Qui sap...

La nostra història o un paper mullat, sempre "ha pogut ser" i hem sigut, vaig a dir-ho, el que hem volgut, i el que no també. Així que mai vindràs a buscar-me, i ara que per fi sé que puc ofegar-me a gust sense témer que ningú em rescate, ara estenc la mà i me'n vaig amb el primer que em vulgui agafar. Supose que tinc curiositat, necessitat fins i tot, per saber quants móns puc aguantar sense respirar,
totes les escales que vole a la vegada, quanta merda puc guardar abans de rebentar cap a fora. Vull veure fins on podrien arribar les ojeres, si jo les suporte, quants dies puc estar sense beure ni una gota d'ànima. Vull saber on queden les metes i on arriben els meus passos, quanta terra em puc tragar abans de posar-me a vomitar temps morts, fins on sóc capaç de plorar. Vull els meus límits amb mi, i després creuar, fer-me miques i comptar en quants trossos puc morir-me. I reuar la línia del ja mai estaràs fora de perill, totes les veritats que puc llançar a la cara abans, just abans, de tornar-me boja i en quin punt la substància blanca comença a tocar la matèria grisa del cervell, on és el punt de no retorn.