Enyorança

París, 23 d'abril de 1961

Estimada,

Un cop més, i sense adonar-me'n em trobo aquí, asseguda en aquest cafè de Montmartre, de parets grogoses que donen un to càlid, i amb les restes d'aquest cafè amargant reposant al cul de la tassa. I miro per la finestra tot observant el cel ennuvolat, amenaçador, com sempre. I sense poder-ho evitar em trasllado fins als teus carrers i carrerons, i aquelles places en les que els crits de la mainada hi són habituals, fins que es difuminen en aquella hora en què el dia comença a caure, i es fa tan agradable asseure's als bancs a intentar captar els últims raigs de sol del dia….és en aquell precís instant quan, si pares l'orella, sents els ocells. On deuen ser ara els ocells?

Tot i que quan vaig marxar l'últim que vaig poder veure va ser el meu barri pres per les runes i el dolor, de seguida vaig intentar esborrar aquesta imatge del meu cap, i recordar-te tal i com t'he conegut sempre, acollidora i lluminosa.

Al principi sentia que si havia pogut sobreviure a una guerra ja res hem podria aturar, però no comptava en separar-me de tu i, inevitablement, aquest sentiment d'enyorança em consumia per dins. Jo formo part de tu, i tu formes part de mi, es miri com es miri i per més que ho intentin evitar, i aquest llaç que hi ha entre nosaltres, nascut qui sap com i sense cap motiu aparent, es fa més fort i estret com més lluny estic de tu.

Però, saps?, mica en mica vaig aprenent a viure amb el present. Torno a treballar de mestra, tot i que no és el mateix ja que ara ja no ensenyo a les meves alumnes a conèixer-te i estimar-te, però et ben asseguro que sovint els parlo de tu. I durant les meves estones lliures passejo d'un cantó a l'altre de la ciutat, i és que intento estar el menor temps possible en aquella habitació amb lavabo que ha substituït la meva llar.

Ara bé, el que de debò omple el meu temps lliure, i el que és més important, el meu cap, són aquelles trobades en aquest mateix cafè amb els altres refugiats que he anat coneixent al llarg d'aquests 20 anys. Entre tots hem anat creant diverses Catalunyes aquí i allà, però tots tenim present que difícilment et podrem substutuir, ens han tallat les arrels massa sobtadament. Mica en mica el grup és més reduït ja que els més valents i ansiosos tornen a casa, cansats d'interpretar aquest paper d'orfes que ens ha estat assignat a la força, perquè ens sentim fills teus i no ens fa por cridar-ho als quatre vents, i per això volem tornar sota l'ala protectora de la mare, les mateixes ales que ara fa més de 20 anys et van tallar.

Vint-i-dos anys exactament... vint-i-dos..., com han canviat les coses en vint-i-dos anys, mentre uns lluitem per tirar endavant, els altres et fan retrocedir.
I durant tot aquest temps no he estat capaç de tornar per por, però no sabria dir-te si és per por a no suportar la repressió, o bé a trobar-te massa desfeta, irreconeixible. Què vols que hi faci, això de tenir dues pàtries no està fet per a mi!

Una de les noies del grup, la Mercè, aquella amb la qual ens hem fet tan amigues i que escriu tan bé, està treballant en una nova novel·la ambientada al meu barri, el barri de Gràcia, i quan ens reunim al cafè me'n deixa llegir alguns fragments, i és tan agradable sentir que les coses no han canviat…els carrers, els balcons adornats amb flors, les passejades dels diumenges…, sento que sóc a casa quan llegeixo com passeja la Colometa per la Plaça del Diamant.

La gent d'aquí, en canvi, només parla amb mitges paraules, mitges veritats, però saps què et dic? Que n'hi ha una quants que n'estem farts d'escoltar paraules que no diuen res i que no ens porten enlloc. I és quan penso en tot això, quan m'enfado amb mi mateixa perquè, tot i que no hem perdut mai el contacte, sento que vull ser allà al teu costat, amb els meus, els nostres. Estic cansada de fer veure que sóc feliç i de mirar de reüll, perquè a tots aquells que ens ofeguen els ha de quedar ben clar que amb el temps els sabrem perdonar, però mai cometrem l'error d'oblidar.

D'aquí a un parell de mesos suposo que ja podré començar a preparar el viatge de tornada, bé si haig de ser sincera el somio des del dia en què vaig fugir. Però el pas dels anys i la distància m'han fet reflexionar, i per fi he comprès que només podem creure en nosaltres i en tot allò que fem, perquè el temps dóna la raó a tots aquells que no creuen en la derrota.

Quan torni seguirem lluitant plegats perquè arribarà el dia en que tu, Catalunya, tornaràs a ser rica i plena.

Records,
Teresa