camí fàcil

- Puc preguntar-te una cosa?
- Si, es clar!
- Seràs sincer?
Aquella pregunta hauria d'haver-me fet dubtar, saber o intuir cap on apuntarien aquelles preguntes, però no podia pensar que tot aquell temps de silenci acabés així, de cop.
- Estàs enamorat?
- Si!. - no vaig dubtar-ho.
- I, l'estimes?
- Si! - no sabia on volia anar a parar, i de cop, ...
- A la teva parella dic, l'estimes?
Hagués estat tan senzill dir que si, que l'estimo i que només de pensar que ella no i fos,...
Però llavors, per què al mirar-me amb aquests ulls i aquest maleït somriure, vaig ser capaç d'imaginar-me les coses si la meva xicota faltés i no com seria poder seguir respirant si ella, la causant d'aquest neguit, arribava a faltar mai?
Un si, era senzill. Massa fàcil i tot.
Sincer. Havia promès ser sincer i no li havia fallat mai. Ara era el moment?
De cop, l'atac!
- I tu, estàs enamorada? - ja sabia la resposta, feia temps que ho sabia, però necessitava sentir-ho.
- No ho sé. - Sincera. La resposta havia estat fàcil i després, sense dubtes, afegí - vaig estar-ho i sé, que tard o d'hora, ho tornaré a estar, però ara, simplement intento esbrinar-ho.
Veure-la allà, així, va fer pensar-me en el que hauria pogut estar (jo llavors sabia que no volia res), el que, algun dia podria ser (i si fos tard, llavors?) i en el que en aquells moments, una resposta encertada o equivocada, ens faria tornar a perdre.
És fàcil agafar un full en blanc, començar a escriure, escriure de nou. I és el que he fet!
Per què em sento tant decebut quan penso que vaig abandonar l'opció de seguir escrivint una història que ella em va oferir començar fa temps? Una història que m'havia robat el cor? Tan difícil seria seguir escrivint? Tan pràctic sóc, al no voler arriscar-me?
- Dóna'm la mà.
Allò si que no ho esperava.
No vam encreuar els dits ni agafar-nos, si no que simplement, va deixar reposar la mà sobre la seva i, sense perdre el contacte amb els meus ulls va repetir:
- Estàs enamorat?

Després d'aquella pregunta, el silenci.
Sense metàfores ni frases entrellaçades, la resposta havia de ser ben senzilla, vaja, hauria de ser-ho encara que la pregunta no ho sigui.
Però encara no se que li he de respondre. La tinc al davant, mirant-me als ulls, i...
Clar que l'estimo, i que n'estic enamorat però,... de qui?
El que si sé, és que massa sovint optem pel camí aparentment fàcil, només, aparentment.