Qui és aquella noia?

Veus aquella noia que hi ha allà? És la Laura. Sí, home, aquella noia d'uns setze anys, que és bastant alta, prima, i té la pell de color de neu. Els seus cabells, com una cascada que pren tonalitats daurades amb la llum del Sol, reposen sobre les espatlles, mentre la cara, gràcies a la seva forma allargada, està en perfecta harmonia amb la resta del cos.
També els ulls són allargassats, envoltats per unes pestanyes força llargues i molt fosques, i potser és això, més aquest to pàl·lid de pell, el que fa que aquests esdevinguin dues espurnes fosques que ressalten enmig del seu rostre. Si continues observant, podràs veure que no té el nas excessivament llarg o pronunciat, però tampoc el té petit; i els seus llavis, fins i rogents, sempre es complauen a dibuixar un somriure.
No seria pas la primera vegada que li diuen que s'assembla a la seva mare, tot i que ella no ho creu; almenys pel que fa a la fesomia, perquè la Laura es coneix i sap que ha heretat d'ella aquest caràcter obert, les ganes permanents de xerrar i riure i, fins i tot, aquest mal geni que guarda qui sap on, però que treu quan l'ocasió ho requereix.
Sí, et parlo d'aquella noia. El seu cap reposa al capdamunt d'un pilar de neu, el peu del qual s'obre i dóna lloc a les espatlles. Aquestes presideixen un cos que no destaca per unes formes voluminoses, sinó que més aviat podríem dir que és de constitució prima, fins i tot, seca. Però no per això evoca la delicadesa i fragilitat d'aquelles nines de porcellana antigues: la Laura inspira seguretat ens les seves accions i el parlar.
De fet, sembla ser que en Lluís Llach ja la va descriure en aquella cançó que va batejar amb el seu mateix nom: la Laura és aquella que arriba amb el misteri dels senzills, els ulls inquiets i el cor altiu.
Sí, exacte, aquesta és la Laura.