Qui és Bru de Sala?

Un relat de: peres

No volia personalitzar, però és el primer nom que m'ha vingut al cap i les explicacions s'entenen més bé si es posen exemples. Si no, molts cops les teories més brillants simplement no s'entenen. També podríem dir "Bru de Sala o el descrèdit de l'opinió publicada" i faríem un acudit fàcil per a entesos. Però no em vull centrar, hi insisteixo, en el personatge. Per tant, ja que he posat l'exemple, faig tot seguit un acte de desgreuge: Bru de Sala és un bon autor de teatre i potser -i això em costa molt de concedir-ho, perquè els polítics... i sobretot els polítics ficats en determinats àmbits... uix!- va ser un bon director general de Cultura in illo tempore.

Fet el desgreuge, anem al pinyol de l'assumpte. Hi ha articulistes i comentaristes de l'actualitat en alguns diaris i emissores de ràdio que hi col·laboren tot sovint, que s'han fet un nom com a articulistes i opinadors... i que no se'ls coneix per res més que pel fet de ser articulistes i en uns quants casos, pel fet que fa mooolt temps van fer alguna cosa de profit, que ara no recordo quina era. Ningú no se'n recorda, de fet, com va començar la cosa. Ni tan sols el director del diari o de l'espai radiofònic. Ells ja hi eren. Un llibre d'èxit, potser. O un càrrec públic. O una bona plaça d'assessor en una empresa important, de les que posen anuncis als mitjans cada dia i de fet en són els principals sostenidors. Uns van ser fitxats pel diari o l'emissora arran d'aquell èxit o d'aquella època en què eren importants, i s'hi han quedat, i com que ja fa temps que hi són i no se sap mai si tenen molt o poc èxit ni si continuen tenint molta o poca influència de sotamà, val més no tocar-los.

Hi ha articulistes i opinadors d'aquests que són màquines de produir son. O que són creguts com si estiguessin a l'Olimp, i parlen o ratllen el paper dels diaris pensant-se que molta gent els escolta o els llegeix amb ànsia. I jo, no els suporto. Un Bru de Sala -és un exemple, com deia- el detecto de lluny, i no em cal ni la signatura: quan he llegit quatre ratlles ja sé que ha de ser ell, perquè sempre aconsegueix que perdi el fil del que explica a la quarta ratlla. N'hi ha, d'aquests, que no els suporto perquè només parlen, en el fons del fons, d'ells mateixos, gent com ara na Carmen Posadas o el senyor Sanuy amb les seves variades màscares o en Joan de Sagarra. N'hi ha que no els suporto pel menyspreu que em sembla detectar en la manera tan descurada que tenen de fer les seves columnes, com en Baltasar Porcel o en Josep Pernau o en Navarro Arisa. O gent tan bleda i insubstancial i superficial com la bellíssima na Maria de la Pau, que dius això deu ser el pensament feble. O gent que parlen com si no tinguessin cap dubte i sabessin tota la veritat, i ens l'expliquen així mateix, i aquí no cal posar exemples perquè hi ha tots o gairebé tots els polítics que gosen signar sota d'uns articles que vés a saber qui ha escrit. Bé, en alguns casos sí que se sap qui els ha escrit, ells mateixos. I d'aquests n'hi ha un o dos que escriuen força bé i diuen coses interessants -i cap d'ells no és en Duran i Lleida, ni l'Huguet, ho avanço per si algú hi pensava-, però fins i tot ens aquests casos hom es demana si no tenen res més important a fer que escriure articlets sobre gastronomia i viatges. I molts, moltíssims periodistes que segurament es consideren liberals i no dogmàtics i que cada matí deixen anar tan tranquils l'onzè manament, amb penitència incorporada per als qui no creguin. Per no parlar de les mòmies, els diplodocus i altres retaules gòtics que trobes a cada mitjà, i que deuen la seva fama a una aventura que van viure plegats amb la mare de l'emperadriu Sissí o amb l'avi de Haile Selassie, en plena batalla de Hastings.

Què ho fa, que diaris i emissores no tinguin mecanismes per detectar les rialles i badalls que provoquen uns quants dels seus col·laboradors? Que no ho saben, que un Bru de Sala -és un exemple- pot desanimar molt els lectors, i fer-los sentir cada dia una mica menys compromesos amb aquell mitjà, més distants a cada moment que passa?

Ah, i felicitacions cordials als col·laboradors que ho són de debò, que s'hi esforcen i que penquen de veritat per explicar cada dia coses interessants. No cal dir noms: ells ja ho saben, que són bons, pel ressò que obtenen, també cada dia, de la seva bona feina. I per sort, encara són majoria.

Comentaris

  • Potser acaben sent uns creguts[Ofensiu]
    T. Cargol | 27-04-2005

    N'hi ha de bons, per això, i de més dolents també; em fas venir al pensament ara, un company de classe - més gran, només venia per fer la revolució allà - que ara és comentarista i que era capitoste de Bandera Roja.
    Quan va acabar la fase convencional de la guerra de l'Iraq va escriure un article on si fa o fo deia que a partir d'aquell moment els USA ho tenien ideal per consolidar-se a la zona i extendre la seva influència. La seva - superior o més moderna - cultura faria la resta. O sigui com dient: heu muntat un bon sarau, però acabareu agraïnt als USA la invasió de l'Iraq.
    Puafff!!!

  • gràcies i noms per a la foguera[Ofensiu]
    peres | 15-09-2004

    Gràcies, Cesc, pels comentaris.

    No tindria cap inconvenient a posar la Rahola a la llista dels comentaristes per al foc, sobretot pels comentaris radiofònics i televisius, perquè els articles dels diaris els treballa prou bé, en general...

    No estic d'acord amb tu sobre Pernau. El seu, per mi, no és un problema de continguts, sinó de mal escriure, d'improvisar sense saber-ne. Els passa a molts (no a tots, eh?, que hi ha gent com en Barril, Monzó... que són genials) articulistes que han d'escriure cada dia, que de tant en tant haurien de dir al director "ho sento, però avui no tinc res...", i en canvi, com que cobren a tant la peça, escriuen sobre el que sigui i endavant les atxes. O sigui, el meu foc per a comentaristes no era tant per a les persones ni les seves idees sinó per la superficialitat amb què tracten moltes qüestions que es veu de lluny que ni han estudiat, ni s'han documentat, ni en saben res més que les quatre ratlles que han llegit al diari de la vigília. No sé si m'explico...

    En qualsevol cas, celebro la coincidència amb tu sobre els altres noms. No cal estar d'acord en tot.

  • I els paguen dius?[Ofensiu]
    cescarnau | 14-09-2004 | Valoració: 8

    Dins l'ample galeria de personatges que surten al teu article voldria afegir una dona i treure un home.

    Afegir la Pilar Rahola no em sembla cap exageració. Fa anys escrivia uns articles molt bons a l'Avui. Desprès es va ficar en política, juntament amb un colom van desfer un partir i ara aquest colom crec que vola lluny d'aquí.
    Aquesta gent que parla amb aquesta fermesa, convicció, sense donar lloc a ser rebatudes son uns mestres de l'axioma, juguen al repte del diàleg. Que han descobert que ni la política ni la premsa poden ser tan rentables com surtir cada dia, o cada setmana per televisió. Escolteu: qui no ha surtit mai per televisió està perdut. Tan és el motiu, si has apallissat la dona, si has escanyat un veí o li has fotut una patada als collons a un bisbe. Tan és, la qüestió és surtir.
    La parella més patètica que he vist per TV, han sigut el psicòleg i l'escriptora. El primer si parla bé si bada la boca també i l'escriptora fa esma sentir-la quan parla mallorquí. Aquesta llengua parlada per una dona és el català més dolç, parlat per ella fa vergonya. Però deu tenir un encís especial a l'entrecuix i a la seva carona maca que deu li ha donat. Però no hi ha qui els aturi, hi ha un altre que es diu Empar Moliné, adquisició recent que supera ella sola a tots plegats. Té una gràcia que esmola l'estomac. No he llegit res d'ella però des que surt per TV m'han passat les ganes. No saben que només els déus de la literatura poden ser personatges a part d'escriure com el que son?. Benhaurades les dones i el seu entrecuix que arriba per via directe als despatxs dels directius. (Sí, ja us sento feministes, permeteu-me aquesta llicència només per desfogar-me).
    Canviant de persona només salvo en Pernau. Que li trobes, jo el veig irònic, clar, amb el pel de mala llet que a voltes s'ha de tenir.

    COM DIRIEN A LA TERRA DELS MEUS PARES: VIVA LA GRACIA Y EL SALERO Y LA MADRE QUE LOS PARIÓ.

    CESC ARNAU

  • Qui és el tertulià?[Ofensiu]
    peres | 29-08-2004

    Ostres, m'he perdut. Això del tertulià no sé d'on ve. Hi he rumiat 5 minuts i no em surt res. Em dono. Ja m'ho explicaràs un dia...

    Escrivia això improvisant i ara hi caic: potser vols dir els tertulians que sense ser ningú (o encara que siguin algú) pontifiquen a la ràdio sobre tot el diví i l'humà? Si és així, val. De primer he pensat que em feies un comentari personal, que m'havies sentit en una tertúlia dient bestieses, etc.

    Sí, deu ser això, perquè lliga amb el text comentat, que l'havia perdut de vista llegint les teves primeres frases.

    Gràcies, Josep.

    (I de moment, sí, m'estimo més preservar l'anonimat. No perquè em senti rebaixat per escriure aquí ni per cap cosa estranya, sinó per timidesa, ja ho veus.)

    peres

  • Qui és peres?[Ofensiu]
    Josep Vila Puigvila | 28-08-2004 | Valoració: 9

    Hola, peres (no sabia si podia desvelar en un espai públic com aquest qui hi ha rere el teu pseudònim, o sigui que he optat per respectar la voluntat de l'autor),

    Em sembla que sí, que he lligat caps, i que t'he reconegut. No esperava trobar-te aquí, de debò, però me n'alegro. L'enhorabona per la qualitat d'algun dels teus textos i un vot en contra de l'ofici --no de les persones, que tothom es guanya la vida com pot, tu-- de tertulià. Suposo que si el pobre Tertul·lià aixequés el cap i veiés el panorama, se'n tornaria a tota màquina cap al sot a continuar criant malves.

    Gràcies a aquest en qui més o menys creus, la meva salut, diguem-ho així, progressa adequadament.

    A reveure,

    Josep

  • Ja tens raó, ja![Ofensiu]

    Per si de cas, he pensat, té, fes un comentari positiu a aquest relat. Així ja puc dir que sóc comentarista i si algun dia en peres (llimoneres?) arriba a ser un personatge influent, doncs, mira, tot això que tindré guanyat.

l´Autor

peres

72 Relats

285 Comentaris

154382 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com