pregunta tenia una clara resposta, tot i que he desitjat dia i nit, nit i nit, nit i dia, no poder trobar res per aclarir què era Ramon. Jo sabia que Ramon era un saquet d'ossos quan no recordava de menjar ni de dormir, sabia que Ramon era solitud quan el sol no li feia brillar els cabells, sabia que Ramon era dolor quan escopia paraules, sabia que Ramon era amarg quan em feia quedar sense respiració al engrandir-me més i més el nus del coll.


Era un cel de diumenge d'hivern, de massa entrada la tarda, però als carrers d'un poblet de muntanya el color blanc brillava més que mai per el blau elèctric que hi regnava.
A ella li agradava passejar sense rumb carregant tota aquesta sensació, perquè el cel dels diumenges era només per a ella i per als nens sense obligacions i de pilota ressonant contra les parets.
Sí, era hivern, però el fet de descuidar-se la bufanda al penjador de casa seva no incomodava el seu passeig.
I observava el cel net i elèctric, d'aquella llum tant característica d'una anhelada nevada, deixant que els pensaments s'embrutessin de bellesa, potser que no li corresponia, a tot el que li estava passant.
Just feia una setmana havia decidit aturar el passeig del diumenge trist i ple de soledat a l'illa del riu Cardener. Triava entre el sòl els còdols més rodons, fins i plans per a llençar-los a la corrent i que solament pel tir que amb el temps havia anat perfeccionant, el còdol feia un recorregut de punts al fred riu. Com aquella vegada quan encara el temps li negava a aixecar un pam de terra havia decidit que el millor llançament el faria des del punt més alt d'un turonet fals de còdols amuntegats, però malauradament la renglera de punts al riu aquest cop van ser la renglera de traus d'un nen que havia decidit acompanyar-la. Llavors, tal i com l'havien assenyat, va acompanyar al seu amic d'aventures a casa de l'àvia i disculpes senyora, no passarà mai més.
Veia la renglera de punts allunyant-se i desapareixent formant un cercle progressiu, i a cada bot li apareixia un nom conegut, potser ja desconegut, que al llarg de la seva vida s'havia anat topant, havien format un cercle grandiós dins seu però que a la fi havia acabat desapareixent.
Albert, Maria, Tieta Lluïsa...
Un soroll la va desconcertar i va fer que els noms s'esfumessin en l'aire. Sabia que no era un animaló que volia fer-li companyia o que manifestava l'ocupació que la Júlia havia fet.
Va girar-se per evitar l'espant i va veure'l a ell.
A partir d'aquest moment la vida de la Júlia va donar un gir de 180 graus, l'existència del Ramon no va ser ben bé, o potser sí, com el bots del còdol al riu.

No va dir res, ni bona tarda, potser no ho era.
La Júlia va observar el cap de palla com s'assentava a l'illa del riu, imitant la seva comoditat. Però la situació era incòmode i aquest personatge tant misteriós i trist va fer que despertés els seus punts dèbils. Va passar els dits entre els cabells, va tocar-se el nas simpàticament i va buscar dins la seva bossa el paquet de chester. El paquet sempre li era fàcil trobar-lo, ja que el col·locava ordenadament dins d'una butxaca de la bossa i deixava la cremallera a mig tancar. Però amb l'encenedor era un desastre, ja podia buscar en cada butxaca del pantaló i al més petit racó de la bossa que sempre acabava apareixent del lloc menys pensat.
Mentrestant sostenia la cigarreta entre els llavis, conscient de que no l'afavoria gens tenir els llavis en aquesta posició.
Butxaca de la jaqueta, no. Butxaca de dins, no. Júlia on l'has deixat? Als pantalons? No.
-Vols foc?
La Júlia s'havia entretingut tant buscant l'encenedor i desesperadament creient que fen xocar els dos còdol li encendrien la cigarreta que s'havia oblidat del present xicot.