Qui ho havia de dir...

Una de les raons per la qual decideixen implicar-te en un nou projecte, traspassar dos nits a la setmana una porta completament en blanc... es per deixar molt del que ja tens, darrera d'aquesta porta. Aconseguir que un cop dins, la part que mes t'agrada de tu, la que et fa somriure, sentir-te bé i estar contenta, surti per si sola.
T'imagines i desitges, que aquelles dos nits, després de tancar la porta, podràs pintar les parets d'aquells nous moments de colors tan vius com el verd maragda, el groc canari, el vermell de les flames, o el taronja d'alguna d'aquelles fruites que t'han t'agraden. Però de cop, et trobes amb una cara que no havies vist, però que ja coneixes, algú que amb una simple mirada aconsegueix obrir aquella porta d'un sol cop de vent i tot el que havies deixat tancat a fora, et te tancada a tu. L'odies per aquella estona que et fa passar, però en realitat saps que no ho vols, que no ho desitges, perquè és el color negre que li falten a les teves parets, el que et fa recordar que ets diferent, que tots ho som, i que existeix la realitat i no et pots tancar darrera una porta per sempre. A fer barrajr els colors de fora i dins la porta, que aconseguissin una harmonia especial i única, que conectessin, que s'hagin fet un lloc i s'hagin ordenat, a la teva manera d'ordena, es clar..., dins teu!
Saps que les llàgrimes encara hi són, però t'en adones que buscaves somriures, i que ara, també els tens !