Quotidianitat trencada

Mig adormida encara, aquell matí s'havia mirat al mirall del bany, espantant-se del seu propi aspecte gens agradable, amb els cabells embullats, les parpelles caigudes i amb les grans bosses que se li havien format mentre dormia. Bé, això de dormir és un dir, perquè havia tingut una nit molt moguda. Un malson inquietant i fosc li havia impedit de descansar. Encara tenia el cor accelerat i les cames li tremolaven de la por que havia passat. Mentre baixava lentament les escales que duien al pis de baix i a la cuina, havia anat reconstruint detalls d'aquell somni.

Ja asseguda davant una tassa reconfortant de cafè amb llet, ho havia recordat tot.

Feia poques setmanes, havien anat a passar el cap de setmana a Pamplona amb dues amigues, aprofitant que ella s'havia comprat un cotxe i que volia estrenar-lo fent una petita escapada. El somni reproduïa part d'aquell viatge, ara ho veia perfectament.

Tot i que al somni era de nit, una nit fosca i que els carrers no estaven gaire il.luminats, havia pogut identificar perfectament aquella ciutat, amb carrerons estrets i tortuosos. Inconfusible. Fins i tot havia pogut entrellucar que passaven per davant d'una de les entrades a la plaça on sacrificaven els pobres braus.

Com aquell cap de setmana, havien anat a sopar de tapes pel casc antic i després a fer unes quantes cerveses. El darrer bar on havien entrat no havia resultat ser gaire bona idea, doncs les havien mirades d'una manera molt estranya. Com que havien agafat por, havien decidit marxar d'aquell lloc tan sinistre. Mentre tornaven al cotxe, havien notat que les seguien.

Aquí el somni havia començat a divergir de la realitat viscuda, molt més tranquil.la i real.

A la vida real, tot havia quedat en un ensurt estúpid, un gat negre que passava pel carrer, probablement, buscant una parella ben atractiva amb qui passar la nit.

Al malson, totes tres havien girat el cap però no havien vist res. Només hi havia foscor darrera seu, molta foscor. No se sentia res, però havien percebut clarament una presència negra a les seves esquenes. Silenci atemoridor, foscor inescrutable. Els carrers havien quedat buits de gent, sords de soroll, foscos de llum. Era com si estiguessin soles a la ciutat. Com si tots els habitants del lloc haguessin desaparegut. Havien notat el perill a les seves nuques i havien decidit començar a córrer per intentar arribar el més aviat possible al cotxe. Els cors accelerats, l'adrenalina per tot el cos, les cames tremoloses. Finalment, el vehicle salvador, sorprenentment il.luminat per la llum groga d'una farola encesa.

Quan ja estaven a punt d'obrir el cotxe, les presències fosques es van fer visibles, gràcies a la il.luminació. No tenien forma definida, eren taques de negre enmig de la claror. Les envoltaven en silenci. Ni tan sols podien veure que tinguessin cara o braços, ni cos, ni cames. Eren talment una taca de pintura que hagués pintat un pintor maldestre. Negre de buidor. Negre de mort i d'horror. En notar aquells éssers tan a prop, havien començat a cridar totes tres alhora.

El seu propi crit l'havia despertat. El primer que havia pensat, en la confusió dels primers moments de consciència, havia estat:

- M'he deixat el cotxe al somni!!!

Passat el primer espant, s'havia dit a ella mateixa que no podia preocupar-se tant pel que li pogués passar al cotxe. Cada rascada o cada nou bony era una tortura. Calia deixar de patir tant. No podia ser que afectés els seus somnis i menys amb aquestes tonteries.

Per si de cas, però, i sense acabar d'esmorzar, havia baixat al garatge a comprovar que el cotxe fos allà, sa i estalvi. Va obrir la porta i va cridar:

- El meu cotxe!! On és?